Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

El vaig anar a veure un dia del mes de gener, allà al Desert de Sarrià, la residència on va estar els darrers anys de la seva vida. Vaig entrar a l'habitació d'on ja pràcticament no en sortia. Caminava amb dificultat. Havia estat delicat aquell Nadal, estava molt ben atès. Ens vam asseure en dues cadires, jo d'esquena a la paret i ell davant meu, vora el seu llit, de cara, i enraonàvem. No recordo i no puc recordar de què. El que sí que recordo, però, i encara puc sentir ara, és com, tot escoltant-lo i mirant-lo, a poc a poc em van començar a vessar llàgrimes dels ulls que anaven relliscant galtes avall. No va deixar de parlar, no vam aturar la conversa, no vaig haver d'explicar-li què em passava, no va preguntar. Les llàgrimes van ser part silenciosa de la nostra trobada.

No recordo de què parlàvem, però el que sí que recordo és la seva manera d'estar entregat, abandonat, tan generós... Coneixia a Josep Maria Rovira Belloso des de feia anys quan vivia al carrer Bruc. El gran teòleg i pastor s'havia fet gran i afeblint i el cor amorós que sempre l'havia empès, ara s'havia eixamplat encara més fins a encabir tot i tothom, incloent-hi ell mateix i les limitacions de salut que li van anar arribant els darrers anys. Tot ell era acollidor. Els seus ulls vius rere les ulleres, les seves celles poblades, el seu somriure únic, el seu cos lent, les seves mans, la seva veu entranyable... Tot ell acollia i era present amb un amor sense proteccions.

No ploro fàcilment davant la gent, almenys fins ara. Per això recordo el que em sembla que em va passar. Rovira era present, del tot present i entregat, donat del tot a aquella trobada i a aquella persona que era jo en aquell moment. I aquella presència, aquell amor sense reserves tan desprotegit, va anar fent que, lentament, les meves reserves amb ell tan i tan innecessàries, s'anessin fonent a poc a poc tot convertint-se en llàgrimes calentes que lliscaven suaument galtes avall.

Cinc mesos després Josep Maria Rovira moria. Ell havia estat un home de paraules, un home de la Paraula. I és com si la Paraula en ell s'hagués fet carn i en ell hagués habitat. La seva teologia, la seva veu i el seu cos ho expressaven. El seu record, que mai m'ha deixat, em fa present l'abandó que necessitem perquè Déu trobi estada en nosaltres i em recorda també la importància de les persones que gosen deixar-se transformar per l'evangeli.