Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(GIEC) Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de saber viure i saber morir, de la primera mercedària, d’objectius per a renovar la missió, de ser un mateix, de la propera beatificació de tres màrtirs caputxins a Manresa, de perplexitat, dolor, respecte i esperança, del do del ministeri sacerdotal, d’emigrants i refugiats, de la catequesi i de l’esperança.

L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “la nostra societat té una seriosa dificultat per acarar els temes de la vellesa i de la mort” i que “ens trobem cada vegada més incapacitats culturalment per a pensar i viure la mort com l’acte sublim de la nostra vida”. Afirma que “aquesta dificultat per tancar l’última porta del que hem fet en aquest món no pot separar-se de la discussió sobre l’eutanàsia”. Expressa que “hi ha una tasca cultural prioritària que consisteix a saber ajudar a envellir amb plenitud, saber ser dependents, saber tenir cura de les persones quan ja esdevé impossible poder guarir-les, saber lluitar amb els límits en la malaltia, saber viure en positiu la soledat, saber estar amb els altres fins l’últim sospir, saber viure fins al final i saber morir”. Recorda que “en una nota de fa poc, els bisbes de Catalunya demanàvem «la promoció de les cures pal·liatives i el desplegament efectiu de la llei de dependència», perquè «davant les situacions de patiment i de final de la vida, és clau l’atenció integral» de la persona”. Recorda també que els bisbes clarificaven que «no són eutanàsia aquelles accions com la sedació, encaminades a mitigar el dolor o altres símptomes, ni tampoc no ho són la retirada o no aplicació de tractaments desproporcionats, inadequats o fútils» i que demanaven “una reflexió seriosa «des dels propis valors i creences, i deixar-ne constància per escrit en el Document de Voluntats Anticipades, on es pot especificar tant el rebuig a l’eutanàsia com a les accions destinades a perllongar el procés de mort»”. Finalment, l’arquebisbe de Tarragona ens convida a signar aquest Document i a “fer-lo arribar a l’administració sanitària pública” i diu que “abordar el sentit de la vida i el sentit de la mort s’ha de fer comunitàriament, perquè el discurs sobre la vida i la mort ha de ser «solidari i no solitari»”.

El cardenal Joan Josep Omella,  dedica la seva glossa a “la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat, de l’arxidiòcesi i de la província eclesiàstica de Barcelona, la festa de la qual celebrarem el proper divendres 24 de setembre”. Afirma que en la família mercedària hi ha “una gran inspiradora femenina: santa Maria de Cervelló, la festa litúrgica de la qual se celebra cada any entorn de la festa de la Mercè”. Recorda que “Maria de Cervelló va néixer al carrer de Montcada de Barcelona i va ser batejada a la parròquia —avui basílica— de Santa Maria del Mar” i “a la mort del seu pare, Guillem, es va traslladar amb la seva mare, Maria, a una modesta casa del carrer Ample, prop de l’església de la Mercè, el santuari originari dels Pares Mercedaris, amb la intenció de viure-hi com a laiques cristianes”. Recorda també que “Maria de Cervelló va ser, des dels inicis, testimoni del naixement a la nostra ciutat de l’obra mercedària”, que “el 1261 va néixer el primer monestir de monges mercedàries i el 1265 es van constituir com a religioses amb l’emissió dels vots”. Manifesta que “aquelles primeres mercedàries ja practicaven, amb el seu compromís cristià, un veritable servei social” i que “ajudaven els pobres i els esclaus cristians salvats pels mercedaris que arribaven al port de Barcelona”. Explica que “el terme «mercè» significa sobretot un do”, que “qui rep el do, si és persona com cal, l’agraeix” i que “així, mercè, acaba volent dir, al mateix temps, la gràcia implorada, la gràcia rebuda i el seu reconeixement que ens fa exclamar: mercès!”