El fet religiós en els mitjans audiovisuals de la Generalitat

En diverses ocasions he escrit sobre el tracte inadequat que els mitjans de comunicació de la Generalitat donen al fet religiós. La meva no és solament una opinió personal, sinó àmpliament compartida per moltes persones creients, que constaten des de fa molts anys que el fet religiós i les confessions religioses tendeixen a ser-hi invisibilitzats o marginats i que la informació religiosa és pràcticament absent, o es presenta de manera força esbiaixada, generalment en forma de polèmica, escàndol o conflicte.

És cert, se’m dirà, que tant TV3 com Catalunya Ràdio ofereixen un programa setmanal de 20-30 minuts dedicat a informació religiosa catòlica, més un altre de mensual de les esglésies evangèliques a TV3, així com una retransmissió mensual d’una celebració dominical catòlica.

Ara bé, malgrat aquests programes (sempre en hores de mínima audiència), es pot afirmar que en el conjunt de la programació la informació pròpiament religiosa és pràcticament inexistent, si es compara amb la àmplia atenció dedicada a qualsevol altra matèria (política, internacional, economia, esport, cultura, ciència i tecnologia, economia, meteorologia...), tant amb programes o canals específics com en la resta de continguts. L’absència del fet religiós no es dona només en els programes informatius (notícies, documentals...), sinó també en els de divulgació, els educatius, els culturals o els d’entreteniment. La presència de les confessions religioses o dels seus responsables o referents és pràcticament excepcional (tret potser dels programes d’humor). I quan apareix, es vincula principalment a qüestions que no tenen relació directa amb la dimensió religiosa, quan no directament relativa a fets delictius.

A diferència d’altres expressions culturals (i ningú pot negar que el fet religiós és part important de la nostra cultura), com passa amb la literatura, el cinema, el teatre, la dansa, la cuina o el folklore, el cert és que la informació i la divulgació objectiva en matèria religiosa és pràcticament nul.la. És realment difícil sentir a parlar de celebracions, congressos, conferències o altres esdeveniments religiosos, d’obertura de centres de culte o constitució d’entitats, de nomenaments o discursos de dirigents, de trobades de joves, de creacions artístiques religioses o de novetats editorials de caràcter religiós.

Encara diria més. La perspectiva religiosa és pràcticament absent del relat, de les tertúlies, dels debats. Es podria dir que el marc mental i l’argumentari en quasi totes les temàtiques, en els creadors d’opinió o els productes d’entreteniment és predominantment una visió que podríem qualificar d’atea o agnòstica, amb l’absència de cap referent o discurs religiós o transcendent, que més aviat és esmentat negativament.

No obstant això, una part molt import de la població s’identifica amb aquesta perspectiva religiosa, com mostren regularment estudis d’opinió de la Generalitat. En el darrer Baròmetre sobre la Religiositat, el 65,6% de la mostra de població s’identifica com a membre d’alguna confessió religiosa, el 44% afirma tenir creences religioses, el 58,9 % afirma creure en Déu (42,3%) o en un poder superior (16,6%), el 43,7% dels enquestats es consideren persones espirituals, el 46,3% eduquen els seus fills d’acord amb els preceptes d’una tradició religiosa i fins a un 46,5% afirmen ser persones practicants. I una dada també molt rellevant: fins a 15% afirma que assisteix a actes de culte ordinaris d’una confessió almenys un cop al mes; és a dir, un volum de població equivalent o superior al que assisteix a altres esdeveniments socials o culturals amb molta cobertura informativa. A més, el 61,9% de les persones enquestades es manifesten interessades en el transcendent i fins a un 66% considera que el coneixement de la realitat religiosa és important.

Informació religiosa: un servei públic

Amb aquestes dades tan rellevants respecte de la identificació, la pràctica i l’interès en el fet religiós, sembla clar que la presència de la religió en els mitjans audiovisuals de la Generalitat és completament inadequada a la seva missió de servei públic. I és que tal i com estableix l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (art.52) “correspon als poders públics de promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós”. A tal efecte, preveu que “els poders públics han de promoure les condicions per a garantir l’accés sense discriminacions als serveis audiovisuals en l’àmbit de Catalunya”.

En el mateix sentit, segons la Llei 22/2005 de la comunicació audiovisual de Catalunya, els mitjans audiovisuals de la Generalitat tenen com a missió prestar un servei públic, consistent en “oferir a tots els ciutadans de Catalunya” continguts audiovisuals orientats a la satisfacció de llurs necessitats democràtiques, socials, educatives i culturals, garantint de manera particular l'accés a una informació veraç, objectiva i equilibrada, a les més àmplies i diverses expressions socials i culturals i a una oferta d'entreteniment de qualitat” (art.26.1). Sembla més que evident que aquestes necessitats inclouen poder disposar d’informació veraç, objectiva i equilibrada de la vida religiosa a Catalunya, que és una expressió social i cultural important, com mostren les xifres abans esmentades.

