Ecologia integral és fraternitat

El Papa Francesc, en la seva encíclica Laudato si’ (LS, 2015), ha mostrat de manera brillant el vincle entre ecologia integral i fraternitat.

El famós Càntic de les criatures de Sant Francesc d’Assís, font d’inspiració del Papa i amb el qual arrenca la seva reflexió (LS 1 i 87), ens ho recorda ben plàsticament, quan lloa al Senyor pel germà sol, la germana lluna i les estrelles, el germà vent, la germana aigua, el germà foc... I és que, per a Sant Francesc, «qualsevol criatura era una germana, unida a ell amb llaços d’afecte» i «per això se sentia cridat a tenir cura de tot el que existeix» (LS 11)

Es tracta de l’ecologisme més radical: aquell que veu la natura, amb tots els éssers vius, no simplement com un mer objecte del qual servir-se (recurs) i, per tant, que cal protegir per sobreviure, sinó gairebé com un subjecte amb el qui ens relacionem i que és una germana, és a dir, filla d’un mateix Pare.

Això implica valorar la seva dignitat sagrada i inviolable, com una realitat creada i sostinguda per l’amor. És sentir-se vinculat genèticament a ella, per un mateix origen (gènesi) i una mateixa constitució, com ja va expressar poèticament la tradició bíblica (el Senyor Déu va modelar l’home amb pols de la terra, Gn 2,7; LS 2). És agrair profundament la seva existència gratuïta com a do, meravellar-se de la seva bellesa, experimentar la vocació de servir-la, protegir-la i compartir-la responsablement. I és creure que hi estem units per un mateix destí, la plenitud en Déu. Des d’aquesta experiència de fraternitat amb la natura, ¿com podria l’ésser humà embrutar-la o danyar-la? ¿Com podria explotar-la en benefici dels seus desitjos arbitraris?

Per contra, com diu Francesc, «si ens acostem a la natura i a l’ambient sense aquesta obertura a l’estupor i a la meravella, si ja no parlem el llenguatge de la fraternitat i de la bellesa en la nostra relació amb el món, les nostres actituds seran les del dominador, del consumidor o del mer explotador de recursos, incapaç de posar un límit als seus interessos immediats» (LS 11).

En aquest sentit, Francesc afirma que, “essent creats pel mateix Pare, tots els éssers de la terra estem units per llaços invisibles i conformem una espècie de família universal, una sublim comunió que ens mou a un respecte sagrat, respectuós i humil” (LS 89).

Aquesta vinculació profunda (genètica) entre tots els éssers de la realitat, ja experimentada i cantada per Sant Francesc, ha estat anomenada molt encertadament per alguns teòlegs com una fraternitat còsmica.

Així doncs, de la filiació divina compartida sorgeix una relació de família, un parentiu originari, un vincle fratern, que porta a la comunió universal de totes les criatures, cadascuna amb la seva funció i la seva dignitat. Qualsevol dany causat a una part és una agressió al conjunt. I per això també, qualsevol agressió o injustícia comesos contra un ésser humà és també un atac greu al conjunt del sistema ecològic. “L’ambient humà i l’ambient social es degraden junts” (LS 47).

Fraternitat i dignitat humana

I és que, tractant-se de persones, la fraternitat adquireix una dimensió especial, subratllada per Jesús: “Tots vosaltres sou germans” (Mt. 23,8). I això no solament a causa de la idèntica naturalesa que cada persona compartim amb totes les altres, ni solament per raó de la nostra mútua interdependència.

La mirada cristiana (a diferència d’algunes mirades ecologistes) no iguala tots els essers vius, sinó que afirma el valor peculiar de l’ésser humà (LS 90). Les seves capacitats mostren “una singularitat inèdita, que transcendeix l’àmbit físic i biològic”: la seva intel·ligència, la seva creativitat, la seva llibertat i, sobretot, la seva apertura transcendent, és a dir, la seva capacitat d’establir una relació personal amb Déu (LS 81), de ser un “tu” per Déu, li atorguen una dignitat única.

Això és el que el Gènesi va expressar genialment, en parlar de la persona humana com l’ésser creat a imatge i semblança de Déu (Gn 1,26). Un ésser que pot escoltar la Paraula de Déu, que pot comunicar-se amb Déu, que pot estimar-lo i lloar-lo, que pot experimentar el seu amor i que, per això, és també capaç d’optar lliurement per l’amor i estimar als altres humans i tota la Creació.

Així, cada persona ha de tractar a l’altre, a totes les altres, com un tu de Déu, estimat infinitament i incondicionalment per Déu.

El fet ecològic decisiu: Jesucrist

Però encara hi ha més. L’Església creu i experimenta que Déu mateix ha assumit les condicions de la naturalesa que ell ha creat. I ho ha fet assumint personalment la condició humana, per tal de portar-la a la plenitud (LS 99-100).

Déu mateix s’ha fet ésser humà en Jesucrist, home i Déu (encarnació), i donant la seva vida per amor, aquest ésser humà ha entrat de manera definitiva en l’àmbit de Déu (ressurrecció). Des d’aquest moment, «les creatures d’aquest món ja no es presenten com una realitat merament natural, perquè el Ressuscitat les embolcalla misteriosament i les orienta a un destí de plenitud» (LS 100).

Això és un fet històricament i ecològicament decisiu, ja que ha generat un vincle nou (aliança nova) entre Déu i els éssers humans. Ell mateix se’ns ha fet un germà, que ens acompanya fins al final de la història (Mt, 16, 20).

Per tant, des d’aleshores, en la relació entre les persones hi ha implicada la relació amb Déu mateix, al qual podem estimar de manera pràctica i concreta, especialment en els més fràgils: Allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu (Mt 26, 40). I de la qualitat d’aquesta relació, depèn el destí final de cadascú, la vida eterna (Mt 26, 46). Fins al punt que els humans estan cridats a la mateixa unitat que hi ha en el si de Déu: Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu (Jn 21).

Com ha dit Francesc a la seva darrera encíclica, Fratelli Tutti (FT, 2020), dedicada precisament a la fraternitat, des d’aquesta convicció podem donar «a la nostra capacitat d’estimar una dimensió universal capaç de superar tots els prejudicis i totes les barreres històriques i culturals» (FT 83), expressada de forma paradigmàtica en la Paràbola del Bon Samarità (Lc 10, 25-37).