En un moment del curs escolar vaig tenir l’oportunitat d’anar a veure la seu de la Fundació Edelvives a Saragossa. Vaig quedar francament impressionat del bon tracte dispensat i l’activitat múltiple i diversa que s’hi desenvolupa, especialment de la impremta; ara ja sé on imprimeixen també els còmics de l’editorial Norma!.
Crec que no toca en aquest blog fer una descripció dels espais de treball – amb una certa reminiscència d’emular “Google”, un hàbitat laboral immersiu amb una bona carta de serveis pels treballadors - o de les propostes pedagògiques presentades, però sí em va fer pensar la reconversió de l’antiga capella dels germans maristes en un espai museïtzat.
La reconversió de la capella marista de la seu d’Edelvives parteix del fet - molt comú a les institucions de titularitat religiosa - de l’absència d’una comunitat de germans maristes que hi visqui. D’aquí es fa un salt conceptual: no hi ha homes consagrats, ergo, no cal donar un ús religiós a l’espai de la capella que, per altra banda, ocupa un cert volum dins el complex i cal rendibilitzar l’espai d’alguna manera. Com? Reconvertint-ho en un espai de memòria institucional, un “mausoleu gamificat” que resti sempre a punt per a donar “raó de l’esperança” (1 Pe 3,15) dels seus fundadors. Des d’aquesta intencionalitat, l’espai està força ben aconseguit, tant per “l’atri dels gentils” previ, que compta amb una petita graderia on hi ha una projecció i “l’efecte sorpresa” d’una porta automàtica que dona la sensació d’estar en una atracció del Tibidabo, com pel disseny museogràfic a l’interior de la capella dessacralitzada.
“Més val això que res i ho han fet el millor que han pogut i sabut” vaig pensar; però em va quedar la sensació que, malgrat tot, no deixava de ser això: un tipus de mausoleu gamificat. De fet, hi ha moltes esglésies en les quals encara hi ha menys activitat i també hi trobem les despulles de fundadors. Hi ha vida o aprenentatge espiritual en aquest espai? En certa manera, malgrat l’efecte inicial en l’atri previ a l’accés, es pot dir que no és un espai on es contempli una pedagogia activa; és a dir, a falta d’activitat litúrgica tampoc es planteja aquest espai com un lloc per a l’atenció espiritual dels treballadors que es pugui incorporar a la “cartera de serveis” que s’ofereix per a ells en el seu hàbitat laboral. Com espai simbòlic funciona prou bé en tant que remet, com remet tot símbol, a una aliança (el d’on venim) i una missió (el cap a on anem) però, alhora, remet també a una certa absència (on som... som sense els nostres germans maristes i ningú ha pres el relleu del tenir cura els uns per als altres).
A la capella dessacralitzada potser li mancaria l’explicitació d’espai entès com a “guarida pel guariment” (la mirada soteriològica), d’acollida i consol. Ben mirat, no és això mateix el que es pot aconseguir en el refugi silent i meravellós de la lectura? No seria aquesta reivindicació escaient al propi carisma de la institució? I si, per exemple, s’hagués disposat un racó obert per a la lectura als treballadors i, entre elles, ocupant un lloc especial, hi hagués també la Paraula exposada? No seria això una “bona notícia”? Toge et lege...
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.