×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Els darrers mesos l’Església ha organitzat dos esdeveniments d’àmbit mundial amb els joves com a protagonistes. El primer va ser el Sínode dels Bisbes del passat mes d’octubre, en el qual, per voluntat del papa Francesc, es va reflexionar sobre els joves, la fe i el discerniment vocacional per tal de veure com l’Església ha de complir la seva missió de convidar els joves a conèixer i estimar Jesucrist, anunciar-los el missatge de l’Evangeli i ajudar-los a descobrir la seva vocació. El segon esdeveniment va ser la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), celebrada aquest gener a Panamà. La visita del papa Francesc a aquest país centreamericà va fer que milers de joves d’arreu del món, carregats de somnis i d’esperança, preguessin junts i renovessin el seu compromís de transformar el món vivint a l’estil de Jesucrist.

D’altra banda, del 21 al 24 de febrer té lloc al Vaticà la cimera sobre “La protecció dels menors en l’Església”, en la qual participen els presidents de les conferències episcopals d’arreu del món, els caps de les Esglésies Catòliques Orientals, els representants de la Unió de Superiors Generals i de la Unió Internacional de Superiores Generals, membres de la Cúria Romana i el Consell de Cardenals. El Sant Pare, en el discurs introductori, va dir que “en aquesta trobada sentim el pes de la responsabilitat pastoral i eclesial, que ens obliga a discutir junts, de manera sinodal, sincera i profunda, sobre com afrontar aquest mal que afligeix ​​l’Església i la humanitat. El Poble sant de Déu ens mira i espera de nosaltres, no només simples i òbvies condemnes, sinó disposar mesures concretes i efectives” i va compartir amb els participants alguns criteris importants, formulats per les diferents comissions i Conferències Episcopals, unes línies orientatives per ajudar en la seva reflexió.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar dels joves i de la protecció dels menors, així com del Gènesi, de la justícia i la misericòrdia, de Sant Gregori Magne, de més qualitat en les celebracions i en activitats pastorals, de l’ensenyament de Jesús, de les exigències cristianes i de la veritat.

Dues de les cartes dominicals parlen dels joves, referint-se als dos esdeveniments d’àmbit mundial que van tenir lloc a Roma i a Panamà. El cardenal Joan Josep Omella, diu que “la joventut és una etapa clau en la formació de la persona i en el progrés de la societat” i que “des de l’Església catòlica en som molt conscients i, per això, recentment, hem organitzat dos esdeveniments d’àmbit mundial on hem compartit amb els joves les seves angoixes i alegries”. Recorda que durant la JMJ el papa Francesc “ens convidava a treballar plegats sense perdre l’esperança ni l’alegria” i “va exhortar els joves a ser conscients del seu paper com a cristians i a prendre’s la vida seriosament, ja que en paraules del Sant Pare, els joves no són el futur, sinó l’ara de Déu”. Afirma que “el futur incert de les noves generacions ens hauria de fer obrir els ulls i adonar-nos que és urgent que connectem l’economia amb el bé comú i la dignitat de les persones”. Diu que cal que “obrim als joves més espais de participació i de decisió en la societat” i que “oferim als joves cristians camins per intervenir en la vida de l’Església i en les seves respectives institucions socials o religioses”. Finalment, informa que el proper diumenge 10 de març a les sis de la tarda, a la Sagrada Família, “tenim una nova cita amb tots els joves de la nostra diòcesi” per començar la Quaresma, pregar amb la creu de Cambodja i celebrar l’Eucaristia acompanyats de Mons. Enrique Figaredo, SJ, prefecte apostòlic de Battambang i anima “tots els joves de la diòcesi a participar-hi”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, parla de la Jornada Mundial de la Joventut 2019, convocada pel Papa Francesc i celebrada a Panamà el passat mes de gener, a la qual va assistir “en nom de la Comissió episcopal que té cura de la pastoral vocacional”. Recorda que “quasi 600.000 joves vinguts sobretot de Panamà i d’Amèrica Central, d’Amèrica del Sud i d’arreu del món van omplir durant una setmana els carrers de joia i d’esperança” i que el centre de la JMJ fou “la Verge Maria, amb la seva disponibilitat a Déu i el seu servei a tots els homes, amb el seu “sí” que féu possible l’Encarnació de Jesucrist”. Diu que va predicar dues catequesis preparatòries “en un ambient d’escolta fantàstic sobre