. Finalment, demana que “la intercessió de la primera mercedària, el sepulcre de la qual es conserva a la basílica de la Mercè, ens obtingui de Santa Maria anar fent entre tots una ciutat cada vegada més justa, més humana i més fraterna”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, pensant en la missió renovada i urgent, ens proposa “uns objectius més concrets per al nou curs”. Ens convida a “intensificar la intimitat amb el Senyor, perquè avui la societat necessita capellans, consagrats i laics, més units que mai amb Déu” i recorda que “amb Ell ho podem tot (Fil 4,13)” i que “ens n’hauríem de fiar més, abandonar-nos del tot a les seves mans”. Ens proposa també “viure amb goig l’encontre amb la gent, ser propers, per conèixer i que ens coneguin” i recorda que encontre vol dir “sobretot anar a les perifèries, anar on hi ha persones vulnerables o que pateixen situacions difícils. I que vegin la bondat, la simplicitat i l’alegria de la nostra vida”. També ens recomana “paciència, saber aguantar i quan faci falta saber patir” i expressa que “si volem evangelitzar ens hem d’anar acostumant al petit miracle d’un silenci”, “perquè la força de la gràcia es manifesta sobretot en temps de silenci aparent de part de Déu”. Afegeix que si arriba el moment de parlar i de denunciar, cal “fer-ho, pensant només a ajudar la gent i evitant fer mal o ferir”. També ens proposa “estimar plens d’esperança, amb obres i de veritat” i diu que “no hi ha res de més cristià que esperar” i que “somiem i cerquem sempre el màxim de bé, i fem que la gent somiï”. Finalment, afirma que “mentre correm la nostra etapa d’aquesta cursa apassionant, se’ns ofereix la gran ocasió de fer no una nova Església però sí renovar a fons la que ja formem i ens ha estat confiada”, “una Església acollidora i humil, que predica Jesucrist, aporta sentit i esperança, i que mostra amb obres fins on arriba l’amor infinit de Déu”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, expressa que “diem que cadascú “ha de trobar-se a si mateix”, ha de descobrir el seu “jo””, que “també molts educadors i amics que pretenen ajudar-nos ens diuen: “Sigues tu mateix i no et preocupis de res més””, però que “aquestes expressions ens poden omplir de neguit: ¿i si l’altre no pot realment?”. També expressa que “diem que el descobriment de la pròpia interioritat no es pot fer en solitari, sinó que arriba a realitzar-se quan hom s’obre, surt de si mateix i es troba amb un “altre”, un “tu” amb qui relacionar-se”. Comunica que “la Delegació Diocesana de Pastoral Vocacional ha elaborat un material per a difondre el gran missatge de “La vocació cristiana”” i que, en un moment donat, “aquest document afirma: “La primera crida de Déu és a la vida, amb ella ens constitueix com a persones””. Afirma que “els cristians, juntament amb la fe jueva, creiem que existir, ésser, consisteix en “ser cridats”” i que “creiem que existim perquè hem estat cridats a l’existència”. Manifesta que “un dels aspectes més alliberadors de la nostra fe és la convicció que en tot moment de la nostra existència, des del primer instant fins a la mort, tenim al costat un interlocutor estimulant i esperant el diàleg”. Manifesta també que “l’inici d’aquest diàleg, la primera paraula, és una crida seva”, “una crida gratuïta, plena d’amor, que espera pacientment la nostra resposta”. Finalment, diu que “quan responem, sentim que “som més””, que “llavors aquella invitació “sigues tu mateix” és perfectament vàlida” i que “ens la diu Déu, “sigues la meva criatura, el meu fill, el meu amic”; i li diem a Ell: “sigues Déu per a mi…””.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, anuncia amb goig que “el proper 6 de novembre, a la basílica de Santa Maria de la Seu de Manresa, el cardenal prefecte de la Congregació de la Causa dels Sants de la Santa Seu, en nom i en representació del sant pare Francesc, beatificarà els caputxins: Benet de Santa Coloma de Gramenet, Josep Oriol de Barcelona i Domènec de Sant Pere de Riudebitlles, que moriren màrtirs, confessant Crist, a la capital del Bages l’any 1936”. Expressa que “la família Caputxina de tot Catalunya i la nostra Església de Vic s’alegra pel do del reconeixement del martiri d’aquests tres germans nostres que visqueren el darrer tram de la seva vida a la ciutat de Manresa, on segellaren amb la seva sang l’amor a Crist i a la seva Església” i destaca que “la nostra diòcesi viurà per primera vegada, en els temps moderns, una beatificació”. Afirma que “els nostres tres màrtirs sofriren la mort violenta per la sola raó de dur una vida totalment lliurada a Jesucrist”, que “ells no tingueren cap altre objectiu que Jesús fos conegut i estimat” i que “visqueren amb generositat el seu lliurament en la vida religiosa i sacerdotal”. Diu que “ens pertoca, de manera especial, a nosaltres, els fills d’aquesta diòcesi i la família caputxina, fer nostre el testimoniatge que ells ens han deixat” i que “ser cristià significa ser seguidors del primer dels màrtirs, i ser companys dels qui han vessat la sang per Crist”. Finalment, demana que “acollim el testimoniatge dels tres nous màrtirs que el Senyor ens regala”.

