Els bisbes parlen de la 109a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat

Tarraconense El proper diumenge 24 de setembre, l’Església celebra la 109a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, amb el lema «Lliures d’escollir si migrar o quedar-se», que ens convida a sensibilitzar-nos, reflexionar i pregar per tots els migrants i refugiats que, en la majoria dels casos, es veuen obligats a deixar la seva terra. Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la 109a Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, així com de la Mare de Déu de la Mercè, de servir i estimar, d’ora et labora, de la quarta visita pastoral, d’una trobada amb els joves de la diòcesi de Tortosa, de la Mare de Déu de l’Acadèmia i de l’Església casa i escola de pregària. L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, comunica que diumenge 24 de setembre “al bell mig de les festes de Santa Tecla i de Misericòrdia, coincidint a més amb la Mare de Déu de la Mercè, l’Església celebra la Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat”. Considera que “la nostra mirada no pot obviar el compromís de justícia amb els països del sud global i amb totes les persones que són víctimes de les guerres”. Afirma que “migrar hauria de ser sempre una decisió lliure i no obligada per les circumstàncies”, però que “la realitat és una altra”, que “conflictes, desastres naturals o la impossibilitat de poder viure una vida digna i pròspera a la terra d’origen, obliguen milions de persones a venir cap a la nostra societat opulenta, ja sigui Europa o NordAmèrica”. Recorda que “tan sols aquest any 2023, entre gener i agost, han mort 3.500 migrants en el mar Mediterrani quan intentaven arribar a Europa”. Comenta que rellegint els documents del concili Vaticà II, s’ha trobat amb una frase “que ens pot il·luminar el tema que ens ocupa: «L’home [...] només pot retrobar-se plenament a través de la donació sincera d’ell mateix» (GS 24)” i expressa que “és ben cert” i que “per això esdevé necessari que les xarxes socials propaguin imatges dels pobles exclosos del benestar, que es presentin estadístiques del nombre de famílies sense sostre, de persones sense condicions sanitàries i sentenciades a una mort prematura”, ja que “la divulgació d’aquestes dades desvetlla sentiments nobles i sovint fan allargar una mà generosa”. Finalment, reprodueix unes paraules del missatge del papa Francesc per a aquesta Jornada: «El camí sinodal que, com a Església, hem emprès ens porta a veure les persones més vulnerables com uns companys de viatge especials, que hem d’estimar i cuidar com germans i germanes. Tan sols caminant junts podrem anar lluny i arribar a la meta comuna del nostre viatge.»”.

El cardenal Joan Josep Omella recorda que diumenge 24 de setembre “s’escau la 109 Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat” i que “aquesta data coincideix amb la festa de la patrona de la nostra ciutat i de la Província Eclesiàstica de Barcelona, la Mare de Déu de la Mercè, alliberadora de captius”. Demana que “fent nostra la mirada i la sensibilitat de la nostra patrona, fem que aquells que arribin a la nostra arxidiòcesi, forçats o amb el desig d’una vida millor, trobin en nosaltres la veu, els braços i la mirada d’una mare protectora i l’acolliment que ara necessiten”. Comunica que “el missatge que el Sant Pare ens adreça per aquesta Jornada gira entorn de la llibertat que hauria de caracteritzar sempre la decisió de deixar la pròpia terra, una decisió que quan és forçada esdevé una experiència traumàtica i dolorosa”. Considera que “la comunitat internacional hauria de promoure la pau, l’estabilitat política i el creixement econòmic dels països pobres que són focus de migració irregular” i que “nosaltres, com a comunitat cristiana, també tenim una responsabilitat en aquesta dolorosa situació”. Afirma que “hauria de ser una preocupació pastoral compartida i prioritària facilitar unes bones condicions de vida a aquelles persones que han arribat forçades a casa nostra i que intenten refer la seva vida” i que “tota la comunitat hauria d’estar disposada a acollir, protegir, promoure i integrar tothom, sense deixar fora ningú”. Demana que “la Mare de Déu de la Mercè ens ajudi a edificar un món més humà i fratern” i que “ella, l’alliberadora de captius, ens obri els ulls i els cors perquè sapiguem acollir aquells que arriben a casa nostra cercant una oportunitat”. Finalment, felicita “totes les Mercès i els pares mercedaris per la seva labor pastoral a la nostra diòcesi, especialment per l’atenció que dediquen als presos”.

