Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

França sempre ha estat un lloc de referència per a l'estudi i la relació entre l'art i la teologia. Com a mostra us proposo la visualització d'aquest programa que es va emetre el 7 de maig de 2017 a la televisió catòlica francesa. A sota teniu una breu condensació:

"Quan pensem en arquitectura religiosa, en una església, pensem en diferents estils (gòtic, romànic) o en les diferents parts d’una església (la nau, ...), però “l’arquitectura transmet també una visió de Déu, de l’home, de la liturgia.. ens parla de teologia”. Com construim en funció de la visió teològica?

Els dos convidats, el germà benedictí Philippe Markiewicz, director de la revista Arts Sacrés, i Jean-Marie Duthilleul, arquitecte i enginyer, ens ho expliquen:

L’arquitectura és l'art d'organitzar l’espai per la vida de les gents d’una època, així que cal que correspongui al que la gent vol fer i s’adapti a cada època. Recrea el cosmos a l’escala de l’home (perquè el Cosmos és massa gran perquè l'home pugui interferir-hi directament) i transforma un lloc en habitable, un lloc a partir del qual podem treballar sobre el món i acollir-lo. D’aquesta manera, segons els convidats, tota arquitectura té part de religiosa, perquè és lloc d’acolliment de l’alteritat, incloent la dimensió religiosa. De la mateixa manera, tota arquitectura reposa sobre una teologia. Els cristians creuen que Déu és creador. Treballant amb elements (la natura) donats per Déu, i per a gent que també està habitada pel Crist (Déu encarnat), l’arquitectura és, per al cristià, una resposta al Déu creador i encarnat.

Què ens revela de la teologia un cert estil arquitectònic?

Un exemple és la forma de l’església, que té relació amb la seva teologia. Si comparem els cristans d’orient als llatins, les esglésies ortodoxes tenen un pla centrat i una cúpula. Aquesta representa la presència del Crist en el cosmos, que ja és una realitat. La seva litúrgia és, per tant, celebració del que ja és, amb cants i impressions sensibles. En canvi, la forma de l’església llatina té una direcció, una distancia entre l'entrada i l'objectiu (que revela una certa tensió de l’espera). "Esperem el retorn (de Crist)" enlloc de "CELEBREM el seu retorn". Així doncs, en aquest cas, la litúrgia és l’anticipació del que vindrà.

“La primera arquitectura són les persones”

L’espai és l’instrument de la relació entre les persones. La primera arquitectura són les persones, que es reuneixen. És per això que, per  a les JMJ, el papa volia la reunió de “pedres vives” i fossin part d'una construcció, per fer comprendre físicament que són al mateix temps persones habitades i observades per Déu i part d’un sol cos, d’haver format part d’una construcció.

Per tal de construir una església, doncs, el més important és discutir amb la gent per veure les seves necessitats, construir al voltant seu. L’arquitectura també ha d’acompanyar el moviment de les persones, hi ha espais que alliberen, d’altres que et mantenen atrapat. Inicialment, a les esglésies no hi havia ni cadires ni micròfons, es parlava al mig de la gent. L’arquitectura també pot facilitar la presència de l’Altre. La presència “aquí i ara” és el rol de l’Església.

A través dels temps, els espais de les esglésies han anat canviant. Per exemple, a Notre Dame de Paris  al segle XVI (després del concili de Trento tot i que París no havia seguit les recomanacions), la litúrgia se celebrava en un lloc separat de la nau. En general, durant el segle XVIII, l’església a França subdividida en molts espais, capelletes per a cada sagrament (per ex. la comunió era quelcom de privat), no hi ha idea d’una sola comunitat. En altres, les barreres visuals cauen, hi ha visibilitat i es pot escoltar.

En mirar una església, cal preguntar-se –no tant “m’agrada o no m’agrada”- sinó “què significa? el que em diu és correcte? l’espai està d'acord amb el que significa?”.

L

a capella protestant de les diaconesses de Reuilly, a Versailles (2007), de Marc Rolinet, transmet un reconeixement de la creació de Crist (espai exterior, jardí) però una idea que la pregària és quelcom que s’ha de fet en aïllant-se de la creació, de la resta del món.

Hi ha altres exemples d’esglésies que tenen formes molt espectaculars de l’exterior, però que al seu interior els bancs mostren una frontalitat “en pla autobús”, els fidels essent com a espectadors, mentre que la litúrgia eucarística no és un espectacle sinó un esdeveniment! Un exemple n’és l’església del Jubileu de Roma (2004), de Richard Meier, té una forma exterior molt audaciosa, però en el seu interior no és tan novedós.El mateix per a la capilla porciúncula de la milagrosa a La Calera de Daniel Bonilla (2004), l’església ecumència de St Henry Hirvensalo a Turku, Finlandia, de Sanaksenaho Architects (1995-2005) i l’església St Paul de la Plaine a Seine-St-Denis de Patrick Berger (2015).

  

Jean-Marie Duthilleul ens mostra dues esglésies en les quals ha treballat amb la comunitat per tal que l’espai respongui a les necessitats de la comunitat. És el cas de la capella de les germanes de St Maurici, a Suissa, que van passar de tenir els bancs en “pla bus” a poder-se contemplar entre elles amb la creu en la posició de glòria (imatges de sota). Un altre exemple és St François de Molitor a Paris (2005), del que ja hem parlat en aquest blog diverses vegades. Si és el cas de reformar una església, cal mirar la globalitat de l’edifici, la seva escala, el seu ritme, si té eix o no, com ve la llum, quina matèria s’utilitza... per treballar sobre un lloc s’ha d’estimar, i per estimar-lo, cal conéixer-lo, veure les seves riqueses per poder-ne treure partit."