aquests dos aspectes del sí a Déu de Maria i del compromís de servei, que ha de produir la JMJ” i que “ha estat una veritable gràcia poder-hi participar”. Diu també que va trobar-hi “unes comunitats cristianes generoses i valentes, compromeses amb els indígenes, els pobres, i al servei del canvi de condicions per als joves i les persones que necessiten una ajuda”. Recorda que “el Papa ens va animar a confessar la fe, a fiar-nos de Déu com Maria, a superar el cansament que paralitza l’esperança, a rebel·lar-nos contra l’explotació, la criminalitat i els abusos que devoren la vida dels joves, a animar a tenir coratge i confiança per repetir el “sí” de Maria”. Finalment, diu que porta un convenciment de Panamà: “Si volem incorporar els joves a les nostres comunitats, és tota l’Església la que s’ha de posar de la seva part, conèixer, estimar, comprendre, i ajudar la realitat dels joves”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, diu que les notícies referides a abusos suposadament perpetrats per persones consagrades o sacerdots i el contingut de la nota dels bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense sobre aquesta qüestió “ens omplen de dolor i de temor”. Subscriu fil per randa tot el que diu la nota conjunta. Recorda les paraules que ja fa un parell d’anys va dir als mossens de la diòcesi: “Déu vulgui que mai cap de vosaltres hagi abusat d’una criatura, però si algú ho hagués fet que vingui i s’acusi (...) Que us quedi clar que sempre seré absolutament implacable amb aquests delictes i un crim així mai quedarà impune mentre jo sigui el responsable d’aquesta diòcesi”. Assegura amb rotunditat i claredat que ell no oculta res i que no té coneixement que existeixi “cap expedient on s’acusi cap capellà diocesà d’abusos a menors”. Comunica que ja ha començat el procés de consultes per valorar l’oportunitat d’analitzar els arxius de tots els preveres que han exercit el seu ministeri a la diòcesi des del 1930, elaborar un protocol d’actuació, establir una formació específica afectivo-sexual per a tots els que ja ara i en el futur “els seran confiades tasques de responsabilitat i educatives”, etc. Confia poder comunicar aviat “les mesures concretes que decidim de dur a terme per a fer realitat tots aquests compromisos i el seu resultat”. Finalment, diu que “la nostra diòcesi és una porció d’aquesta Església pecadora, però no és, ni serà, mentre de mi depengui, una Església còmplice i encobridora de la xacra dels abusos sexuals, al contrari, serà un oasi on tantes persones abusades puguin trobar l’amor de Déu i l’acompanyament fratern que els permeti guarir les seves ferides”.

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, parla del primer llibre de la Bíblia, el Gènesi, “que narra la creació del món, el paradís terrenal, el primer pecat, la promesa de redempció, i la vida des d’Adam i Eva fins als nostres primers pares en la fe, com Abraham, Jacob, Josep, patriarques amb els quals Déu segella la seva Aliança”. Diu que “rellegir aquestes pàgines sublims a poc a poc i amb esperit d’escolta, ens permet conèixer millor el Creador de l’univers, i endinsar-nos en els traços doctrinals fonamentals de la nostra fe, com la unitat de Déu, la omnipotència divina, la justícia i la misericòrdia”. Afirma que “el Gènesi, amb un llenguatge no científic, presenta la magnificència de Déu i episodis tan alliçonadors i suggeridors com el de l’arca de Noè i la torre de Babel, fins entrar en una segona part amb els patriarques” i que cada patriarca “ens ofereix lliçons de vida inigualables en aquests textos immortals, com el somni de l’escala de Jacob, la vocació de Josep després de ser venut pels seus germans, i molts altres que han inspirat artistes durant segles i que han permès als teòlegs conèixer millor la intimitat divina”. Recomana el llibre Viure amb la Bíblia, del cardenal Carlo Maria Martini, “retrat excepcional, amb múltiples ensenyaments que ens transmeten aquests primers patriarques”. Finalment, recorda que “després del Gènesi la Bíblia continua amb l’Èxode, el personatge central del qual, Moisès, mereixerà l’atenció de tot estudiós de la Bíblia”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “gairebé cada dia vivim el conflicte entre les exigències de la justícia i la crida a la misericòrdia” i que “el moment actual que viu l’Església és en aquest sentit particularment sever i difícil”. Recorda que “els papes Joan Pau II i Benet XVI van subratllar que no hi ha contradicció entre la