Vés al contingut

La salut mental rep cada cop una major atenció en la nostra societat. Poc a poc es va prenent consciència de la necessitat d’augmentar la protecció i cura dels malalts mentals, d’implicar-hi a tota la comunitat i d’evitar les actituds d’estigmatització.

Recentment, Justícia i Pau ha publicat un important informe, del que es va fer ressò aquest portal, sobre la salut mental en el sistema penitenciari català.

L’informe, mostra un fet molt preocupant, sobre el que no hi ha una clara consciència social i que planteja nombrosos interrogants ètics: la majoria de les persones empresonades pateixen importants problemes de salut mental, amb una prevalença molt superior a la del conjunt de la població.

L’estudi constata que a les presons catalanes hi ha actualment (2022) un 12,3% d’interns que ingressen amb un diagnòstic de trastorn de personalitat (per un 1,51% en el conjunt de la població atesa per l’ICS), un 3,4% d’interns amb diagnòstic d’esquizofrènia (0,45% total ICS), un 6,73% amb depressió (6,89% ICS), un 39% amb tractament per ansietat (17,97% ICS) i un 2,02% de persones amb diagnòstic de trastorn mental (0,33% ICS). A més, analitzant les dades des de 2018, es constata una clara tendència a l’alça en la major part de diagnòstics. El símptoma més preocupant de sofriment mental són les autolesions i suïcidis, amb xifres que en els darrers anys a Catalunya han oscil·lat entre 7 i 8 interns morts per any, amb 11 en el 2020 i 11 més el 2022, tot i la implementació recent d’un nou i avançat protocol de prevenció.

Malgrat aquesta alta prevalença, l’informe constata un fet molt positiu. En els darrers anys, la Generalitat de Catalunya ha fet un gran esforç de dotar progressivament el nostre sistema penitenciari amb una atenció psiquiàtrica de molt alt nivell, gestionada pel Departament de Salut, amb la col·laboració d’institucions especialitzades.

Aquest servei compta actualment amb equips mèdics d’especialistes en tots els centres, així com diverses unitats psiquiàtriques hospitalàries (Brians I i Brians II). Certament hi ha sempre marge per a la millora, com és el cas esmentat de la prevenció dels suïcidis, el tractament de les drogaddiccions o la coordinació entre els professionals de la salut i els penitenciaris. Però hi ha un consens en afirmar que es tracta d’un nivell d’atenció de referència internacional, amb una dotació de recursos poc usual en els sistemes penitenciaris del nostre entorn.

Empresonar malalts mentals?

Tot i l’alta qualitat de l’assistència psiquiàtrica penitenciària en el nostre país, ens trobem davant una realitat molt preocupant. La presència a la presó de persones amb malalties mentals i amb retard mental, i en proporcions tan elevades, és com a mínim sorprenent.

D’una banda, un criteri de justícia i el mateix sentit comú indiquen que una persona que ha comès un delicte a causa d’un trastorn mental no hauria de ser castigada ni empresonada. De fet, les lleis penals dels països democràtics, les recomanacions internacionals i els experts consideren no culpables les persones que actuen en aquesta situació. Només té sentit i utilitat social castigar un delicte quan la persona gaudeix de la capacitat psíquica de comprendre que el que ha fet és il·lícit i de dirigir la seva conducta segons aquesta comprensió. Per això, quan una patologia o trastorn mental anul·la o redueix greument aquestes capacitats, la persona no hauria de ser considerada penalment responsable, doncs no té sentit reprovar-li moralment la seva acció, ni castigar-la, ni menys encara empresonar-la.

D’altra banda, nombrosos estudis han mostrat des de fa anys que les presons no són l’espai més adequat per a l’internament i tractament d’aquestes persones. És més, el mateix empresonament, sobretot quan és de llarga durada, és un factor que incideix sovint de forma molt negativa en la salut mental, especialment la dels qui ja tenen alguna patologia i són més fràgils. Això és degut al sofriment inherent a la pèrdua de la llibertat, a la fractura que imposa en les relacions familiars i socials, a la vulnerabilitat dels malalts en front a la resta d’empresonats i l’ambient sovint hostil. Per aquest motiu, les recomanacions internacionals indiquen que aquestes persones, si han de ser internades a causa del perill de reincidència, ho siguin en centres assistencials, o en tot cas en unitats psiquiàtriques separades de la resta de reclusos.

Aleshores, com s’explica la presència de tantes persones amb patologies mentals a les nostres presons? I sobretot, com podem reduir aquesta presència? L’informe apunta a diverses circumstàncies.

