Catalunya, on anem?

Editorial L'Agulla 86

Com al conjunt de la societat catalana, a la redacció de L’Agulla n’hi ha que som independentistes i n’hi ha que no ho som. I com al conjunt de la societat catalana, diversitat d’ideologies no vol dir necessàriament divisió, ni molt menys, confrontació. On sí que coincidim és en la necessitat i la normalitat democràtica que ha de suposar per als ciutadans i ciutadanes d’un país poder votar i decidir. Per què fa por, un referèndum? I alhora, coincidim a subratllar tots aquells factors positius que, com una lliçó de la ciutadania, se’ns transmeten en tota la mobilització a Catalunya, ja sigui pel dret a decidir, o en favor de la independència.

La ciutadania, que semblava adormida, ha sortit al carrer. Gent amb diferents punts de vista es donen la mà i la societat civil és capaç, per primer cop, d’avançar-se als líders polítics i prendre la iniciativa. La manifestació de l’Onze de Setembre de l’any passat i la cadena humana d’aquesta Diada han brillat per la bona organització i també perquè han nascut de la base, de la gent. Aconseguir debat, reflexió i mobilització en un procés pacífic i dialogant és una primera gran fita assolida. Aconseguir convertir la reivindicació en festa ciutadana, aplegant les diferents generacions en una mateixa causa, és també un èxit. Alhora, també ens podríem preguntar com s’ha generat aquest creixement del sentiment independentista. El foment de l’odi contra Catalunya i la repressió de la llengua catalana que tant ha cultivat el PP des del govern només han estat la gota que ha fet vessar el got, després que la memòria col·lectiva no ha esborrat aquelles paraules de Zapatero: “Aprobaré el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”. En definitiva, les mentides i l’odi, junt amb el desequilibri evident de les balances fiscals, han fet que els ciutadans s’hagin mobilitzat per dir prou, i tenint també present que junt amb les reivindicacions de país, ha aflorat també la reivindicació de justícia social tan necessària, en un context d’escanyament econòmic, social i laboral cada cop més greu.

Un altre factor que no volem passar per alt és el lideratge femení en aquests moviments socials i de país: Carme Forcadell, presidenta de l’ANC; Ada Colau, al capdavant de la PAH; Teresa Forcades, al Procés Constituent; Itziar González, amb el projecte Parlament Ciutadà, o Muriel Casals, presidenta d’Òmnium; en són alguns exemples. Diuen que el lideratge de les dones s’enfoca més cap als equips, aconseguint més motivació i sentiment de pertinença, mentre que el lideratge dels homes s’enfoca més a objectius. Ara mateix, no podem saber exactament cap a on anem els catalans i les catalanes, però sigui com sigui, si ens fem coresponsables del futur de Catalunya, si defensem plegats més justícia social, si escoltem més la veu de les dones i si aprenem que ens podem donar les mans malgrat ser diferents, podrem avançar cap a un futur millor.