Xavier Morlans: “Hi ha deu mil capellans casats a l’Església catòlica”

Glòria Barrete -CR Hi ha deu mil capellans catòlics, que depenen de Roma, casats. Aquesta afirmació que, potser sobtarà a molta gent, és ben real a l’Església catòlica. I és una de les afirmacions que es troben en el llibre Capellans cèlibes i capellans casats. Dos pulmons per a una Església sinodal, del capellà i teòleg Xavier Morlans, editat per Claret. L’obra es presenta el dimecres 17 d’abril a les 19h a l’Hospital de Campanya de Santa Anna. Amb l’autor hem parlat al pòdcast de La Rebotiga d’aquest dijous.

Els capellans casats als quals Morlans fa referència són els capellans de les esglésies d’Hongria, Romania, Grècia, Ucraïna, o el Líban. “Les esglésies ortodoxes es van separar de Roma, però hi ha les que van romandre fidels a Roma, i van aconseguir mantenir els capellans casats”. Aquestes esglésies orientals tenen un Dret Canònic propi que fa l’elogi del capellà casat de la mateixa manera que el fa dels cèlibes, que va ser revisat i aprovat per Joan Pau II, reconeix Morlans.

Un llibre “que ha gestat en el cor i el cap durant vint anys” i que ha ressorgit amb força a partir del Sínode convocat pel papa Francesc. “Francesc ha demanat a tothom la seva opinió”, i el Sínode, explica Morlans, ha evidenciat com aquest tema “és una demanda que arriba de tots els continents”.  

El plantejar-se que no només s’ordenin aquells cristians que tenen el carisma del celibat sinó també aquells homes que hagin mostrat dons per ser-ho, afirma Morlans, “era de justícia”. Per això l’autor i capellà parla de dos pulmons, “com un enriquiment”, i deixa ben clar que en cap cas “no és cap llibre contra el celibat”. Al contrari, l’autor fa un record agraït “a tots els capellans que van mantenir-se fidels en l’època en què tants altres van deixar el sacerdoci per raó del celibat”.

Als anys setanta, immediatament després del Concili Vaticà II hi va haver una literatura enorme sobre el tema del celibat, que es va tractar molt, perquè s’esperava una obertura en aquest àmbit. Molts d’aquells autors ja han mort. Se li sumava aleshores el fenomen de tants capellans que als anys 70 i 80 van deixar de ser-ho per raons del celibat. “Abandonen el ministeri sacerdotal un 80% de persones, una forquilla entre 60 mil i 90 mil persones, sense comptar les religioses”. Per això, “és claríssim que cal repensar en aquesta qüestió, és un fet sistèmic i estructural que és el que explico per exemple en el primer capítol”.

Morlans creu que hi ha un buit dels teòlegs que han mort i dels que ja es van allunyar de l’Església sobre el tema, i que els capellans joves d’ara “tenen el celibat sovint com un arquetip primari, la puresa ritual, de l’Antic Testament però que no és cristià”.

“Cal trobar un altre llenguatge per parlar de la grandesa del celibat, i que no sigui a costa de fer pensar que els cristians casats són de segona divisió”, demana Morlans. I és que  ell defensa el celibat “ben entès i escollit lliurement, com fan els religiosos, que tenen vots temporals que van analitzant i confirmant any rere any”.