justícia i l’amor misericordiós”, però que “a la pràctica, sobretot en el terreny civil i públic, el conflicte és força viu i no troba una solució fàcil” ja que “tots tenen clar que el delicte ha de ser castigat i les víctimes han de rebre la justa reparació”. Diu que “la majoria de les persones que es mouen en el món de l’economia, dels negocis o de la política, estan convençudes que hom no pot anar per la vida innocentment, enarborant la bandera de l’amor més perfecte” i que “encara que no es digui obertament, és comuna l’opinió que els grans missatges sobre l’amor fratern, que trobem en l’Evangeli, són “exageracions””. Es pregunta si seria possible una civilització en la qual qualsevol delicte fos perdonat i tots se sentissin igualment perdonats i estimats. Recorda que “el Papa Pau VI va promoure i difondre la crida a implantar “la civilització de l’amor””, així com que en novel·les, obres de teatre, òperes i pel·lícules no és difícil trobar arguments, que es poden resumir en aquest trist plany: “En aquesta terra nostra no és possible l’amor”. Finalment, es pregunta si és així realment i diu que és un “bon argument per a una pregària davant Jesucrist, portant al cor la vida pròpia i la de l’Església”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, parla de Sant Gregori Magne, “el primer papa monjo”, el qual “es preocupà de la conversió dels nous pobles i de la nova organització civil d’Europa”. Diu que Sant Gregori “va desenvolupar una activitat extraordinària com a pastor i com a mestre. Pastor vigilant del seu ramat, mestre com a predicador i escriptor, servidor humil de l’Església”, que “farà de pont entre dos mons culturals diversos” i que “és el veritable catequista dels pobles d’Europa”. Afirma que el debat en relació a la vida activa i a la contemplativa es tracta àmpliament en les obres de Sant Gregori i que “la solució a l’alternativa entre l’acció i la contemplació, entre la pregària i l’apostolat, per a ell és ben clara: es tracta de dos aspectes de l’amor, el de Déu i el del proïsme i per això tots dos són necessaris”. Finalment, diu que Sant Gregori “es va convertir en una de les fonts de l’espiritualitat europea” i “va crear la “teologia monàstica” que es nodria de la lectio divina” i que “en la seva Regla pastoral explica que el carisma del servei i de l’ensenyament  es troba en tots els membres del poble cristià il·luminats per l’Esperit Sant, no només en els pastors”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, parla del nombre dels qui participen en les celebracions i en activitats pastorals. Diu que és menor que en un temps passat, perquè “molts han estat cridats a la casa del Pare”, perquè d’altres “han abandonat la celebració i la pràctica cristiana per moltes raons: personals, relacionals, deixadesa” i perquè “no s’incorporen noves persones a la comunitat. Molts infants ja no són batejats, i encara que així sigui no segueixen la iniciació cristiana ni acullen el primer anunci evangelitzador”. Afirma que “una de les conseqüències d’aquesta disminució és la feblesa de les assemblees dominicals, i altres realitats pastorals, no solament en quantitat dels qui hi participen, sinó també en la qualitat de la celebració i activitats cristianes”, així com “el nombre de preveres, que també ha disminuït significativament en els darrers anys”. Recorda que “en una visita pastoral, reunit amb un consell parroquial, un laic va fer aquesta afirmació: «Menys quantitat, més qualitat»” i que ho va acollir “amb joia i com un repte” que també fa “a tots, preveres, laics i religiosos, d’aquest nostre bisbat”. Finalment, diu que “hem de ser capaços de simplificar, amb menys quantitat, per a oferir més qualitat”: “que siguin activitats i celebracions amb fort contingut evangelitzador, amb caliu humà i cristià, amb la joia i la pau que manifesten el desig d’adorar Déu i estimar els germans”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que l’evangelista Lluc després de les benaurances “ens transmet una sèrie de paraules de Jesús” que “són el seu ensenyament sobre allò que ha de distingir la vida dels deixebles de la d’aquells que no segueixen a Crist”. Diu que “molts pensen que un bon cristià és aquell que no fa mal a ningú”, que “qualsevol persona que actua guiada pel sentit comú sap que no ha de fer als altres allò que no vol que li facin a ella” i que “les exigències del deixeble de Crist tenen un caràcter positiu: ha de fer als altres tot el bé que puga, allò que li agradaria que