El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que diumenge 24 de setembre “l’Església celebra la festa de la Mare de Déu de la Mercè, “patrona de la província eclesiàstica de Barcelona”. Explica que “la història ens remet a l’any 1203 amb un jove, Pere Nolasc, fill d’una família de mercaders de Barcelona”, el qual “havia vist el dolor i patiment de molts cristians que eren portats com a captius dels sarraïns a terres llunyanes, amb grans turments i amb perill de perdre la fe”. Afegeix que “amb aquesta situació, es va sentir inspirat i mogut a sortir de les seves seguretats i dedicar la seva vida a alliberar-los” i que “ho va fer sota la inspiració de Maria, amb aquesta advocació de la Mare de Déu de la Mercè”. Comunica que “en el mateix any, Pere Nolasc iniciava a València la redempció de captius, alliberant 300 presos amb el seu propi patrimoni” i que “a partir d’aquell moment, va canviar la seva vida de comerciant i mercader a la cerca d’esclaus cristians, organitzant expedicions per negociar redempcions de captius” i “tot això, abans que la nit de l’1 al 2 d’agost de 1218, la Mare de Déu se li aparegués, inspirant-li la fundació d’un orde religiós dedicat a la redempció dels captius”. Afirma que “ara, veiem que continua havent-hi molts captius”, que “alguns ho són físicament”, però que molts d’altres “són esclaus d’altres tipus d’esclavatges i cadenes presents a la nostra societat”. Finalment, demana que “Maria, Mare de Misericòrdia, la Mare de Déu de la Mercè, continuï pendent i vetllant per les necessitats dels seus fills”, però que “no oblidem que vol actuar a través nostre, com ho va fer amb Sant Pere Nolasc” i demana també que “no oblidem mai que la caritat, l’amor cristià, s’ha de concretar amb gestos d’entrega als nostres germans a través dels quals Déu i Maria, la nostra Mare, es volen fer presents en el dolor del món”.

L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “aquests setmanes de setembre venen marcades entre nosaltres per la represa de les programacions i de les activitats més habituals del curs”, que “les vacances ja queden lluny” i “ens han donat forces per a reemprendre el camí”, però que ara se’ns obre un temps per endavant” i demana que el visquem “amb la il·lusió de servir i d’estimar”. Recorda que “hi ha tantes persones a qui els podem servir, que ens estan esperant, que necessiten qui els estimi...” i que “l’amor tot ho pot, tot ho transforma, començant per aquell que estima, i vessant-se als qui l’amor farà millors i els farà créixer”. Explica que uns amics seus han acollit un “nen que estava en un centre de menors de la Generalitat per una situació familiar desastrosa”, reconeix que “algunes d’aquestes acollides no acaben reeixint”, però es pregunta “¿no val la pena intentar-ho?” i expressa que “es tracta d’un infant que té tot el dret a trobar persones que l’acullin i l’estimin” i que “l’amor es nodreix de la confiança en Déu”. Considera que “hi ha gent generosa, que per Jesús fa coses que semblen bogeries. Gent arriscada a causa de l’Evangeli” i que “són els sants “de la porta del costat”, com diu el Papa Francesc”. Manifesta que “el Regne de Déu s’obre pas amb força i els valents l’acullen” i ens convida a preguntar-nos “¿i jo no estimaré una mica més, no em sacrificaré un xic més, no donaré una mica més del meu temps als qui m’envolten?”