Ecologia i Eucaristia

El passat dia 2 de febrer va morir el gran teòleg grec ortodox Ioannis Zizioulas (1931-2023), gran promotor de l’ecumenisme.

El Papa Francesc li tenia una gran estima i li va demanar que col·laborés en la redacció de Laudato si’ (2015), motiu pel qual va participar en l’acte de presentació de l’encíclica. Zizioulas havia reflexionat molt a fons sobre la crisi ecològica, que veia com el resultat d’un greu problema espiritual, però considerava que és una ocasió important per a l’ecumenisme, que pot ajudar a unir als cristians en la pregària per la natura.

D’éssers tecnològics a éssers litúrgics

En un llibre petit i preciós titulat El creat com a Eucaristia (en català a CPL editorial, 2015), Ziziuolas afirma que la crisi ecològica no pot ser superada a través d’una proposta ètica, introduint nous valors morals o reorganitzant els tradicionals. Cal una nova cultura, on la dimensió litúrgica ocupi el lloc central, la qual generarà les seves conseqüències ètiques. L’home ha d’abandonar la mentalitat de ser un ésser eminentment racional, escindit de la natura com el seu dominador i explotador (l’ethos tecnològic), i esdevenir un ésser litúrgic, que se sent interdependent amb la natura i alhora el sacerdot que la porta a la seva plenitud, la seva divinització.

Es tracta d’entrar en una visió litúrgica del món, que veu l’univers com un esdeveniment, una litúrgia còsmica que “eleva al tron de Déu la creació sencera”. Zizioulas ens convida a superar una concepció errònia (pietista) de l’Eucaristia com a simple objecte o mitjà per la nostra vida interior individual. I ens proposa veure-la un esdeveniment i una praxi de tota l’Església, on hi ha la presència de Crist mateix encarnat, que salva el món i ens reconcilia amb Déu a través seu.

Aquest esdeveniment ens allunya d’una ètica entesa com unes normes morals que cal seguir i ens la mostra com el resultat de la nostra transfiguració i renovació en Crist per la seva presència santificadora.

Però, sobretot, Zizioulas ens ajuda a veure que en l’Eucaristia es contempla i es viu un tast de la nostra salvació futura i, des d’aquí, “es fa possible, en l’espai i el temps, la nostra divinització”. Sense aquesta dimensió que dona al món l’Eucaristia, “cap praxi pastoral i missionera, cap hàbil diplomàcia en el diàleg amb el món, ni cap sistema ètic, reeixiran a transfigurar el món modern en Crist”.

Eucaristia i conversió ecològica a Laudato si’

En línia amb aquesta comprensió, el Papa Francesc, a Laudato si’, ha subratllat la gran importància de l’Eucaristia en el camí de la conversió ecològica integral. Cal ser capaços de viure que en l’Eucaristia, la natura és elevada cap a Déu.

Francesc ens ajuda a veure que en els sagraments, la matèria, la natura creada, es mostra com a do de Déu i ens posa en relació amb el Pare. Els sagraments són “una manera privilegiada de com la natura és assumida per Déu i es converteix en mediació de la vida sobrenatural” (LS 235). En els sagraments, diferents elements naturals com l’aigua, l’oli, el foc o els colors “són assumits amb tota la seva força simbòlica i s’incorporen a la lloança”.

Però és en “l’Eucaristia on les coses creades troben la seva major elevació”, ja que en ella, “Déu mateix, fet home, arriba a fer-se menjar per la seva creatura”, a través de la matèria del seu cos, arribant a la nostra intimitat. I és que “en l’Eucaristia ja està realitzada la plenitud, i és el centre vital de l’univers, el focus desbordant d’amor i de vida inesgotable”.

Així, “unit al Fill encarnat, present en l’Eucaristia, tot el cosmos dóna gràcies a Déu”, de tal manera que l’Eucaristia és un “acte d’amor còsmic”, que “uneix el cel i la terra, abraça i penetra totes les coses creades”. En el Pa eucarístic, “la creació està orientada cap a la divinització, cap a les santes noces, cap a la unificació del creador mateix”. Per això, “l’Eucaristia és també font de llum i de motivació per a les nostres preocupacions per l’ambient i ens orienta a ser custodis de les coses creades” (LS 236).

D’aquí que Francesc subratlli també el valor del diumenge. El Dia del Senyor, la participació en l’Eucaristia té una importància especial, com a temps privilegiat per al “guariment la relació de l’ésser humà amb Déu, amb si mateix, amb els altres i amb el món”. El diumenge és el dia de la Resurrecció, primícia de la futura transfiguració de tota la realitat creada i “repòs etern” de l’home en Déu. Per això, l’espiritualitat cristiana incorpora en el diumenge el valor del repòs i de la festa. Això ens orienta cap una dimensió receptiva i gratuïta, que ens preserva de “l’activisme buit” i del “desenfrenament voraç” adreçats al benefici personal i, des d’aquí, a la destrucció ecològica. El descans dominical amplia la nostra mirada en favor dels drets dels altres, de la protecció de la natura i dels pobres.

Malgrat tot això, el drama és que, com ha dit recentment el Papa Francesc a la seva recent carta sobre la formació litúrgica, Desiderio Desiveravi (2022), l’home modern ha perdut la capacitat de confrontar-se amb l’acció simbòlica, essencial en l’acte litúrgic. (DD 27). I es pregunta, ¿com recuperar la capacitat de viure plenament l’acció litúrgica?

Aquest és un veritable repte per a l’Església i per cada un dels cristians. Per això, en aquesta carta apostòlica, Francesc ens convida a revifar l’admiració per la bellesa de la veritat de la celebració, a recordar la necessitat que tenim d’una autèntica formació litúrgica continuada i a reconèixer la importància d’un art de la celebració que estigui a l’alçada de la veritat el misteri pasqual. En aquest camí, ens proposa redescobrir el sentit de l’any litúrgic i del dia del Senyor (DD 62-65).