Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Eulàlia Ribot es professora en un institut públic

El dia 28 de novembre es va aprovar al Congrés de Diputats la setena reforma educativa d’ençà que tenim democràcia: la LOMCE (llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa), més coneguda com a llei Wert. Des que se’n van tenir les primeres notícies, els grups de l’oposició hi han estat en contra, però també, i d’una manera molt significativa, tota la comunitat educativa de Catalunya. 

La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ja ha anunciat que portarà aquesta llei al Tribunal Constitucional perquè envaeix les competències de l’Estatut. Però en aquests casos, el recurs no atura la implantació de la llei, que està previst que comenci el setembre del 2014 a Primària i a Formació Professional Bàsica i, al llarg dels dos anys següents, a ESO i Batxillerat. Ara bé, tenim experiència de com comencen i com acaben els recursos al Tribunal Constitucional. I una cosa sembla clara: la llei Wert no s’hauria d’aplicar mai a Catalunya. Crec que això és el que pensem la majoria de professionals de l’ensenyament i sectors com sindicats i altres organitzacions implicades. Per què?

És una llei antidemocràtica i que neix morta: només l’ha aprovada el PP i hi ha el compromís de tots els altres grups parlamentaris de derogar-la tan aviat com el PP perdi la majoria. Qualsevol llei d’educació necessita una llarga negociació i el màxim consens entre les diverses parts; així es va fer amb la LEC, la llei catalana, perquè només així se’n pot garantir la durada i la complicitat amb la comunitat educativa. Es diu que el cost de posar en marxa la LOMCE serà d’uns 60 milions d’euros; ¿en traurem algun profit?

No creu en els valors de l’educació per formar ciutadans responsables, crítics, solidaris: pretén encarar els problemes que certament presenta l’actual sistema educatiu creant persones que puguin competir amb èxit en el món laboral i econòmic. La insistència en els resultats acadèmics fa pensar en un model educatiu com el coreà, basat només en l’esforç individual. S’oblida la capacitat de l’educació d’incidir i contrarestar  l’ambient sociocultural que condiciona els resultats dels alumnes.

No creu en l’essència de l’escola pública, és a dir, l’obligació que tenen les administracions de garantir el dret a un ensenyament  de qualitat. Dóna pas, de forma descarada, a la privatització del sistema educatiu perquè permetrà que organismes privats ocupin uns espais i facin uns serveis, en una relativa igualtat de condicions, que fins ara estaven reservades a les administracions públiques. A més, amplia la durada dels actuals concerts educatius i preveu que es puguin concertar etapes no obligatòries, com el batxillerat. I, per acabar-ho d’adobar, no hi haurà traves per concertar les escoles privades que separen l’alumnat per sexes.

Torpedina el model lingüístic català des de la seva base: la immersió de tot l’alumnat en una escola que té com a llengua vehicular el català, que no separa els nois i noies per raó de llengua. Aquest model d’èxit social i educatiu, que fa 30 anys que funciona i que està avalat per uns resultats més que acceptables del coneixement tant del català com del castellà, té els dies comptats si s’aplica la llei Wert. S’insisteix que les famílies puguin triar la llengua en què s’ensenyi els seus fills i obliga la Generalitat a assumir-ne els costos, si cal, en una escola privada. El castellà es defineix com a llengua vehicular i se situa dins del grup de matèries “troncals”  i es relega el català al nivell de matèries de “lliure configuració autonòmica”, al costat d’una segona llengua estrangera, posem per cas.

Controla molt més els continguts comuns que cal impartir, els centralitza i els unifica: el ministeri fixarà les matèries “troncals”,  que han d’ocupar un mínim d’un 50% de l’horari lectiu. La Generalitat podria aportar modificacions als currículums de les matèries “específiques” (de segon rang) i fixarà el contingut íntegre de les anomenades “de lliure configuració autonòmica” (tercer rang?). A més, es marquen les metodologies i, per descomptat,  el ministeri es reserva l’avaluació, amb la implantació de les revàlides externes per obtenir les titulacions a final d’ESO i de Batxillerat, que no podran ser competència de les comunitats autònomes. D’aquesta manera, desapareixeran les proves actuals de selectivitat que donen accés a la universitat. 

Se supedita a les exigències de la Conferència Episcopal Espanyola, que ha imposat més hores de Religió davant de la disminució d’alumnes que s’hi matriculaven. Això, de retruc, ha comportat que l’assignatura alternativa,” Valores Sociales y Cívicos”, hagi de tenir les mateixes hores. A més, vulnera el dret dels alumnes de no haver de cursar una matèria alternativa a la religió. I, de passada, liquida una bèstia negra del PP, l’assignatura “Educació per a la Ciutadania”. La forta càrrega ideològica de la llei Wert es percep en molts detalls, com el canvi de noms de matèries com Geografia i Història, que perd l’apel·latiu que tenia de Ciències Socials. Una història menys científica deu ser més manipulable?  O la Filosofia, que també perd pes en el currículum de Batxillerat.

És una llei amb un fort component de segregació dels alumnes, que acaba qüestionant la igualtat d’oportunitats. Qui pot i tira i supera la cursa d’obstacles de les revàlides, segueix. Qui no, ja s’ho trobarà. A partir de 3r d’ESO (13-14 anys), els alumnes poden iniciar tres vies diferenciades, cosa que representa una selecció dels nois i noies i deixar de compartir una educació comuna i obligatòria. Un curs després, a 4t, uns s’orientaran a les “enseñanzas académicas” o Batxillerat, altres a les “enseñanzas aplicadas” o Formació Professional; els que hagin tingut  resultats més fluixos o hagin  repetit algun curs estaran fent una Formació Professional Bàsica (els actuals PQPI). La veritat és que, personalment, no veig que s’intenti incidir en l’atenció als alumnes amb dificultats d’aprenentatge, que s’hi dediquin recursos des de l’inici de l’escolarització. Tinc la sensació que això no preocupa el senyor Wert. 

Suprimeix la participació  dels diversos estaments de la comunitat educativa a l’hora de prendre decisions:  deixa el Consell Escolar dels centres només amb una funció consultiva i el buida de les competències de decisió que tenia fins ara. Els claustres de professors també perden pes en el moment de l’elecció de director. La direcció dels centres es professionalitza i podrà prendre decisions sobre contractació del  professorat. Aquest aspecte pot donar més cohesió al treball i a l’ideari dels centres si hi ha control i consens amb les famílies, els alumnes, el claustre de professors... a través del Consell Escolar.  Si és només una decisió del director per augmentar l’eficàcia i el compliment de fites, cosa que es premia amb incentius, pot acabar sent una bomba.

Crec que no només els professionals que treballem en l’educació, sinó tota la societat és conscient que calen canvis per tal de millorar el nostre sistema educatiu, però aquesta llei que se’ns vol imposar és tan inacceptable, tan regressiva, és tan el contrari de les vies de millora que proposen els experts, que no tenim més remei que plantar-hi cara. I, senyor Wert, no esmenti l’Eclesiastès en va: si hi ha un temps per a cada cosa, acabarà descobrint que l’educació vol un temps de dialogar i de consensuar. No d’imposar.