Una aproximació a la violència en l'Antic Testament

Apropar-nos al text de l’Antic Testament és acostar dos móns distanciats. Els textos de l’Antic Testament porten un “món” tan allunyat del nostre que, de vegades, se’ns fa molt estrany. És que una distància multidimensional ens separa dels seus contextos (distància temporal, cultural, conceptual, lingüística, etc). No fa gaire temps que aquest distanciament es va materialitzar a la nostra litúrgia, almenys pels de les diòcesis de Vic i Solsona. La primera lectura proposada a la missa dominical del dia 20 d’octubre d’enguany era treta d’Èxode 17,8-13. Relatava com Moisès, amb la posició de les seves mans, va condicionar el desenllaç de l’enfrontament entre Israel i els amalequites. Tanmateix, al full dominical editat conjuntament pels dos Bisbats, s’hi notava una omissió en el text de la lectura, omissió per cert petita, que quasi passava desapercebuda. En el full diocesà, aquesta lectura acabava amb uns trets suspensius entre parèntesi. És comparant amb el text del leccionari que un s’adonava del contingut del verset 13, que feia objecte d’omissió: «Josué derrotà els amalequites i abaté els seus homes amb l’espasa». La molèstia que a l’editor del full li va causar el text s’entén més tenint en compte que, a la celebració, s’ha d’afegir tot seguit: «Paraula de Déu!». De fet, sempre que se’ns presenta aquesta violència en l’Antic Testament, a més d’un se’ns genera el dubte de com pot ser això paraula de Déu. Tanmateix, captant l’esperit de l’Antic Testament, més enllà de la lletra, aquesta violència guarda el seu sentit com a experiència veritable de Déu. Aproximem-nos-hi amb un enfocament institucionalista.

Què és una institució?

La institució és l’element bàsic de qualsevol societat. Parlem d’institució quan un comportament repetitiu o una decisió es converteix en una regla de joc (formal o informal) a la qual els actors d’una col·lectivitat intenten coordinar-se. Una institució serveix per a incentivar o desincentivar determinades conductes. Facilita la convivència en tant que redueix la incertesa i la imprevisibilitat del comportament d’uns i altres. Sense aquesta socialització de les nostres individualitats, la intel·lecció seria impossible, ja que hauríem de reinventar-ho tot a cada gest i cada pas. La institucionalització de certs comportaments ens permet l’anticipació sobre al que faran els altres. Aquesta capacitat de preveure la reacció dels altres condiciona ja la nostra actuació i genera així un equilibri social. Això s’entén més en la societat humana, que és conflictiva per naturalesa. Per naturalesa, les nostres diferències de percepció, de preferències, d’oportunitats i de capacitats tendeixen a la desagregació. És per uns comportaments institucionalitzats que invertim la balança, limitant la capacitat d’aquestes disposicions naturals de convertir diferències en desigualtats. En aquest sentit, no és tan estrany que la violència adquirís, en situacions concretes, l’status institucional al servei del benestar social. A nivells evolucionats de la societat, la institucionalització es dóna a través de normes i lleis. A nivells menys sofisticats, es limita a uns comportaments repetitius internalitzats per diferents actors com a norma informal que regeix la seva convivència i intel·lecció. La violència és un d’aquests comportaments repetitius que, en contextos antics, es van institucionalitzar per a regir les relacions humanes.

