Vés al contingut
Catalunya Religió
Bert Daelemans

Eloi Aran –CR Fa enguany seixanta anys que es va publicar la constitució apostòlica sobre la litúrgia, titulada Sacrosanctum Concilium, el primer document magisterial del Concili Vaticà II. Amb motiu de l'efemèride, la Fundació Joan Maragall, en col·laboració amb la Fundació Balmesiana i el Museu Diocesà de Barcelona, organitza aquest dijous 14 de desembre una sessió especial del Seminari de Patrimoni Sacre que comptarà amb la participació del professor Fernando López-Arias, de la Pontifícia Università della Santa Croce (Roma), i del professor Bert Daelemans, jesuïta i arquitecte, de la Universitat Pontifícia de Comillas (Madrid). Amb Daelemans hem parlat sobre algunes qüestions rellevants de la temàtica. 

Una de les consignes apreses del document que té 60 anys és la de la participació activa dels fidels a les celebracions litúrgiques. Això es va traduir, com a primer canvi visible, en celebrar de 'cara al poble' (versus populum). Es van separar els altars dels murs i absis de les esglésies. Quins altres avenços hi ha hagut respecte a aquesta participació activa de les celebracions litúrgiques en els dissenys de les esglésies?

En efecte, la celebració versus populum ha estat potser el canvi més "visible" a l'arquitectura. Tot i això, en molts casos s'ha desdoblat l'altar, mantenint l'altar major i afegint una plataforma de fusta (com si fos una cosa temporal) amb un altar nou, més petit i orientat cap a l'assemblea. Malauradament, no s'ha entès bé el versus populum i s'ha perdut del tot el versus orientem (cap a l'orient). Crec que cal anar més ençà del Concili Vaticà II i tornar a escoltar el que ha descobert la renovació litúrgica dels anys 1920. Fa cent anys, es vivia la litúrgia de manera molt més dinàmica que avui, que la vivim de manera estàtica. Moltes vegades amb tanta frontalitat entre laics i clergues, gairebé la vivim com una oposició en què el nou altar funciona més com una barrera que com un punt de trobada. Tampoc això no és viure segons l'esperit del Concili. Fa cent anys, hi va haver veus ja avisant d'aquesta possible oposició frontal del versus populum. Es pot arribar a una manera dinàmica de respectar tant el versus populum com el versus orientem, sense desfer del tot la riquesa del versus populum.

Un altre canvi visible ha estat la importància donada a la Paraula, visible a l'ambó com a "taula de la Paraula" que porta a la "taula del Banquet", o sigui, a l'altar eucarístic. En aquest sentit, les dues taules no tenen la mateixa importància i no han d'estar a la mateixa alçada. Primer cal nodrir-se de la Paraula, que després es fa carn perquè tots formem part del Cos de Crist. Un altre canvi essencial que s’ha donat és, per exemple, tornar a posar en relleu la centralitat del sacerdoci baptismal. Això es nota sobretot a l'arquitectura a les esglésies que situen el baptisteri prop de l'entrada, perquè és pel baptisme que entrem a formar part del Cos de Crist. A moltes esglésies hi ha un clar camí que porta del baptisteri a l'altar, unint així els dos sagraments més grans que tots els cristians tenim en comú. Potser més visibles, encara, han estat les configuracions espacials al voltant de l'altar, més centrat. Vull dir, la manera com els bancs o les cadires han estat orientats cap a l'altar, ja no de forma basilical, sinó més en mig cercle al voltant del santuari.

Després de la SC es va procedir a la comunió processional, fent supèrflua i provocant l'eliminació de la barana amb reclinatori corregut que separava el presbiteri de la nau. Això permetia una altra manera de relacionar el presbiteri amb la comunitat de fidels. Quines noves formes de presbiteri s'han desenvolupat després de la SC i quines lectures aporten?

El presbiteri s'ha centrat en dos focus centrals, l'ambó i l'altar, el primer portant el segon. No s'ha sabut ben bé què fer amb la seu presidencial, col·locant-la davant de l'assemblea i així "tancant" l'orientació escatològica, estabilitzant l'oposició frontal clergues-laics, focalitzant l'atenció a l'altar, sense possibilitat d'obrir la visió cap al més enllà. Louis Bouyer, l'oratorià francès, sempre estava en contra d'afegir la seu als focus centrals de la litúrgia, que són, segons ell, l'ambó, l'altar i la parusia (l'orientació escatològica).