L’administrador apostòlic de Solsona, Romà Casanova, reconeix que “en la nostra diòcesi estem vivint una situació anòmala, fora del que pensàvem possible”, que “la perplexitat va envair els nostres cors en saber de la renúncia del bisbe Xavier Novell” i que “al dolor per la pèrdua del qui va guiar coratjosament i amb zel apostòlic la diòcesi de Solsona durant deu anys, se’ns va sumar l’allau d’informacions que apuntaven que les raons personals que fonamentaven la renúncia eren de caire sentimental”. Admet que “això ens feia encara més dolorosa la pèrdua, perquè ens feia néixer en el cor sentiments de pena intensa pel que copsàvem com «fidelitat truncada» o, encara des del caire personal, de «paternitat abandonada»”. Expressa que “ni la perplexitat ni el dolor arran d’aquesta renúncia i dels seus motius no ens poden fer perdre el respecte envers la seva persona, la qual, com totes, té la seva dignitat inalienable” i que “la crida al respecte i a fugir de les especulacions vanes és necessària per al bé de tothom”. Afirma que “en el cor de molts de nosaltres hi ha patiment pel que no acabem d’entendre i que ens pot fer néixer un sentiment d’absència i buidor que duu a la pregària: «Per què, Senyor? Què voleu de nosaltres en aquesta situació que ens pertoca de viure?»”. Manifesta que ara és l’hora de la fe i de la confiança en el Senyor, que “no abandona mai el seu poble”. Finalment, diu que “per sortir-nos-en hem de viure la comunió que ens porta a la fraternitat i a la pregària confiada” i que “necessitem sentir la veu del Senyor i experimentar la força de la seva mà que no deixa que ens enfonsem”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, comunica que dissabte que ve 25 de setembre “els diaques Matteo Bordignon i Santi Martínez seran ordenats preveres en la Catedral de la nostra diòcesi”. Ens convida a “donar gràcies a Déu per aquests nous sacerdots que són un regal per a les comunitats cristianes que formem aquesta porció del Poble de Déu que pelegrina cap al Regne en terres tortosines”. Reconeix que “la possibilitat del sacerdoci no entra en l’horitzó vital de la majoria dels joves del nostre món, fins al punt que molts no arriben a entendre els motius que justifiquen una decisió com aquesta” i que “a pesar que la immensa majoria dels sacerdots viuen amb generositat i lliurament la seua vocació, avui no és un ministeri socialment valorat”. Constata que “hem de demanar al Senyor que els concedeixi la gràcia per a viure el seu ministeri amb senzillesa, humilitat, alegria i desig de servir-lo amb santedat”. Ens convida a “pregar perquè siguen homes d’oració, perquè el seu amor a Crist no vaja de menys a més, sinó que siga cada dia més fort i alimente la seua vida sacerdotal”. Recorda que “els instruments amb els quals hauran de realitzar la seua missió són senzills i aparentment poc eficaços: la Paraula de l’Evangeli; la celebració dels sagraments; la proximitat a les persones; l’amor a les comunitats que els seran confiades; i l’oració per tots” i expressa que “només d’aquesta manera podran ajudar-les a créixer en la vida cristiana”. Finalment, diu que “el bon pastor és aquell que estima molt els seus germans, que prega molt pel seu poble, que entrega la vida per les seues ovelles” i prega que “demanem al Senyor pels nous sacerdots, perquè aquest siga l’ideal de les seues vides”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “abunden al nostre voltant realitats que ens sorprenen, que ens sobrepassen, que ens enutgen o que són rebutjables per si mateixes” i que “reconeixent les dificultats en cadascun dels problemes socials als quals ens enfrontem no per això desistim de nomenar-los, de tractar-los o de pregar pels mateixos”. Vol alertar sobre “una realitat que omple els nostres carrers, ajuda en el nostre sistema productiu i que ens costa trobar solució efectiva i afectiva per a tots els estaments relacionats amb ella”: “els emigrants i els refugiats que són un grup humà molt nombrós en la nostra societat”, “alguns amb situació jurídica aclarida, uns