Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Miquel Bausset) Aquest dilluns, 12 de març fa deu anys de la mort del pare Cassià Maria Just, abat de Montserrat des del 1966 al 1989. L’abat Cassià Maria Just va ser un home senzill i bo, que amb la seva vida ens mostrà la tendresa i la bondat de Déu.

El pare Cassià, nascut a Barcelona, ingressà a Montserrat per ser monjo el 1942, després d’haver passat uns anys a l’Escolania. Va ser escollit abat el 1966 i va presentar la seva dimissió el 1989. Durant ells seus anys de servei abacial el pare Cassià va buscar “dialogar de veritat, intentant construir un programa comú” per a tota la comunitat.

Els seus últims mesos de vida vaig tindre el goig d’haver acompanyat el pare Cassià en la seva malaltia. Van ser molts els viatges a l’Hospital de Manresa i moltes les hores que vam passar junts, tot compartint la conversa i la pregària, el silenci i l’esperança. Quan li van diagnosticar el càncer, la doctora Montse Domènech i els doctors Andreu Garcia i Hèctor López van quedar gratament impressionats per la serenor amb que va reaccionar. Una serenor que li venia de la pau del cor i de la confiança total i absoluta en Déu.

Al llarg de la seva malaltia ens va acompanyar en les visites a l’Hospital, el llibre, Jesús, de Joseba Andoni Pagola, un autor que el pare Cassià estimava particularment. Quan més d’una vegada havíem d’anar de pressa a urgències, sempre em deia: “Josep Miquel, no et deixes el llibre de Pagola”. I en les hores d’espera a l’hospital, em demanava que li llegís algun dels capítols. Li dolia com alguns bisbes havien tractat Pagola: “Ja veus Josep Miquel, dir que Pagola és arrià”, em deia. Recordo d’una manera especial el seu rostre ple de pau i de serenor, quan li vaig llegir un fragment d’aquest llibre de Pagola: “Els malalts experimenten en la seva carn, la força guaridora d’un Déu amic de la vida”.

Home d’una gran fe, amb molt bon humor em deia: “Si amb les bestieses que ha fet l’Església encara continua existint, vol dir que és l’Esperit de Jesús qui la guia”. El mateix Pagola li havia dedicat el seu llibre amb aquestes paraules plenes d’afecte: “A Cassià Mª Just, con un abrazo grande. Que encuentres siempre en Jesús, luz, gozo interior y paz”. I és que el pare Cassià desitjava una Església, oberta i dialogant, propera i senzilla, més preocupada per comunicar l’Evangeli de Jesús, que per tindre-ho tot definit i legislat.

Home d’una gran tendresa, tenia detalls amb tothom i, durant els mesos de la seva malaltia, mai no li vaig sentir cap queixa. Ni tan sols quan havíem d’esperar llargues hores a Manresa. A una religiosa que li estava fent un jersei de llana, sent conscient que la seva vida s’acabava, li digué: “Aquest jersei, després que jo me’n vagi, ha de ser per a Josep Miquel”.

Guiat per l’Esperit i home de les benaurances, el pare Cassià (que em va rebre al monestir i davant del qual vaig fer la professió) era una persona d’una gran senzillesa, llibertat i valentia. El seu sentit de l’humor i de l’amor, feia que els monjos joves el veiéssim com un pare amorós, sempre amatent i sol·lícit per encoratjar la fe dels monjos i per acollir tothom, fos qui fos i pensés com pensés. Home de país, el pare Cassià va amagar al monestir persones perseguides pel franquisme, degut al seu compromís polític i social.

Com a pare de la comunitat de Montserrat, el pare Cassià va ser un pastor amb olor a ovella, que amb la seva vida ens va mostrar l’amor del Déu Abbà.

Pocs dies abans de morir, i bon organista com era, el pare Cassià va tocar a l’orgue el Passacaglia en Do menor de J. S. Bach, que va ser el seu comiat, mentre la comunitat dels monjos, després de Vespres, escoltava amb emoció aquesta peça, que va ser el seu adéu abans de deixar aquest món.