(EA) Del jesuïta i arquitecte Enric Comas de Mendoza ja n'he parlat alguna vegada en aquest blog però, per la simpatia que tinc per aquest avi de 91 anys, crec que val la pena dedicar unes línies a la seva intervenció en la cinquena sessió de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall, que va compartir amb el Director de L'Institut Superior de Litúrgia, el Dr. Mn. Jaume González Padrós . D'entrada és d'agrair la seva constància en l'assistència del seminari, crec que no ha fallat a gairebé cap sessió (i ja portem un any!), i la seva predisposició humil a comunicar quelcom de la seva obra religiosa.
Sovint m'agrada dir de l'Enric Comas que és el "Fray Coello" (un dominic arquitecte referent de l'arquitectura religiosa moderna a l'Estat Espanyol) català. És una llàstima que la seva obra no sigui gaire reconeguda ni coneguda a la resta de la península, tot i que la seva capella pel noviciat de la Companyia de Jesús a Raïmat va rebre la placa DOCOMOMO l'octubre de 2012 (notícia). La seva intervenció va constar en la presentació de tres tipus d'edificacions en contextos diferents: la Capella del noviciat de Raïmat, el Temple i Centre Parroquial de Sant Ignasi de Loiola de Lleida (situada sota els baixos d'un bloc d'habitatges), i el Temple i Centre Parroquial Mare de Déu de Bellvitge, entre els blocs d'habitatges lineals tan típics d'aquest barri de l'Hospitalet del Llobregat. Hem deixat de banda, parlo en plural perquè un servidor li va muntar la presentació, altres obres com el Temple i Centre Parroquial de Sant Pere Claver del Poble-Sec, la reforma del Santuari del Sant Crist de Balaguer o un parell de capelles per la Companyia de Maria (a Sant Cugat del Vallès i a Mollet del Vallès).
Per no allargar-me, de les múltiples coses que es van dir i comentar ahir, em quedo amb una petita anècdota: la gent dels pobles entorn de Raïmat anaven a la capella del noviciat (ara Col·legi Claver) mitja hora abans. Quan el germà de la porteria els preguntava per què venien tan d'hora, la gent responia "és que aquí es prega bé". És una anècdota molt semblant a la que va explicar l'arquitecte Mario Botta en les Jornades Internacionals de Patrimoni Sacre que va organitzar l'AADIPA el desembre de 2014 al Col·legi d'Arquitectes. En el fons, és el màxim guardó al que pot aspirar un arquitecte que ha tractat la temàtica de l'espai sacre, i així mateix ho reconeix el seu autor. Teniu a sota la presentació de la xerrada.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.