. Finalment, diu que “Déu sempre està a prop nostre, i se’ns ha avançat amb el seu amor”, que “estimar és acollir aquest amor que per l’Esperit Sant habita en nosaltres, i fer-lo fructificar” i que “ens cal anar més lluny, sempre molt més lluny del que ja hem caminat i estimat”. El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “els nostres treballs quotidians són una cosa tan concreta i complexa, tan sotmesa a les lleis i a la tècnica, que semblen no tenir res a veure amb l'experiència religiosa profunda”, però que “no estem parlant de qualsevol experiència religiosa, sinó de la fe bíblica i cristiana, que no deixa res de l’experiència humana sense il·luminar” i que “el treball, el seu sentit profund, als ulls de la nostra fe és una de les realitats més importants de la nostra vida”. Expressa que “en la tradició bíblica s'aprecia l'alta valoració del treball humà, a la llum del precepte del descans”, que “el mateix Déu, segons el primer relat de la creació, “va treballar durant sis dies creant el món i va descansar el setè”” i que “l'autor deia això, per a fonamentar el precepte del dissabte que establiria la Llei: el Dissabte és”: “Un dia de llibertat, que posa límit a l'experiència d'alienació, que produeix el treball quotidià. Un moment de recuperació d'humanitat, capaç de superar els ídols que l’han temptat durant el treball”; “un dia de trobada i contemplació, per a gaudir del bé i de la bellesa de la humanitat, de la creació i del món transformat” i “un dia de trobada reconfortant amb Déu, a qui torna el món, com únic Senyor, garantia de la nostra llibertat enfront de qualsevol idolatria esclavitzadora”. Afirma que “tots consideren que la duresa del treball, el seu efecte alienador, el sofriment que comporta, queda compensat amb el sou o el guany que s'obté”. Manifesta que “per al bon cristià tot el treball culmina en el diumenge, concretament en l’Eucaristia del diumenge” i que “en l’Eucaristia el treball recupera la seva dignitat en formar part de l’ofrena d’un món transformat, “el fruit de la terra i del treball de l’home””. Finalment, diu que “la màxima benedictina “ora et labora” no és exactament una distribució de tasques o obligacions, sinó la proclamació d’un treball orant i d’una oració que il·lumina i dona sentit al treball”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, comunica que després dels quatre anys del Sínode Diocesà inicia “la quarta visita pastoral al bisbat”. Expressa que “enyorava la visita pastoral, perquè aquesta té una gràcia específica: el pastor diocesà, per iniciativa pròpia, es fa present en totes les parròquies i comunitats per exercir el seu ministeri”. Afirma que “la visita pastoral és un temps de gràcia i un moment especial, més encara, únic per al trobament i el diàleg del bisbe amb els fidels” i que “el bisbe en la seva visita pastoral no es presenta com un administrador que anés a inspeccionar, sinó com un signe de la presència del Senyor que visita el seu poble, essent portador de pau”. Considera que “és un moment significatiu en què ell exerceix més a prop del seu poble el ministeri de la paraula, la santificació i la guia pastoral, en un contacte directe amb els sofriments, les preocupacions, les alegries i les expectatives de la gent, amb la possibilitat d’exhortar tothom a viure l’esperança cristiana”. Manifesta que “els camins que el Sínode certament ens obre per a seguir caminant més junts, seran uns dels eixos d’aquesta quarta visita, en el diàleg amb els responsables de les comunitats” i que “una bona preparació, doncs, per a la visita pastoral seria que tothom fes una lectura atenta i generosa dels Decrets Sinodals”. Comunica que aquesta quarta visita pastoral a la diòcesi no serà qüestió d’un sol any, sinó que la té programada per a cinc anys. Finalment, diu que durant el present curs pastoral té previst “de visitar els arxiprestats del Ripollès i del Moianès”, que espera “els anys següents completar la visita a tota la diòcesi” i que compta amb la pregària de tots els diocesans “pel fruit de la visita pastoral”.

