Els símbols a examen

Amb el suport de:

(Francesc Xavier Marín – ISCREB) Des del luxe que representa portar una vida examinada, podem plantejar-nos la qüestió de com els símbols, ajudant-nos a pensar, guien la nostra existència. No es tracta tant de sotmetre els símbols a examen quan de permetre que els símbols ens examinin, ens diagnostiquin per avaluar l'estat de la nostra comunicació. Hi ha en els símbols una dimensió terapèutica perquè aporten sentit, donen salvació.

El segle passat s'ha caracteritzat per tota una sèrie de problemàtiques entorn del llenguatge: la relació entre el llenguatge i el pensament, entre el llenguatge i la realitat. Ha estat un gir lingüístic per a la filosofia fent del llenguatge l'eix vertebrar de les nostres reflexions: tot pot ser dit?, la nostra capacitat expressiva és il·limitada?, què fer quan fracassa la comunicació?

Això contrasta amb la mala fama que tenia el símbol anteriorment, quan es considerava que el recurs al simbolisme era la prova del fracàs de la raó plasmada en conceptes. Es deia, llavors, que apel·lar als símbols era símptoma de primitivisme o de bogeria. Els pobles considerats "salvatges" per a l'etnografia s'expressaven simbòlicament però nosaltres, que constituïm la civilització, accedim a la realitat i a la veritat a través dels conceptes. Aquesta tesi etnocèntrica havia legitimat una concepció dialèctica del llenguatge: parlar és arriscar-se a confrontar les nostres idees amb la dels altres, intercanviar cosmovisions i, de vegades, a constatar que discrepem. Es deia, en aquest cas, que tot es resolia en argumentar i contra-argumentar, en una espècie de batalla per veure qui sortia victoriós. La manca d'acord avocava a la incomunicació.

Tanmateix, una concepció moderna que apel·la als símbols, recorda que no tot conclou amb la concepció dialèctica del llenguatge. Raimon Panikkar, per exemple, parla de la dimensió dialògica que constata que l'alteritat de l'altre amb el que no arribo a acords no impedeix seguir defensar que, malgrat la discrepància, encara podem comunicar-nos, és a dir, fer coses en comú, construir una comunitat.

La proposta de Paul Ricoeur es concreta en l'expressió "el símbol fa pensar", és a dir, en el moviment que va de la donació a la posició del subjecte en tant que intèrpret. Els símbols (amb independència que provinguin de l'àmbit de les hierofanies, d'allò oníric, o de la imaginació poètica) concedeixen el sentit en el seu impuls a allò simbolitzat. No són signes simples, ni han de ser interpretats al·legòricament, sinó pensats en relació amb l'alteritat del sentit present i a la vegada absent. Aquest és el treball de la fenomenologia i de l'hermenèutica: no hi ha símbol que no susciti una comprensió a través d'una interpretació.

Però la lògica simbòlica no és representacional, sinó relacional. Aquest és el sentit etimològic del símbol: la combinació d'uns elements que, reunits, confereixen un sentit. El símbol és el reconeixement d'un pacte, d'un acord, d'una aliança entre participants que comparteixen la lògica simbòlica. Mentrestant, el signe informa i designa, el símbol ens remet a una realitat compartida. Hem passat de la natura relacional del símbol, centrada en el lligam entre allò que simbolitza- el que simbolitza a una altra natura relacional que posa l'accent en com el símbol ens permet passar del Jo al Nosaltres.

No hi ha només la relació entre cada subjecte i la realitat, sinó sobre tot el lligam intersubjectiu que institueix un món compartit. D'aquesta manera, els símbols constitueixen una relació que permet posar en joc la dimensió social. Hem passat del símbol DE al símbol ENTRE. El símbol (encara) fa pensar.