Seu, altar i ambó, més que “mobiliari de suport”, sembla que a la SC i les posteriors instruccions prenen categories espacials - com a “llocs litúrgics” - i comporta, per exemple, l'obsolescència del púlpit enmig de la nau. Com s'ha disposat la relació d'aquests tres elements a posteriori i quins exemples consideres interessants?

Una proposta nova i interessant ha estat la Communio-Raum, una configuració en el·lipse, als anys 1990 a Alemanya, sobretot. Col·locant l'altar i l'ambó als dos focus de l'el·lipse. Ara ja em sembla obsoleta aquesta configuració, que enfronta massa els membres de l'assemblea. Em sembla més actual la disposició dinàmica d'un lloc per a la litúrgia de la Paraula, centrada a l'ambó, i un altre lloc per a la litúrgia eucarística del Banquet escatològic, al voltant de l'altar. En força llocs se celebra així ara. Sobretot en grans temples on l'assemblea litúrgica ha disminuït molt en nombre. Això dóna l'avantatge que una comunitat més petita pot estar asseguda a l'espai reservat per a la litúrgia de la Paraula (organitzat de manera antifonal o no) i desplaçar-se per col·locar-se com a circumstants al voltant de l'altar en un espai alliberat de qualsevol mobiliari per a aquest efecte.

Un dels temes tractats a la SC és el de l'art i els objectes sagrats i, entre altres coses, apuntava “També l'art del nostre temps, i el de tots els pobles i regions, s'ha d'exercir lliurement a l'Església” (SC 123). Sabem de les teves publicacions sobre la recepció espiritual de l'art (Per exemple, El abrazo en el arte. Un recorrido espiritual). Quines experiències artístiques contemporànies destacaries que hagin anat d'acord amb la SC?

Entre els artistes contemporanis existeixen els profetes, els autèntics, els que lluiten amb honestedat i busquen amb sinceritat i aconsegueixen transformar de manera creativa allò que els toca, allò que ens toca a tots, que ho sapiguem o no, en la nostra existència humana. A nosaltres, els membres de l'Església, ens toca desenvolupar la sensibilitat capaç de discernir allò autèntic i profètic entre ells. L'Església sempre ha estat promovedora de les arts. Això ja no és així. A nosaltres ens toca ser pontífexs, constructors de ponts, entre l'art i la religió. Aquests ponts ja existeixen, només cal descobrir-los, desenterrar-los, perquè tant l'art autèntic com la religió tenen a veure amb l'existència humana en totes les facetes i dimensions. Si no, no és art; no és religió.

Finalment, no volem acabar sense destacar un llaç d'unió amb Barcelona, ja que vas publicar en una editorial barcelonina el llibre “A orillas del Yukón. Encuentros en Alaska”, que, d'entrada, no té res a veure amb l'arquitectura religiosa contemporània, encara que al pròleg, del teu company de congregació, Xavier Melloni sj, s'apunta una dimensió espai-espiritual afirmant que “Aquestes pàgines ensenyen a mirar i caminar pel món de manera sagrada”. La vivència de l'espai, doncs, té una dimensió espiritual més enllà de l'arquitectura explícitament religiosa?

Agraeixo la vostra pregunta. Sorprenentment, la meva experiència a Alaska va saber unir diferents dimensions soltes en mi. El primer que he après dels esquimals Yu'pik era la gran connivència amb la natura, el gran respecte que tenen per ella. Nosaltres, acostumats a protegir-nos (amb màscares i capes de tota mena) contra el nostre entorn suposadament hostil, hem perdut aquesta dimensió d'unió amb l'espai natural que ens envolta. Viure així en unió amb la creació és ja espiritual. I jo diria fins i tot sacramental. Alguna cosa d'això diu el Papa Francesc a Laudato si. Això té a veure amb el verb "mirar" a la cita de Xavier Melloni. És una experiència sinestèsica o multisensorial que existeix (o hauria d'existir) en qualsevol experiència arquitectònica. A més, la meva experiència a Alaska ha estat una experiència de llindars. El llindar és la frontera que es travessa. Sovint oblidem que l'arquitectura és un art dinàmic que es desenvolupa en el temps, pas per pas, trepitjant i passant per llindars. Aquest passar és una experiència espiritual. Així un es va transformant, de mica en mica, pas per pas. Això té a veure amb el verb "caminar" a la cita de Melloni.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.