Els que hem tingut la sort de treballar colze a colze amb l'Arcadi Oliveres durant molts anys i gaudir del seu mestratge, i esperem seguir-ho fent durant molt de temps, estem vivim amb gran dolor les injustes crítiques que rep aquest dies per part d'alguns polítics, periodistes i opinadors.
És evident que els seus comentaris sobre la possibilitat hipotètica d'una provocació policial de la violència del 15 de juny davant el Parlament van ser un error. No era procedent aixecar sospites sense base sobre els Mossos d'Esquadra, i menys quan hi va haver una actuació de violència tan directa i premeditada per part d'un bon grapat dels manifestants contra diputats, periodistes, treballadors i policies. Un error segurament explicable per la intensitat com ha viscut aquests esdeveniments, per les esperances que ell personalment ha dipositat en aquest moviment de protesta i per les seves experiències personals d'activista. En qualsevol cas, un error, que el mateix Arcadi ha reconegut i pel qual s'ha disculpat. Qui no comet errors quan parla?
Ara bé, atribuir-li males intencions o imputar-li una calúmnia per aquest motiu és injust i no té absolutament cap fonament legal.
Però encara és més injust aprofitar el seu error i el seu suport al moviment dels indignats per desacreditar globalment el seu activisme o la seva visió política, acusant-lo d'ingenu, agitador, colpista, afavoridor de la violència o de no creure en la democràcia.
D'entrada, puc assegurar que l'Arcadi Oliveres no ha tingut en cap moment absolutament cap participació en cap de les crides, convocatòries ni decisions del moviment dels indignats, ni amb la seva organització, ni menys amb l'errònia i imprudent estratègia que el moviment va dissenyar per bloquejar un Parlament democràtic. L'Arcadi ha impartit desenes de xerrades d'anàlisis de la realitat social, política i econòmica en les acampades, però sense donar consignes sobre el tipus de mobilització a seguir.
Però a banda d'això, poques persones hi ha en el nostre país que hagin defensat més aferrissadament i promogut més eficaçment, amb el seu activisme i la seva tasca acadèmica, la no violència radical i el desarmament, els drets humans, la justícia social, la lluita contra la pobresa i el compromís democràtic. I això ho ha fet des de la seva joventut davant del franquisme, arriscant la llibertat, i també en democràcia. És possible que en els seus discursos hi hagi aspectes discutibles, però poques persones hi ha que hagin mostrat un lliurament personal total a promoure aquestes causes, amb un enorme desgast físic, a costa de l'enveja de molts i renunciant a qualsevol promoció personal o política (i no li han mancat ofertes).
En aquesta intensa trajectòria són molts els alumnes, companys i amics que, influits profundament pel seu testimoni i la seva visió crítica, han canalitzat en favor de les mateixes causes les seves millor energies.
Per tot això, l'Arcadi és, per a milers de persones de tota condició, no solament un home savi i bo, sinó també un referent intel·lectual, un referent polític i un referent moral. Una persona que, amb el seu activisme i el seu testimoni personal, amarat dels valors cristians més autèntics, ha estat capaç de mostrar, malgrat la complexitat del món que tot ho entela, les situacions d'injustícia i corrupció més intolerables, de mostrar i divulgar mesures polítiques que permetrien combatre i superar aquestes situacions, i motivar molta gent en favor d'un compromís personal amb la justícia i la pau.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.