Laudato Si' en l'arquitectura (5): Eco-museïtzació parroquial

"Juntament amb el patrimoni natural, hi ha un patrimoni històric, artístic i cultural, igualment amenaçat. És part de la identitat comuna d’un lloc i una base per a construir una ciutat habitable. (...) Cal incorporar la història, la cultura i l’arquitectura d’un lloc, mantenint-ne la identitat original. Per això l’ecologia també suposa la cura de les riqueses culturals de la humanitat en el seu sentit més ampli. " (LS 143)

(Eloi Aran) La citació del Papa Francesc convida a veure l'arquitectura ecològica més enllà del fet natural, incorporant-hi també la dimensió cultural dels pobles i territoris. El mot oikos, o oikía, d'origen grec significa "casa" o "comunitat". Trobem infinitat de paraules que la contenen (economia, ecologia, basílica, ecumenisme, etc) i m'agradaria parar-me en dues d'aquestes: els eco-museus i les par-oikíes (parròquies).

1. Què és un ecomuseu?

Segons el museòleg de referència George Henri Rivière: "Un ecomuseu és un instrument que el poder polític i la població conceben, fabriquen i exploten conjuntament. (...) Un mirall, on la població es contempla per reconèixer-se, (...) Un mirall que la població ofereix als seus hostes per fer-se entendre millor (...) Una interpretació de l'espai: d'espais privilegiats on aturar-se (...) Un laboratori, quant contribueix a l'estudi històric i contemporani de la població i del seu entorn i afavoreix la formació d'especialistes en la matèria (...) Un conservatori, en la mesura que contribueix a la preservació del patrimoni natural i cultural de la població (...) Una escola, en la mesura que associa la població a les seves activitats de estudi i de protecció i la incita a prendre major consciència dels problemes que planteja el seu propi futur"

Ja veiem que es tracta d'una institució complexa que no es pot reduir a un centre d'interpretació, un centre cultural, una escola o un laboratori, però que conté tot això sota capa de museu arrelat en un territori. En el seu moment, els eco-museus francesos dels 70's van ser la revolució de la nova museística (tot i que els museus tipus Skansen, o "a l'aire lliure", en van ser un preludi).

2. Què és una parròquia?

Parròquia prové del mot grec “par-oikía” i etimològicament equival a “veïnatge” o “aquells que viuen en proximitat”, fet que s’escau força bé a la imatge del que entenem per un centre parroquial. Ara bé, hi ha una altra accepció del mot parròquia que li sembla contradictori i ens ve del sentit que aquesta paraula tenia en la bíblia grega, on “paroiken” equival a ser estranger o emigrant, pelegrinar o viure com un foraster amb domicili en una contrada, amb una certa seguretat però sense dret a la ciutadania. Més endavant, la Vulgata llatina va traduir aquest verb per pelegrinar. La parròquia és en l’Antic Testament, la comunitat del poble de Déu que viu a l’estranger sense dret ni ciutadania. En el Nou Testament, trobem el mot “paroikos” amb el mateix significat que l’antic, on l’Església és “paroikia”, és a dir, una comunitat de creients que es consideren estrangers (Ef 2,19), de pas (1Pe 1,17), emigrants (1Pe 2,11) o pelegrins (Heb 11,13). La imatge de pelegrinatge de l’Església primitiva contrasta notablement amb el seu posterior sedentarisme.

3. Un eco-museu parroquial?

D'entrada cal afirmar que una parròquia o temple parroquial dista molt de poder esdevenir un ecomuseu, com si els feligresos es disposessin a ser objecte d'estudi propi i mostra aliena. Ara bé, el passat diumenge vaig entrar al santuari de Sta. Tereseta de l'Infant Jesús a Lleida. Com en tantes altres parròquies i temples hi ha un gran vestíbul que s'ha intentat museïtzar muntant tota una exposició sobre la titular del temple. (Mirar galeria d'imatges)

Semblantment va passar amb la reforma que vàrem fer al despatx del vestíbul o cancell d'accés a la Basílica de Santa Maria del Pi. En aquell moment vam enfocar el tema com una mena de "atri dels gentils" i vam reconvertir l'antic cancell de fusta en el nou armari-expositor de "Els gegants del Pi", tan populars a la ciutat. (Mirar galeria d'imatges)

I, com a darrer cas proper, hi ha el nou vestíbul creat a partir de la reforma interior del temple parroquial de Santa Madrona (Mirar galeria d'imatges). Aquest espai, susceptible de diverses activitats pastorals, resta encara un any després de la seva inauguració infrautilitzat per manca d'algú que gestioni aquests espais (normalment una persona voluntaria). Tan difícil resultaria pensar en una mena de exposicions temporals itinerants per diferents espais de les institucions eclesials? No serien una bona mostra de "(mini)ecomuseus eclesials"?