La violència com a institució sociopolítica

Amb una lectura diacrònica, podem ja afirmar que la violència, en el temps de l’Antic Testament, juga el paper de les nostres institucions actuals. No és de sobre recordar que, in illo tempore, la guerra era un canal habitual per als processos sociopolítics, igual que ho són les nostres institucions actuals: parlaments, urnes, diplomàcia, tribunals etc. Fins i tot, aquesta institucionalització de la violència no deixa de ser actual, malgrat l’evolució de la nostra societat respecte a la dels temps de l’Antic Testament. La nostra concepció actual no ho considera violència quan la coacció s’exerceix en els límits del dret, ho és només quan la coacció es dóna fora de la llei. Per això, és violència si una persona tanca un altre en una habitació, en canvi no ho és quan l'estat empresona un ciutadà després d'un judici. Però, en ambdós casos, el fet és el mateix en la seva materialitat: limitar el moviment d’un individu. En el fons, el sentit de la violència sempre queda sotmès a l’entorn en què es dóna i als criteris vigents per la seva percepció. Podem agafar l’exemple de l’esclavitud. Si ens remuntem a l'època de Crist, l'esclavitud no es va considerar com a violència, ni tan sols un crim. Al cap de dinou segles, Lincoln va abolir l'esclavitud als Estats Units i, avui dia, l'esclavitud és un crim contra la humanitat. Les Croades a l’edat mitjana tampoc no es van considerar violència per uns cristians compromesos amb l’Evangeli igual que nosaltres. Tanmateix, avui dia, aquest tipus de guerra està totalment en contra dels nostres principis cristians. Respecte a l’Antic Testament, allò que per a nosaltres és violència, devia tenir una percepció diferent vint-i-dos segles enrere.

En temps de l’Antic Testament, la violència era a tot arreu. Tribus nòmades van lluitar pel domini d'uns espais i uns recursos limitats. Confiaven en uns déus forts per ajudar-los en la seva lluita. El déu de cada una devia ser el més fort per ajudar a lluitar contra els enemics. A més, no hi va haver-hi ni periodistes ni historiadors. La seva història va ser explicada de pares a fills i d'un poble a un altre. Especialment per als pobles semites, la història és explicada amb imatges exagerades per tal de transmetre millor el missatge. Sempre, volent tenir els déus més forts, aquestes tribus justifiquen la seva violència presumint d’un déu guerrer. És en aquest entorn sociopolític que hem de situar els relats de l’Antic Testament, tenint en compte que tot el missatge sagrat està marcat pel principi de l’encarnació. Vist des d’aquesta perspectiva, el més estrany no és que la societat del temps de l’Antic Testament no funcionés amb els nostres principis pacifistes, l’error consistiria més aviat a voler valorar la societat de llavors amb els criteris de l’ONU. Ara bé, quan la Paraula de Déu s’encarna en els contextos humans, compleix també una funció performativa. És per això que, llegint l’Antic Testament, no podem fer-ho al marge de Jesús i de l’Evangeli. Llavors, arribem en conclusió a un mateix pla de salvació que s’ha anat desplegant en contextos socials variats.

La violència de l’Antic Testament com a model de la societat del benestar

El que configura la societat del benestar és l’atenció posada en els més dèbils. Llavors, el benestar es fonamenta en l’opció preferencial pels febles. Aquesta preferència es pot donar a través de lleis (p.e. la llei de la dependència), pràctiques institucionals (p.e. el PIRMI) o orientacions polítiques (p.e. la discriminació positiva a favors de les dones). El que es busca amb aquestes actuacions és evitar que les diferències (d’oportunitats, d’aptituds etc) acabin generant desigualtats. L’actor habilitat opta conscientment pel més feble, no buscant el perjudici del més fort, però amb el propòsit d’evitar l’enfonsament de l’indefens. Vista així, la violència de Déu a l’Antic Testament a favor del poble menut i dèbil d’Israel enmig d’imperis més potents seria l’equivalent comparable a la nostra Llei de Dependència. Aquesta violència s’inscriu en l’opció preferencial de Déu pels més dèbils que es dóna al llarg de la història de la salvació.

Una invitació a la modèstia

La violència de l’Antic Testament ens molesta en tant que contrasta amb la nostra mentalitat presumptament civilitzada i depurada de tota violència. Tanmateix, vivim situacions que, possiblement, generaran el mateix rebuig en generacions futures. N’hi ha prou pensar en els nostres sistemes econòmics o polítics, el nostre militarisme, les nostres relacions internacionals... tantes situacions que, de part nostra, puntuen almenys amb un passable. Després de nosaltres, vindran generacions que es preguntaran com podien fer l’experiència del Déu de l’Amor enmig de tanta violència institucionalitzada. Curiosament, és la mateixa incomprensió que manifestem respecte als creients de l’Antic Testament.

Jean HAKOLIMANA, prevere del bisbat de Vic,

Rector de la parròquia de Santpedor