Alguns camins d’excarceració de la malaltia mental

D’una banda, les lleis penals permeten que es pugui castigar amb penes de presó (més reduïdes) a persones amb trastorns mentals quan es considera que el trastorn que pateixen no ha influït en el delicte comès o aquesta influència no anul·lava totalment les seves capacitats psíquiques. Aquesta distinció obre un marge molt alt d’apreciació i, per tant, de possible error, a més d’afavorir una aplicació desigual i imprevisible de les penes. A més, en aquests casos, la resposta adequada no sol ser la presó, sinó altres mesures assistencials o educatives, també previstes per la llei, que afavoreixin la rehabilitació. Per això, l’informe demana que es revisin i actualitzin, de manera interdisciplinar, els criteris legals, mèdics i judicials amb els que es prenen aquestes decisions, per tal d’afinar la resposta, reduir els supòsits d’empresonament i potenciar l’aplicació de mesures alternatives.

D’altra banda, en molts casos la patologia mental no ha estat advertida per ningú ni diagnosticada, de manera que s’empresona injustament a persones que han actuat a causa (total o parcialment) d’un trastorn o una forta addició o un retard mental. Per això, l’informe reclama, com ja han demanat molts experts, que abans d’una sentència i de qualsevol empresonament, hi hagi preceptivament un diagnòstic psiquiàtric i psicològic.

En altres casos, el tribunal considera que la persona, tot i no ser culpable, per haver actuat a causa d’un trastorn, mostra una perillositat que reclama, com preveu la llei, un internament psiquiàtric en un centre penitenciari (74 interns a Catalunya a 1 setembre de 2022). La desaparició fa ja unes dècades de la major part de centres psiquiàtrics d’internament (els antics manicomis) ha pogut afavorir aquesta opció. Ara bé, segons l’informe, aquesta és una pràctica que caldria revisar i que no segueix les directrius internacionals, que recomanen optar per un centre assistencial per tal de garantir una atenció adequada i evitar els riscos de l’empresonament. Per això, l’informe demana que es revisin els criteris pels quals es considera necessari l’internament d’aquestes persones no culpables, per tal d’aplicar-lo només quan sigui realment imprescindible. I, sobretot, demana que es creïn establiments psiquiàtrics especialitzats, estrictament assistencials, on es pugui custodiar i tractar aquestes persones fora del món penitenciari, almenys en els casos en els que no es mostri una alta perillositat.

A totes aquestes circumstàncies cal afegir que, en molts casos, les persones empresonades desenvolupen patologies mentals durant (o a causa de) el mateix compliment de la pena de presó, no sempre diagnosticades. Per això, l’informe demana una major atenció al diagnòstic psiquiàtric regular de les persones internes, per tal que rebin l’atenció mèdica adequada i es tingui en compte en la seva situació. I recorda que la mateixa llei preveu que, quan una persona cau en una situació greu de trastorn mental que li impedeixi comprendre el sentit de la pena, aquesta pena ha de ser suspesa.

Per últim, a més de seguir millorant l’atenció psiquiàtrica i psicològica, l’informe demana evitar una anomalia que no és infreqüent en el nostre sistema penitenciari: que els interns que han estat diagnosticats amb trastorns mentals severs es trobin en mòduls penitenciaris ordinaris, barrejats amb altres interns. Aquestes persones, especialment les que no han estat declarades culpables, han de romandre en les unitats psiquiàtriques, amb un tractament adequat i amb un programa individual complet d’activitats adients a la seva situació o, si és possible, en règims de semi-llibertat. I sobretot demana que s’eviti al màxim que els interns que pateixen patologies mentals siguin ubicats en departaments d’aïllament, altament perjudicials per la seva salut mental.

En darrer terme, i això és aplicable a tots els interns, l’objectiu ha de ser avançar en de condicions d’internament que minimitzin el patiment psicològic i preservin al màxim la salut mental.

Com diu el Papa Francesc, “respondre a les condicions dels qui pateixen trastorns mentals i oferir un tractament adequat és un gran bé per les persones i la societat”, de manera que cal «ser cada cop més conscients de les exigències professionals i humanes necessàries per atendre a aquests germans i germanes nostres, amb la necessitat que acompanya la seva fragilitat”: per això, és necessari reforçar el sistema sanitari d’atenció a aquests malalts, sostenir els que es dediquen a la investigació en aquest camp i promoure una sensibilitat renovada de tota la societat, evitant tot estigma i trobant formes adequades d’assistència sanitària «per no deixar ningú al darrere i atendre a tots de manera inclusiva i participativa” (15/06/21).

 

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.