La densa experiència de pelegrinar a Terra Santa

Aquest estiu m’ha estat regalada l’oportunitat, llargament desitjada, de pelegrinar amb un grup de bons d’amics creients a Terra Santa. Ha estat una experiència espiritual extraordinària.

Sota el guiatge expert i ple de saviesa d’un bon amic biblista, hem pogut visitar, pregar i celebrar la fe en els llocs sants més essencials vinculats a Jesús: Jerusalem, Betlem, el desert de Judà, les runes de Jericó, el riu Jordà, Natzaret, el Mont Tabor, la riba occidental del llac de Tiberíades, amb les runes de Cafarnaüm i de Magdala i la Muntanya de les Benaurances i, finalment, Cesarea de Mar.

Aquesta ruta ha tingut moments molt intensos. Recordaré especialment el privilegi de poder celebrar la festa de la Transfiguració justament en l’Església del Mont Tabor que commemora aquest episodi, amb l’entusiasme de la comunitat local, que omplia a vessar el temple; també la celebració de l’eucaristia, gairebé a trenc d’alba, en el Gòlgota i en la Gruta de la Nativitat; la nostra participació en una pregària mariana vibrant de la comunitat cristiana de Natzaret, entrant de nit en processó amb espelmes en la Basílica de l’Anunciació, on des de segles es venera la casa de Maria; els instants viscuts a la riba del llac de Galilea i el bany en les seves aigües, rememorant la predicació de Jesús en aquest territori i altres moments de pregària amb els companys de viatge en diversos escenaris venerables.

Al costat d’aquests moments, hem viscut també algunes situacions diríem surrealistes, que mostren també les contradiccions actuals del turisme de masses. Així, per exemple, l’estranya sensació de convertir-nos en fet exòtic quan un nombrós grup de coreans van començar a filmar-nos en veure’ns cantar pregant en les runes de la sinagoga de Cafarnaüm. O la desagradable sensació provocada per un voluminós grup de pelegrins italians, quan varen envair de manera abrupta una capella de l’Església Armènia a Jerusalem filmant de manera lamentable, com farien en un zoològic, la pregària de Vespres, a la qual nosaltres, tímida i silenciosament, ens havíem unit. No cal dir que van trencar completament el clima de pregària. Són moments que mostren un incomprensible afany consumista i una incapacitat de contemplar.

Més enllà d’aquestes anècdotes, amb aquest viatge hem experimentat que pelegrinar a Terra Santa, amb l’acompanyament, preparació i predisposició adequats, pot ser una forta vivència espiritual i una ajuda molt potent per renovar i enfortir la nostra fe.

En primer lloc perquè el coneixement dels llocs sants i el seu context geogràfic i històric, són un ajut essencial per llegir, comprendre millor i aprofundir els relats bíblics que fonamenten la fe, els quals reben una nova llum.

Però sobretot, crec que és una ocasió singular per connectar amb la humanitat històrica i real de Jesús, viscuda en un lloc i moment concrets, evitant la tendència inconscient a mitologitzar la seva figura o fer-ne un relat merament simbòlic o moralista alliçonador.

Si tota persona experimenta sentiments especials quan visita espais que han estat importants en la seva vida, visitar Terra Santa des de la fe suposa l’emoció de trobar-se amb els espais que va habitar aquell que orienta i sosté la nostra existència, Jesús de Natzaret. Contemplar les poblacions, l’orografia, les vies de comunicació, els turons, el riu, el llac, restes d’edificacions del seu temps... els territoris i els llocs on va néixer i créixer, que va trepitjar o que va veure amb els seus ulls, on va predicar, on va estimar, on va ensenyar, on va pregar, on va patir, plorar i morir, on va ser sepultat....

Visitar aquests llocs és fer memòria i és reviure d’alguna manera la seva vida, sobretot el moments més decisius. Alguns d’aquests moments no són localitzables amb exactitud. Òbviament, els espais han estat transformats pel pas dels segles i les múltiples destruccions i reedificacions. Però els llocs que trobem avui mantenen inalterats alguns trets bàsics i ens situen de manera directa en la vida real de Jesús. I són espais que han estat venerats per generacions i generacions de cristians i de pelegrins al llarg de dos mil anys. Tot això els dona una capacitat d’evocació i una densitat espiritual enormes, que mouen el nostre interior.

Però el valor de la visita s’estén més enllà de l’emoció i la vivència espiritual experimentada durant el viatge. En la nostra memòria queden per sempre les imatges, les sensacions i experiències viscudes, a fi que ens acompanyin d’ara en endavant, il·luminant la nostra pregària personal, la lectura bíblica, la participació en la litúrgia. Tot aquest fer memòria, actualització i il·luminació, ¿no serà l’acció eficaç de l’Esperit en nosaltres? Com va dir el Papa Francesc en una eucaristia a Jerusalem, l'Església conserva la memòria del que va succeir en aquella terra, perquè "l'Esperit Paràclit li recorda cada paraula, cada gest i li revela el seu sentit".

Precisament, el nostre pelegrinatge ha estat una experiència comunitària, és a dir, eclesial. Crec que aquesta n’era una dimensió fonamental i és necessari que sigui així. La fe no és un camí solitari. Sabem que només a través dels altres experimentem l’amor que ve de Déu. Compartir el viatge amb altres creients amics, unir-se a altres pelegrins i participar en les celebracions de les comunitats cristianes locals em sembla que és el que permet obrir la porta a l’actuació eficaç de l’Esperit, per qui ens ve la fe i ens porta la presència viva de Crist en el nostre interior.

Per tot això, penso que tot cristià és cridat fortament a pelegrinar comunitàriament a Terra Santa, almenys un cop a la vida, i fer-ho molt abans que molts dels viatges (sovint tan o més llunyans) que s’acostumen a fer. ¿Potser no s’ha educat suficientment als fidels en aquest sentit? Segurament les diòcesis, les parròquies o els diferents moviments cristians podrien fomentar més i integrar aquest pelegrinatge en les seves activitats. És cert que no tothom disposa de les possibilitats econòmiques, però les comunitats eclesials podrien ajudar als membres amb dificultats.

Aquest viatge em porta a dos sentits agraïments. En primer lloc, pel servei impagable de les congregacions religioses catòliques (particularment la Custòdia Franciscana) i les altres esglésies cristianes que tenen cura i preserven aquests llocs sants, hi mantenen el culte i el sentit espiritual, acompanyen a les comunitats locals i acullen els pelegrins.

A la vegada, em resta també l’agraïment i el record afectuós per les comunitats cristianes palestines. Aquestes comunitats, força desconegudes o potser oblidades pels cristians occidentals, són actualment una minoria religiosa en regressió, que viu en condicions sovint molt difícils. Gràcies a elles, la fe cristiana es manté viva i ardent en el seu lloc originari. No és solament una qüestió de presència, ni tan sols (que ho és) de llibertat religiosa. És el valor de mantenir la veneració i la celebració de la fe en aquests llocs, que a la vegada ens fa possible a nosaltres un veritable pelegrinatge. La seva aportació a l’Església mereix molta més atenció, reconeixement i suport per part nostra,. També el nostre record constant en la pregària, tot demanant que arribi la reconciliació i la pau en aquella sofrent regió del món.

En acabar aquest pelegrinatge, arriba el repte decisiu. Assumir la responsabilitat adquirida pel privilegi viscut: compartir aquesta experiència, animar i ajudar a altres a fer-la i, sobretot, reflectir-la en la nostra vida, convidant tothom a beure de la seva font, que és Jesús mateix.