Diumenge XXVI de durant l’any. Cicle C
29 de setembre de 2013
El pobre Llàtzer – pobre i malalt – està allà mateix, morint-se de gana, al costat de la porta, però el ric evita tot contacte i relació i segueix vivint esplèndidament, totalment desinteressat del sofriment del pobre.
A qui interessen els pobres?
Els pobres no interessen ningú.
No entren en la llista de reivindicacions de cap grup polític o de cap col·lectiu social important.
Són els últims de la nostra societat. Els més refusats. Els més marginats.
Estan a les presons i centres penitenciaris.
Però, nosaltres, catòlics de tota la vida, preferim ignorar-los.
Molts d’ells arrosseguen unes històries tristes, penoses, desgraciades. Molts no han conegut ni l’escalfor d’una llar ni la seguretat d’un treball. Emmerdats en la droga i la delinqüència, avui es troben atrapats en un procés d’autodestrucció que no sembla tenir cap sortida.
És difícil oblidar les seves fesomies deteriorades per la malaltia i l’aïllament. Al voltant del 70% són toxicòmans i un 40% estan infectats de sida. Ningú els espera a la sortida.
Desarrelats. Temorencs. Privats de llibertat. Sense relacions gratificants i sense futur, inclús els més forts s’enfonsen en la depressió i la desesperança.
Però, per què ha de ser així?
¿És això el que una societat progressista sap oferir a aquestes persones sense oportunitats ni futur?
La Llei General Penitenciària estableix que l’objectiu de les presons és la reeducació i la reinserció social dels sentenciats. Però tothom sap que la presó no rehabilita sinó que empitjora el presoner.
Si això és així des de fa segles
-per què no s’estudia la situació a fons?
-per què la classe política no urgeix la Reforma penitenciària?
La veritat és que no ens preocupa gens ni mica el sofriment i la destrucció d’aquestes persones. Per a la majoria, aquests són els dolents, doncs... que paguin i purguin.
El gest inhumà del ric descrit per Jesús és la seva absoluta indiferència davant del sofriment del pobre Llàtzer.
Aquesta paràbola retrata la poca o nul·la humanitat d’aquesta societat nostra que pretén progressar i assolir el màxim benestar tot oblidant o passant de llarg davant del sofriment dels més dèbils i desafortunats.
Preguntem-nos:
-què podem fer per humanitzar-nos?
-què puc fer jo?
-què pots fer tu?
-què podem fer nosaltres?
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.