L'Any de la Fe, un temps de gràcia per a renovar la nostra vocació presbiteral

¿Per què el Papa ha convocat un “any de la Fe”? ¿Quina finalitat es pretén aconseguir en aquest temps? ¿Què suposa això per al nostre ministeri presbiteral?

Una primera resposta que podem trobar en la Porta Fidei, diu: “Hem de redescobrir l’alegria de creure i tornar a trobar l’entusiasme de comunicar la fe”.

Però, ¿per a això calia convocar un “any de la Fe”? Ja Pau VI recordava en Evangelii Nuntiandi: «L’Església comença per evangelitzar-se a si mateixa. Comunitat de creients, comunitat d’esperança viscuda i comunicada, comunitat d’amor fratern, té necessitat d’escoltar sense parar el que ha de creure, les raons per esperar, el manament nou de l’amor. Poble de Déu immers en el món i, amb freqüència, temptat pels ídols, necessita saber proclamar “les grandeses de Déu”, que l’han convertida al Senyor, i ser novament convocada i reunida per Ell».

És, per tant, aquest any de la Fe una nova crida i un nou “kairós” per viure una intensa experiència de Fe: la trobada íntima i personal amb Crist.

L’any 1984 apareixia un article al diari El País, titulat Ahir, me van parlar de Déu, del qual m’agradaria recordar alguns fragments: «Un home em va parar al mig del carrer per parlar de Déu... No, no parlo de creure o no en Déu. M’estic referint al que algunes persones expressen: l’experiència de Déu... Seria molt trist que Déu, per a nosaltres només fos un concepte... El cel no va canviar... però l’home que me parlava del Creador tenia encesa la mirada i una alegria tan desbordant que semblava omplir-lo plenament». I tot això, ¿com ho podem concretar en la vida dels sacerdots?

Martín Descalzo, aquell sacerdot periodista que va narrar les sessions del Concili, explica en una de les Razones: «Confesso que el que més em molesta d’un sermó és que sigui avorrit. I no per raons literàries, sinó perquè tot el qui avorreix quan parla és que no sent el que diu. Quan, en canvi, em trobo amb un sacerdot que potser no sap parlar i diu coses poc noves, però les diu amb passió, amb goig de dir el que predica, llavors un respira, perquè mai podré acceptar la fe de qui no és feliç amb ella».

I aquesta felicitat, aquesta alegria de què parla l’Evangeli en la paràbola del tresor amagat i la paràbola de la perla preciosa, mai no es pot transmetre si primer no es té. I no es té si no hi ha en la vida del sacerdot una trobada amb el Crist, si no hi ha un «abandonar-se, en un in crescendo continuat, a les mans d’un amor que s’experimenta sempre més gran perquè té el seu origen en Déu».

Els mitjans que tenim per arribar a aquesta trobada, ja els sabem, però Benet XVI ens en recorda alguns en la Carta Apostòlica que inaugura aquest any: «El gust d’alimentar-nos amb la Paraula de Déu, transmesa fidelment per l’Església, i amb el Pa de la vida, donat com a aliment a tots els qui són els seus deixebles». I, permeteu que digui la meva: llegir algun llibre que ens ajudi a conèixer i estimar Jesucrist. Dos exemples: Jesús de Natzaret de Benet XVI – Joseph Ratzinger i El Señor de Romano Guardini.

Una segona resposta a la qüestió: ¿per què aquest any de la Fe?, la trobem en la celebració del 50è aniversari de la inauguració del Concili Vaticà II.

D’aquesta manera, els documents del concili Vaticà II se’ns presenten com un dels temes bàsics del nostre estudi personal i comunitari. El Catecisme de l’Església Catòlica, del qual celebrem el 20è aniversari, és l’altre instrument que l’Església ha posat a les nostres mans per conèixer la nostra Fe, i així poder estimar-la i transmetre-la amb fidelitat, sabent que “a través de les seves pàgines es descobreix que tot el que es presenta no és una teoria, sinó la trobada amb una Persona que viu a l’Església”.

En aquest sentit hi ha un text de Mons. Fernando Sebastián, en el seu llibre Evangelizar, que especialment aquest any hauríem de meditar: «Tinc la impressió que l’estudi segueix encara (en la vida dels sacerdots) molt per davall del que convé... en la vida ministerial, la majoria de sacerdots es resignen a no usar més que llibres d’aplicació immediata... Una cosa tan absurda com si entre els metges es menyspreés l’estudi de la medicina a favor de la cordialitat i la bonhomia. Qualsevol professió requereix ara una formació permanent seriosa i rigorosa. També el ministeri sacerdotal».

La Fe coneguda, estimada i viscuda porta una vida. Per això el Papa Benet en la mateixa carta ens recorda: «La fe sense l’amor no dóna fruit, i l’amor sense fe seria un sentiment constantment a mercè del dubte. La fe i l’amor es necessiten mútuament, de manera que l’una permet a l’altre continuar el seu camí». Nosaltres com a pastors, com a homes que busquen una forta experiència de Déu, que es formen i que parlen de Crist, no podem oblidar el servei de la Caritat i en concret la labor de Bons Samaritans que estem cridats a fer: en la visita als malalts, l’ajuda als necessitats, l’escolta als qui ens vénen a cercar, l’acompanyament dels qui se’ns ha encomanat...

Un any llarg per un projecte gran, encisador, que no es nostre, sinó del Senyor, i no per un temps, sinó per a tota la nostra vida i la de la seva Església.

Víctor-Manuel Cardona