El passat 5 de març va tenir lloc a la Basílica de la Sagrada Família una sessió especial del Seminari Intern de Patrimoni Sacre, de la Fundació Joan Maragall, en el qual es van presentar els articles “Los espacios de culto como experiencia educativa” elaborats per l’Àngel Jesús Navarro, l’Anna Maria de Monserrat, l’Ana Eva Jarabo, en Xavier Marín i jo mateix, Eloi Aran (tots vinculats a la Facultat de Psicologia Ciències de l’Educació i l’Esport de Blanquerna) i, posteriorment, la Marta Otzet, Directora de Cultura, i Acció Social i Educativa a la Basílica de la Sagrada Família, va presentar el projecte educatiu del temple. Ja va haver-hi una entrevista prèvia a la Dra. Anna Maria de Monserrat que servia d'introducció a l'esdeveniment.
El dia del seminari, vam comptar amb unes paraules de la Dra. Margarita Bofarull RSCJ, Delegada diocesana de pastoral Fe i Cultura de l’Arquebisbat de Barcelona, que no van quedar recollides enlloc, així que, atès el seu interès, reprodueixo parcialment aquí amb el permís de l’autora (els subratllats son meus):
«Som hereus d’un ric Patrimoni i de grans tradicions educatives i pedagògiques a Casa nostra. Ho hem de retornar a la nostra Societat. No és un tresor per amagar sota la taula, és un mitjà potent per escampar Bona Notícia.
Com ens deia el Cardenal José Tolentino de Mendoça en la seva visita a casa nostra la setmana passada, el Patrimoni és viu, i l’hem d’anar enriquint agosaradament.
No és una tasca d’una entitat o secretariat. És una tasca eclesial. El nostre món està assedegat de Bona Notícia, de bellesa, de sentit. A nosaltres se’ns ha regalat molt immerescudament tot això. Al servei de qui ho possem?.
Conversant amb el Cardenal Tolentino ens convidava a tenir un discurs coherent i agosarat. A fer servir tot el potencial evangelitzador del nostre Patrimoni. Em demano, se n’alegren els més pobres i les persones que estan en situacions d’especial vulnerabilitat de l’ús que en fem del que tenim?, oferim la bellesa, la força evocadora i transcendent de l’art, l’arquitectura , etc. a tothom?. Evidentment hem de fer sessions, com aquesta, més especialitzades, tenim l’obligació d’una excel·lent preparació professional i pedagògica, amb la vista, i sobretot el cor possat en l’educació com a clau de volta d’un s canvis que conduexin a un món molt més conforme al voler de Déu, al seu Regne.
Per això, per exemple, estic tan enamorada del projecte educatiu de la Sagrada Família, d’aquesta lliçó teològica esculpida a la pedra i a la disposició dels elements litúrgics de la Basílica, de la seva apertura a tothom.
Perdonin una anècdota personal. Fa uns anys en una de les moltes activitats i sessions de portes obertes que va fer la Basílica vaig coincidir al metro de tornada amb unes persones en aquell moment acollides al centre de serveis socials de Sant Joan de Déu d’Hort de la Vila, a casa nostra. M’explicaven, duts encara per l’emoció, el que havia significat aquella visita, com els havia dignificat, la pau i la força que havien copsat aquí.
El nostre patrimoni, els nostres llocs de culte tenen un immens potencial, que hem de saber oferir a tothom, per tal de desvetllar allò de millor que tenim cadascú en el nostre interior. Certament la Via Pulchritudinis és una via d’evangelització i diàleg, tal i com se’ns ha recordat sovint des del Dicasteri per la Cultura i l’Educació. És propi de la nostra missió aquest diàleg Fe i Cultura, dos àmbits que es fecunden mútuament.»
Passats ja un parell de mesos, l’ISCREB (amb la Yolanda Otal i l’Oriol Ràfols)em va demanar si podia fer una sessió especial per a l’alumnat de la DECA (Declaració Eclesiàstica de Competència Acadèmica) entorn la temàtica de l’espai sacre com a agent pedagògic. Evidentment, no vaig saber dir que no. Més encara quan la quarta competència específica quarta del nou currículum de Religió-LOMLOE (possiblement, el millor currículum que haguem tingut fins al moment), transversal a totes les etapes educatives, tracta precisament de la importància de la dimensió cultural de la persona en relació a la Religió.
La sessió va comptar amb dues visites complementàries que, tot i ser de titularitat d’ordres religioses i comptar amb la intervenció d’un mateix arquitecte (Joan Martorell, el mestre “savi i estimat” de Gaudí) presenten algunes diferències. La primera visita va ser a l’església del Col·legi Lestonnac de Barcelona. Va ser una “obra de km zero” atès que es reformar mentre hi treballava com a docent de dibuix tècnic i religió a batxillerat. Aquest espai no pot ser referent “modèlic-global” en el sentit que no és una església parroquial sinó escolar i li manquen algun elements (baptisteri, per exemple), però sí que va servir per prendre consciència de la importància del testimoni del carisma institucional i com treure’n profit educatiu. La Gna. Maria Josep Dach ODN ens va acompanyar durant la visita i la seva presència també va ser molt profitosa per a l’alumnat de la DECA.
La segona sessió va ser a l’Església del Sagrat Cor de Jesús, entre el Col·legi del carrer Casp i la residència sacerdotal de la Companyia de Jesús, els jesuïtes, a Barcelona. Aquí vam comptar amb l’acompanyament d’un guia excepcional, el P. Enric Puig SJ, qui va ser fins fa poc el segon secretari general de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya. La visita va tractar tant els elements artístico-patrimonials (“estilístics”) com els pastorals i això també va ser de gran interès; per exemple: com sectoritzar amb un envà mòbil vidriat els usos de l’església, les possibilitats pastorals de la capella de la cripta, o plasmar espacialment en una capella annexa – la capella de Sant Ignasi – el relat dels Exercicis Espirituals.
“Al servei de qui ho posem?” ens preguntava la Gna. Margarita Bofarull fa uns mesos. La pregunta resta allà. Tenim el nostre patrimoni sacre tancat i barrat? (O pitjor: ens l’hem carregat amb l’excusa de la realitat secular?) Com el fem accessible a tothom i, especialment, a aquells qui més ho necessiten? Com explicitem el relat d’esperança inherent en el patrimoni i en l’educació catòlica? Son preguntes que ens menen a esforçar-nos. Intellectus apretatis discurrit, com deia el P. Josep Baquer SJ als joves estudiants per fer-nos entendre que “quan més canya li donem a la ment, més bé funciona”.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.