En els darrers articles he presentat iniciatives que posen en relació la societat civil i els projectes arquitectònics d’arrel eclesial com era el cas del Concurs de Idees per a l’Església de la Pietat de Vic o la Reforma de la llibreria Claret. Presentem ara una altra iniciativa que s’ha esdevingut aquest darrer semestre dins del marc universitari, a l’assignatura de Taller de Projectes d’Arquitectura de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallés, a càrrec de l’alumne i arquitecte tècnic Albert Garcia Romeo (albertgaro[arrova]caatll[punt]net).
“El tipus de projecte a treballar per a l’assignatura de Projectes de l’Escola d’Arquitectura del Vallès té com a enunciat “construir sobre el construït” trobant com a dades de partida: edificis, restes d’edificis o elements arquitectònics incomplets.
La ciutat de Solsona va créixer a partir d’un antic monestir que més endavant, i després de molts afegits en èpoques romàniques i gòtiques, es va convertir a finals del segle XVI en Catedral.
A finals del segle XVIII, en època de màxima expansió del bisbat, la Catedral va esdevenir una construcció més extensa albergant, a part de l’antic monestir, el nou Palau del bisbe. Aquesta ampliació va connectar tot un conjunt de places donant lloc a un accés més funcional tant a la Catedral com al Palau i a un servei específic de subministrament d’aigua.
La destrucció de les muralles a finals del segle XIX coincidí amb la creació d’un museu diocesà aprofitant algunes zones del Palau del bisbe. Això provocarà un conflicte i una incòmoda superposició funcional d’accés (tant per entrar al museu com per entrar a les dependències del bisbe) per la façana de la plaça de Palau.
Aquest problema és el que agafem com a punt de partida per generar el projecte, perfilant a l’edifici existent un nou accés pel museu que a la vegada segregui la zona destinada a l’habitatge del Bisbe. Pel que fa a la resolució d’aquest nou accés que ha de donar front a l’avinguda i a la plaça de la Mare de Déu del Claustre, en el qual, podem veure la preexistència de les traces de l’antiga muralla i la seva alineació dins al Palau, actualment d’unes ruïnes visuals dins el recinte.
El projecte aposta per la construcció d’un volum que prolonga l’existent amb el creuament d’un segon cos més compacte i de geometria similar. Aquest primer volum abraça la plaça mitjançant un forat obert on generarà l’accés al museu, prèvia entrada una zona pública d’exposició itinerant i de contemplació de les ruïnes de l’antiga muralla, disposades en aquest segon cos de buit central que permet experimentar les dimensions de l’espai precedent.
El museu es planteja com un itinerari que s’inicia al nou volum i a on s’organitza des de planta baixa fins a planta segona al llarg del edifici existent que dona a l’avinguda de la Mare de Déu del Claustre.
Un sistema de claraboia situat al nucli vertical d’escales i ascensors centralitza tots els accessos a les sales travessant i fragmentant totes les plantes a on, a la vegada, modula i omple de llum l’espai diàfan interior.
Pel que fa a la composició i materialització formal de les façanes projectades es pretén mantenir una operació simple d’un recurs de sòcol-suport de formigó amb connexió amb l’existent de lo nou i en general conservar les visuals longitudinalment. Seguint amb el discurs anteriorment esmentat de completar l’edifici en l’interior, adopto el mateix ordre de combinació en els brancals de les finestres sobre una trama de pedra molàssica de la zona.”