altres estan sense papers, alguns amb estabilitat familiar, amb domicili i amb un treball relativament precari…”. Expressa que “els cristians som conscients dels problemes socials, però no volem assenyalar-los solament sinó ser part de la solució” per “una senzilla raó que neix del missatge de Jesucrist: és germà nostre, ens ha descobert la paternitat de Déu i ens mana que actuem i expandim la fraternitat”. Afirma que “tots tenen una dignitat personal que ningú pot qüestionar i, oblidant procedències i cultures, han de ser tractats com a germans” i que “la nostra actitud ha de ser l’acolliment, l’afecte i l’ajuda continuada”. Finalment, recorda que “l’Església celebra com cada any la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat”, enguany la 107, i que es realitzarà el diumenge 26 de setembre, demana “oracions i noves actituds cap a tots perquè ningú resulti estrany” i ens convida a “llegir el missatge que el papa Francesc ens dirigeix als cristians i a totes les persones de bona voluntat”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, pregunta als pares si han pensat en la neces­sitat de la formació cristiana o catequesi per als seus fills i els indica que és necessari que valorin que “la formació cristiana és molt important per al seu creixement, per a la seva personalitat i per a la seva vida”. Respon a la pregunta “per a què serveix la catequesi?”. Afirma que a la catequesi, “els vostres fills descobriran que Déu se’ns ha donat a conèixer”, “coneixeran Jesucrist i la seva proposta de vida, la més humanitzadora” i “comprendran i es prepararan per a les celebracions dels sagraments: eucaristia, penitència, confirmació… en què Jesucrist es fa present i actua oferint els seus dons”. Expressa que a la catequesi “aprendran les actituds fonamentals per a la vida, virtuts i valors”, “trobaran respostes a les preguntes més importants de la vida”, “coneixeran testi­monis vivents de Jesucrist, els catequistes”, “s’entrenaran a pre­gar, a escoltar el Senyor, a parlar-hi, a lloar-lo, a donar-li gràcies” i “podran fer experièn­cia que ells són Església”. Manifesta que la catequesi “és per viure amb fe, esperança i amor” i que “no és només per a uns pocs anys, per preparar-se per a la primera comunió, sinó que és necessària per descobrir i fonamentar la vida cristiana”. Anima els pares a portar els fills a la catequesi, els fills a anar a la catequesi i els avis a aconsellar els seus fills i nets que “iniciïn i no abandonin la catequesi, ja que és per viure segons Jesús”. Finalment, recorda que “la catequesi es complementa amb la classe de religió a l’escola”.

L’administrador diocesà de Terrassa, Salvador Cristau, parla d’una virtut teologal, l’esperança. Diu que “com a éssers humans ens passem tota la vida esperant i desitjant, perquè sempre van units esperança i desig” i que “quan som petits desitgem i esperem ser grans, quan som grans desitgem i esperem que la nostra situació millori, quan ens trobem en dificultat esperem que tot passi i torni a ser com abans…”. Expressa que “aquestes però, tot i ser esperances bones, no són la veritable esperança” perquè “aquestes arribaran o no, i en canvi  la veritable esperança, la que es fonamenta en la fe i camina cap a l’amor, aquesta no defrauda”. Recorda que “el Papa Francesc deia a una Audiència General el mes de febrer de 2017: “L’esperança cristiana és sòlida, per això no defrauda. No es basa en el que fem o siguem, ni tampoc en el que creem. El seu fonament, és a dir el fonament de l’esperança cristiana, és el més fidel i segur que hi ha, l’amor que Déu nodreix per cada un de nosaltres”.  Finalment, exclama “quanta manca d’esperança hi ha en els cors dels homes i dones del nostre temps! Fins i tot en els cristians !  I quin poc encert tenim en buscar la veritable esperança, la que es fonamenta en l’amor, com diu el Papa Francesc”,  perquè “l’esperança és també una clau fonamental, sí, és el motor que ens fa caminar, juntament amb la fe i amb l’amor”.

Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi.