Darrerament en aquest blog estic reflexionant sobre les diverses dimensions de la crida a una ecologia integral que fa el Papa Francesc en la seva carta Laudato si’ (2015), que és d’una extraordinària riquesa. Una d’aquestes dimensions, que aquí examino, és la crida a una economia ecològica, atesa la profunda relació entre economia i ecologia.
L’etimologia ens ajuda a visualitzar aquesta relació. Si ecologia és el coneixement de la “casa comuna” (oikos-logos), l’economia és l’administració d’aquesta casa (oikos-nemonai) per satisfer les necessitats humanes. Per tant, economia i ecologia han de convergir en el respecte i la sàvia administració dels dons de la natura, transformats pel treball i intercanviats al servei del veritable progrés de la humanitat.
Per això, el Papa Francesc afirma que “ens cal una economia ecològica, capaç d’obligar a considerar el creixement econòmic amb una mirada més àmplia, que vagi més enllà de l’homogeneïtzació, simplificació de procediments i reducció de costos” i, citant la Cimera de Rio, considera que “la protecció del medi ambient haurà de constituir part integrant del procés de desenvolupament i no podrà considerar-se de forma aïllada” (LS 141). Ecologia i desenvolupament econòmic han d’anar units.
Ara bé, assumir el paradigma de l’ecologia integral és comprendre l’economia d’una manera ben diferent de l’actualment dominant. No és solament introduir algunes reformes, ni aplicar un vernís ecològic a algunes activitats, ni posar la fe en els avenços tècnics. El que cal és “canviar el model de desenvolupament”, “redefinir el progrés” (LS 194). Cal un “canvi de rumb”, diu sovint Francesc. I això implica una transformació en profunditat i estructural, en les formes de producció i consum, en les regles que les regulen, en les motivacions bàsiques que les animen i, en darrer terme, en l’estil de vida de les poblacions benestants.
L’economia ha de deixar de ser una activitat desenfrenada d’extracció de recursos dedicada a produir cada cop més, obsessionada amb el creixement suposadament sense límits, adreçat a satisfer tots els capricis d’una part de la població que viu en l’opulència i el malbaratament, a costa del medi ambient. Ni el creixement pot ser infinit, ni garanteix per ell sol el desenvolupament humà integral (LS 106, 109). Cal entendre d’una vegada que el desenvolupament humà no es redueix a allò quantitatiu (acumulatiu i material), sinó que inclou de forma destacada allò qualitatiu (moral, cultural i espiritual). Per això, l'economia no ha de buscar obsessivament el creixement per ell mateix, com si fos una llei o finalitat inevitable. Ha de buscar fer créixer la producció i el consum allà on cal cobrir necessitats bàsiques, però decréixer allà on hi ha malbaratament (LS 193).
L’activitat econòmica ha de deixar de regir-se pel principi la maximització del benefici, que ignora els costos socials i mediambientals de la seva acció i que no és capaç de satisfer les necessitats de tothom (LS 109, 195). Aquesta mentalitat ha portat unes finances hipertrofiades i especulatives, que ofeguen l’economia real (LS 56, 109). Francesc ha dit en diferents ocasions que “aquesta economia mata” (Evangelii Gaudium 53).
L’economia ecològica és una activitat orientada èticament a promoure el bé comú, des d’una consciència de fraternitat universal. Una economia que, com ha afirmat sempre l’Església, parteix del principi del destí universal de tots els béns de la terra, atesa la igual dignitat de tots els éssers humans. Per això, és una economia que assegura l’accés equitatiu de tots els pobles als recursos naturals i supedita tota la propietat privada al seu ús universal (LS 93), establint una fiscalitat justa i garantint els drets socials.
Per tal d'orientar-se en aquesta direcció, una economia ecològica ha de ser ben governada políticament, a través d’autoritats democràtiques, nacionals i internacionals (LS 175).
L’economia ecològica canalitza les finances cap a la seva funció autèntica de servei a l’economia productiva i fuig de l’endeutament com a sistema. Promou que cada actor cerqui simultàniament el propi bé i el dels altres, generant espais creixents de reciprocitat i gratuïtat (economia social i solidària). És una economia que estimula la diversitat productiva i la creativitat empresarial, amb cura pels petits productors (LS 129). Practica en major mesura la cooperació que la competitivitat i preserva el treball digne de tots com via per al desenvolupament integral de la persona (LS 127-128).
D'altra banda, una economia ecològica considera l’agricultura com la base d’una sana economia, i ha de tenir un paper significatiu en la vida social i econòmica (Compendi de doctrina social de l’Església, 299). Dona suport ferm als petits productors i a la varietat productiva, posant límits als que hi tenen més recursos i poder financer (LS 129), evita les formes concentrades d’explotació i degradació ambiental que destrueixen els recursos de subsistència locals i formes de vida que han donat identitat cultural a molts pobles (LS 145) i facilita formes de cooperació o organització comunitària que defensin els interessos dels petits productors i preservin les ecosistemes locals de la depredació (LS 180). En definitiva, és una agricultura sostenible i diversificada, que desenvolupa formes renovables i poc contaminants d’energia, fomenta l’eficiència energètica i promou una gestió adequada dels recursos forestals. (LS 165). Afortunadament, cada cop hi ha més consciència que cal donar suport a formes d’agricultura que promoguin l’autosuficiència, la qualitat, els mercats de proximitat, els productes de temporada, les energies renovables i la revinculació entre consumidors i productors.
També, evidentment, una economia ecològica és aquella capaç d'absorbir i reutilitzar els residus, avançant cap un model de producció circular que asseguri els recursos per a tots i per a les generacions futures, limitant al màxim l'ús de recursos no renovables moderar el consum, maximitzar l'eficiència de l'aprofitament, reutilitzar i reciclar (LS 22).
En aquest sentit, una economia ecològica és aquella que impulsa el consum moderat i responsable (LS 22, 206) i estils de vida sobris i equilibrats, que són capaços d'una vida més simple i humil, on es gaudeix amb poc, on es valora cada cosa i cada persona, i on no hi ha aferrament obsessiu a les possessions (LS 222-226). És, finalment, una economia que fa una opció preferencial pels més pobres, exigència fonamental per a la realització efectiva el bé comú (LS 158).
Només una economia d’aquestes característiques serà capaç d’aturar la devastació de la natura i, sobretot, preservar la vida, els drets i la dignitat de tots els éssers vius, presents i futurs.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.