×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

(Ramon Bassas - CR) Al capdavant de moltes de les processons que aquests dies prenen els carrers de Catalunya hi trobarem desfilant un bon nombre de soldats romans. Són els armats, manaies o manages, estaferms o, fins i tot "jueus" (a Esterri d'Àneu). Els més de mil participants en diverses trobades d'armats d'arreu de Catalunya, els últims anys, ens donen una idea de la dimensió humana, repartida en més de trenta associacions, o maniples, en l'argot romanitzant. De fet, en aquest petit univers, tot passa, i molt abans que el cinema s'hi recreés, per restituir fil per randa l'imaginari de l'exèrcit romà. La seva organització, al front de la qual hi ha el capità manaia, els gestos, els símbols, la música (sobretot percussió picant a terra), les maniobres (especialment el quadre d'estrella), el parament (amb cavalls, llances, espases, penons...) i, sobretot, la indumentària. Alguns dels seus detalls, especialment els colors, en són els distintius territorials. "Ser manaia és una barreja de tradició, vocació i tradició" deia aquesta setmana Miquel Rustullet, dels Manaies de Banyoles, al programa "Valors a l'Alça" de La Xarxa.

La tradició és molt antiga i, almenys la seva presència al carrer, coincideix amb l'aparició de les processons al carrer, incentivada pel Concili de Trento (segle XVI), i la seva evolució posterior. De fet, hi ha documentades formacions d'armats o manaies sobretot a partir de principis del segle XVIII. Tampoc se sap massa exactament quin passatge de la Passió representen. L'apresament de Jesús a la muntanya de les Oliveres, traït per Judes? El camí del Calvari? Hi ha qui apunta a la tradició apòcrifa que afirma que una legió de soldats vetllava la tomba de Jesús per vigilar l'anunciada ressurecció. Sigui com sigui, a Banyoles i a Vic ja han sortit abans de Rams, pels Dolors; a Manresa i a Vic el Diumenge de Rams; el Dimarts Sant desfilen a Sant Vicenç dels Horts i l'endemà, a Girona, fan la recollida del penó; el Dijous Sant ho fan a primera hora de la tarda a Verges, i després a Moià, Girona, Badalona o a Mataró, on acaben amb la Nit del Silenci una jornada imponent. Només són exemples. I el Divendres Sant desfilen la majoria de formacions. De manera que, en el relat barroc de la Passió que es viu al carrer, el lloc dels soldats romans envolta el passatge de la mort de Jesús, obrint pas a la resta d'imatges.

La història recent d'aquestes formacions ve marcada també pel reviscolament de les processons des de fa ja un parell o tres dècades. Al segle XX podem dir que hi ha hagut dos moments crítics. En primer lloc, durant la República i -sobretot- la Guerra Civil. En segon lloc, després del Concili Vaticà II. En ambdós casos, a banda dels imponderables històrics, la pròpia Església dubtava de la seva eficàcia pastoral. L'aparició de noves processons d'origen bàsicament andalús, d'una banda, les cendres no apagades del tot, de l'altra, i el notable atractiu turístic d'aquestes manifestacions de cultura popular van ajudar-hi. Tant l'Església com els ajuntaments hi han vist noves oportunitats. Aquest fenomen ha repercutit també en els armats, que han vist créixer el nombre de participants i d'espectadors en una proporció inversa al nombre de creients, si hem de fer cas a les enquestes.

La irrupció postmoderna d'aquesta tradició, així, es topa, invariablement, amb noves exigències de la societat on es desenvolupa. I potser la seva capacitat d'adaptació esposa a prova. Aquest any n'hem vist una mostra. Després de no poca polèmica, a Banyoles i a Girona hi desfilaran per primera vegada dones. Hi havia un lleu precedent, segons explicava la setmana passada Miquel Fañanàs al Diari de Girona: als anys noranta una dona va portar un penó. El 75è aniversari de la secció de vestes de la confraria Manaies - Jesús Crucificat i els 450 anys de la Confraria de la Puríssima Sang del Nostre Senyor Jesucrist que se celebren a la ciutat es viuran amb aquesta altra fita històrica... que s'imposa a la tradició de l'imaginari romà. El recuperem, sí, però a la nostra manera.