feren amb Ell”. Reconeix que “aquesta exigència té també una lògica humana” i que “aquesta actitud també suposa posar límits a l’amor, perquè un no estaria obligat a fer el bé si sap que no li correspondran”. Afirma que “la qüestió que està en el fons d’aquest ensenyament de Jesús és la dels límits per estimar: fins on he d’arribar en l’exigència de viure l’amor al proïsme? Quantes vegades he de perdonar al germà que m’ofèn?” i que “en la resposta que Jesús dóna a aquestes qüestions trobem lo propi de la vida del creient: estimar als enemics, fer el bé als qui ens odien, beneir als qui ens maleeixen, pregar pels qui ens calumnien”. Diu que “estimar l’enemic és un obstacle insuportable per a l’home natural”, es pregunta com pot el cristià vèncer aquest obstacle i respon que “descobrint que aquest comportament que se’m demana és el que ha tingut Déu amb mi” i “mirant a Crist, que des de la creu va mostrar com estimava els enemics en pregar pels seus perseguidors”. Finalment, diu que Bonhöffer, un gran teòleg luterà,  afirma que “l’oració pels enemics és l’acte d’amor més gran, perquè en ella “ens posem al costat de l’enemic, estem amb ell, en favor d’ell, davant Déu””.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que fa uns dies un grup molt actiu de la diòcesi de Lleida, Vida Creixent, el va convidar a impartir una xerrada amb el títol “Parlar d’exigències cristianes”, un tema complex perquè “posa en guàrdia sobretot al que parla perquè l’obliga a revisar la seva pròpia actitud i la seva responsabilitat davant la comunitat cristiana” i “també als que demanen aquesta reflexió perquè necessiten créixer més en la seva fe i participar amb més coherència cristiana al servei comunitari”. Afirma que durant una hora va intentar “resumir el contingut de les tres paraules que eren l’objecte de la reflexió” i que amb aquestes línies “voldria recordar a tots els cristians la importància d’aquest tema, renovar constantment la seva aplicació a les nostres comunitats i demanar en general una valoració positiva de les exigències que ofereix Jesucrist i que dóna sentit i felicitat plena a milions d’éssers humans”. Diu que “el marc conceptual té a veure amb la creació, per Déu, de l’home com a ésser radicalment lliure per respondre a les seves exigències, la dignitat de la persona humana i la seva capacitat per fer el bé o per recórrer el camí de la maldat i la proposta de Jesús” i que “es va afegir una mena d’exercici pràctic en el sentit de repassar totes les preguntes que li formulen a Jesús al llarg de la seva vida i les seves corresponents respostes”, unes respostes que “il·luminen completament el camí que els seguidors recorrem diàriament en els diferents aspectes de la vida: l’amor i l’odi, la generositat, els deixebles, les normes i la llibertat interior...”. Finalment, diu que “tot això és susceptible de contrastar i aplicar en aquests moments”, la qual cosa ens convida a fer.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, parla de la pregunta que el governador romà Ponç Pilat va fer a Jesús: “I la veritat, què és?”. Diu que aquesta pregunta “continua essent molt actual” i que “els membres del moviment de Cristians Adults de Pobles i Comarques de Catalunya hi van reflexionar durant el curs 2017-2018, i fruit del seu treball han presentat un manifest” del qual reflecteix algunes constatacions. Diu que “cal tenir present que vivim en un ambient molt marcat pel relativisme, un corrent de pensament que considera que tot és relatiu, que la Veritat en majúscula no existeix, perquè hi ha moltes veritats i cadascú té la seva”, que “es constata que la veritat és alterada des de molts fronts per la normalització i acceptació de l’anomenada «postveritat»” i que “en el nostre món plural costa viure i mantenir-se en la veritat, sobretot quan una informació es va repetint com a certa moltes vegades, per més falsa que sigui”. Afirma que “cal estar convençuts que realment hi ha «veritats» i que, per tant, convé cercar-les amb sinceritat i humilitat” i que “nosaltres, els cristians, manifestem que la veritat plena és Jesucrist, que per la veritat de l’amor i la salvació de Déu va viure, va morir i ressuscità”. Finalment, recorda que “creure en Jesucrist com a veritat, i en l’amor de Déu i en l’amor a Déu i als altres, ens exigeix la coherència amb el manament «no diràs falsos testimonis ni mentiràs»” i diu que “cal ser conscients del mal que s’infligeix a les persones quan es menteix o quan s’escampen difamacions”.