El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, recorda que el passat dia 2 d’agost, en el marc de Jornada Mundial de la Joventut a Lisboa, i a la ciutat de Cascais, va tenir “un primer contacte, ple de vida, de paraules, d’emocions, amb un bon grup de joves de la diòcesi de Tortosa”. Explica que “aquella tarda vam tenir un diàleg viu i intens, amb una àmplia roda de preguntes i respostes per intentar satisfer la curiositat de tots ells: Què fa un bisbe? Com és la seva missió? Com va ser la seva crida vocacional? Com veu la joventut?” i que “vam estar una bonica estona dialogant, coneixent-nos, des de la senzillesa, explicant, repreguntant, obrint noves inquietuds, en un fecund i madur diàleg”. Expressa que “aquella conversa llarga, transparent i fecunda va prendre en un moment el ritme d’una pregària que tots vam poder fer plegats” i que “tot ho vàrem culminar amb una sentida celebració de la penitència i un berenar”. Afirma que l’endemà “el Papa ens assenyalava que «som una comunitat de cridats», que tots som cridats tal com som, amb les limitacions que tinguem, amb alegria desbordant, amb ganes de ser millors” i que els deixava clar el que li havia succeït: «També vosaltres, aquesta tarda m’heu fet preguntes, moltes preguntes. Mai us canseu de preguntar. Fer preguntes és bo, (...) perquè qui pregunta romandrà sempre “inquiet” i la inquietud és el millor remei per a la rutina. Cadascú de nosaltres té els seus interrogants dintre. Portem aquests interrogants amb nosaltres, i portem-ho en el diàleg comú entre nosaltres.». Finalment, expressa que després d’aquestes paraules del Papa, “que van donar un nou sentit a la nostra trobada amb els joves de Tortosa”, convida a tothom a “ser inquiets davant la rutina i deixar-nos sorprendre sempre per l’amor de Déu”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, comunica que la festa de la Patrona de la ciutat de Lleida, la Mare de Déu de l’Acadèmia, enguany es farà el diumenge dia 1 d'octubre, “amb la Missa i el Certamen Literari”, ja que “fixar la celebració en diumenge possibilita l’assistència de devots i col·laboradors”. Ens convida als actes organitzats “per honorar la Patrona i per reconèixer als centenars de devots i directius la immensa feina que han fet des de 1862 perquè la devoció a la Mare de Déu arrelés en el cor de totes les famílies i en el de les comunitats; i perquè tots els lleidatans poguessin expressar la seva proximitat a aquesta advocació”. Recorda que “a més dels actes de culte, des de bon començament, l’Acadèmia Mariana va instituir l’any 1865 un Certamen Literari per homenatjar la Patrona a través de l’estudi, la reflexió i l’expressió literària”. Expressa que “l’àmbit religiós i, específicament, el de la devoció popular, ha estat estudiat des de totes les ciències humanes com a recerca de l’essència més profunda de l’ésser humà”. Es vol fixar, mirant la Verge com a Mare de tots, en la “tendresa com a element identificador de la relació cordial entre les persones”, una actitud que “queda reflectida de manera especial en les mares i, com a projecció i marc de referència en general per a tothom, en la Mare de Jesús”. Manifesta que “la tendresa neix de la comprensió de l’estat de l’ànima de l’altra persona i tendeix a comunicar-li el lligam, la unió amb ella, i acaba per manifestar-se exteriorment”. Exclama “com canviaria el nostre món si la tendresa en les relacions fos una constant en tots els ordres de la vida!” i ens convida a demanar-ho “a la nostra Patrona, aquests dies amb més intensitat”. Finalment, comunica que “aquest any acompanyarà la nostra festa la Verge de la Solitud de la Congregació de la Puríssima Sang, els membres de la qual han actualitzat amb molta estimació l’aspecte extern de la imatge”.

El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “el fenomen de la secularització és molt fort a les societats occidentals” i que “la pèrdua de Déu i del sentit religiós es posa de manifest tant en el descens alarmant de la pràctica religiosa com en la pèrdua de l'influx cultural i social de la fe cristiana i la seva reclusió a l’àmbit de les esglésies”, però que “al mateix temps, es dona un redescobriment de la dimensió espiritual de l’ésser humà”. Expressa que “la recerca de Déu i de l’Absolut es manifesta avui dia, sobretot, com a anhel d’una espiritualitat que atorgui plenitud i satisfacció a la pròpia vida” i que “aquesta espiritualitat es busca fora de les religions institucionalitzades, les quals es perceben com a organismes de poder, asfixiants i fins i tot corruptes”. Considera que “nosaltres, els cristians, tenim una tradició espiritual extraordinària, des de l’ora et labora benedictí passant pels exercicis de l’esperit ignasians o la pregària de cor de l’orient fins a formes d’espiritualitat més compromeses en el servei als pobres”, però que “tot i això, la gent no percep l’Església ni la fe cristiana com a font d’espiritualitat o de mística”. Manifesta que “un dels reptes més importants que tenim és que l’Església sigui percebuda com a mestra d’espiritualitat i àmbit on arribar a tenir una experiència profundament humana del Déu viu. Que l’Església sigui casa i escola de pregària”, així com “oferir una espiritualitat a totes aquestes persones que cerquen, a partir del ric patrimoni que té l’Església”. Finalment, diu que “és molt important tenir cura de la qualitat de les nostres celebracions litúrgiques, perquè hi resplendeixi i resulti experimentable una mica de la dimensió del misteri de Déu” i que “les nostres parròquies han de ser percebudes com a escoles de saviesa a l’esperit”.