És per això que la mateixa Llei concreta que una de les missions específiques d’aquest servei públic és “la promoció activa de la convivència cívica, el desenvolupament plural i democràtic de la societat, el coneixement i el respecte a les diverses opcions i manifestacions polítiques, socials, lingüístiques, culturals i religioses presents al territori de Catalunya. En aquest context és necessari l'ús de tots els llenguatges, formats i discursos que dins el respecte i l'atenció a la diversitat i el pluralisme, permetin el diàleg, la comprensió i la cohesió entre les diverses opcions, i entre les diverses àrees del territori de Catalunya” (art.26.3g).

Aquest mandat no es compleix si les diferents veus i perspectives religioses, en la seva creixent pluralitat, no tenen una presència regular i mínimament significativa. I sobretot, sembla clar que el fet religiós no ha de ser presentat com un fenomen estrany, marginal o anacrònic. Seria una pretensió il·legítima, a més de contrària a la realitat històrica i present de Catalunya i al pluralisme social, ideològic i religiós del nostre país.

El dret dels grups religiosos a accedir als mitjans públics audiovisuals

Aquest mandat legal als mitjans audiovisuals de la Generalitat de respectar i prestar atenció a la pluralitat religiosa no és simplement un mera opció del legislador català, sinó una conseqüència del necessari respecte a les llibertats d’informació i d’expressió, reconegudes en tots els Tractats internacionals de drets humans i en el nostre ordenament jurídic.

Es tracta de drets fonamentals que no solament són inherents a la dignitat humana, sinó que són també una garantia per al funcionament d’una societat democràtica, que es basa en el pluralisme, així com en el respecte a les minories. Una democràcia necessita de la participació dels ciutadans i dels grups socials en els afers públics, la qual cosa reclama una opinió pública lliure i ben informada, a partir de la qual es conformen i actuen els poders de l’Estat i es garanteixen els drets i llibertats.

Per això, l'esmentada Llei catalana de comunicació audiovisual reconeix que “el pluralisme en la comunicació audiovisual és una condició essencial per al compliment de la llibertat d'expressió, d'informació i de comunicació, i garanteix la lliure formació de l'opinió pública i la diversitat i la cohesió socials” (art.5).

Ara bé, per garantir el pluralisme, afavorir la formació d’una opinió pública lliure, i fer possible la participació en els afers públics i el dret dels ciutadans a una informació veraç i objectiva és necessari que els diferents col·lectius socials, culturals i religiosos puguin accedir (sense discriminacions amb altres grups socials), als mitjans de comunicació, com a font d’informació i d’opinió. Aquest dret és reconegut expressament per les constitucions dels països democràtics del nostre entorn i també, com hem vist, en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (art.52.3), així com en la Constitució espanyola (art. 20.3) i la Llei estatal de la Radio i Televisió Pública (art.28).

L’accés dels grups socials als mitjans ha de ser promoguda pels òrgans de Govern d’aquests mitjans públics. Per aquesta raó, la citada Llei catalana de comunicació audiovisual estableix com a principi (29.1g) “la garantia de la participació dels grups socials i polítics més representatius en la gestió del servei públic per mitjà de llur integració en un consell de naturalesa consultiva i assessora”, garantia que és recollida en el Consell Assessor establert per la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (art.16.2), Aquest Consell, al meu entendre, hauria d’assegurar alguna representació dels grups i confessions religioses (avui inexistent).

Al meu parer, tots aquests principis democràtics haurien de portar a una revisió en profunditat de la programació dels mitjans audiovisuals públics catalans, a fi que garanteixen realment la presència ordinària i normalitzada de la informació religiosa i la participació regular dels grups religiosos com a font d’informació i d’opinió en els diversos canals i en els diversos continguts audiovisuals.

En aquests sentit, un recent i magnífic informe del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa de la Generalitat, que caldria llegir atentament, ha fet èmfasi en la importància de fomentar la llibertat religiosa i el pluralisme religiós en els mitjans de comunicació i ha assenyalat que “uns mitjans de comunicació atents al dia a dia de les comunitats religioses presents a casa nostra visibilitzaran que els valors religiosos són patrimoni del conjunt de la societat”, perquè “afavorir una presència normalitzada de les tradicions religioses contribuirà, així, a edificar la societat plural, democràtica i cohesionada que desitgem”.