Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Maria-Josep Hernàndez és periodista

Són les vuit del vespre i els vestuaris de la fàbrica s’estan transformant. A la tarda han portat els matalassos i ara és el torn de posar els sacs de dormir i les mantes. La nit es preveu freda i les petites estufes elèctriques no escalfen prou. Al vestuari de les dones han aïllat les parets de rajola amb una capa de papers de diari i al vestuari dels homes, més petit, tot es veu més amuntegat però potser no passaran tant de fred. La sala, a l’entrada de la fàbrica, s’ha convertit en menjador i lloc de trobada de les properes nits, encara no saben quantes. També porten cartes i jocs de taula, i algú amb una mica de traça instal·la una antena i un petit televisor. La tancada dels 124 treballadors de Gallostra SA, al polígon de Pineda de Mar va de debò. 

Ja no poden més, són vuit mesos sense cobrar i fins ara els advocats els deien que no deixessin d’anar-hi, perquè si no, ho perdrien tot. Vuit mesos atenent i rebent comandes... però vuit mesos de desesperació, amb fills, amb hipoteques, amb parelles que hi treballen tots dos. Primer van arribar les reunions per reduir el personal, després un ERE amb reducció de jornada i sou (sou que se’ls deu encara) i al desembre es va saber que haurien de tancar. Els advocats parlen de la descapitalització de l’empresa: “milions que s’han esfumat entre diverses societats”. 

El 9 de gener. L’empresa entra en fase de liquidació però el cas queda encallat al jutjat. No hi ha acord i ara serà el jutge qui haurà de decidir com es liquida aquesta empresa i quines retribucions rebran els treballadors. Però sense acord no hi ha indemnització ni possibilitat de cobrar la prestació de l’atur. El cas queda en via morta.

23 de gener, i encara sense la resolució del jutge fan una primera manifestació, tallen la carretera N-II. Només la premsa local i comarcal recull la notícia i es desesperen. És llavors quan decideixen tancar-se a la fàbrica. 

L’endemà pujo de nou a veure’ls i encara se’ls veu més ferms i decidits. I en un dia en que la notícia a tota Espanya és que arribem gairebé als 5 milions d’aturats, es converteixen en la imatge de TV3 i de totes les televisions estatals. Sabem que comencen a sonar telèfons... Parlo amb un grup de treballadores. Una va començar amb 14 anys i ara en té 52:  “Ara no ho faria, m’he passat la vida aquí”. L’altra porta 37 anys a la fàbrica però no arriba als 60: “On buscaré feina a aquestes alçades?” Una altra té 63 anys: “Jo sóc la menys afectada perquè em podré jubilar, però d’aquí no em mouré” i m’ensenya on ha dormit. Han passat fred però es veu tant de caliu entre elles que és tota una lliçó. Parlo després amb tres treballadors amb els que visito la fàbrica. És immensa i captiva veure tanta  maquinària aturada, els fils posats a la màquina, les caixes, les comandes a punt de sortir... sembla que el temps s’hagi aturat. M’ensenyen una pila de folis immensa. “Tot són comandes pendents”, em diuen. Calculo, a ull, que la pila equival a tres paquets de folis, per tant, unes 1500 comandes...

Les nits es succeeixen i arriben mostres de solidaritat: menjar no en falta (pollastres a l’ast, olles de brou, safates d’embotit, pastes, llet, cafè...) Veïns, entitats i botiguers els han omplert el rebost, però sobretot l’ànim. Fan una nova manifestació, i passen després el primer cap de setmana. No es mouran fins que arribi la resolució del jutge. Els demanen que surtin d’allà i no volen: “si ens envieu els Mossos, tenim tres televisions que arriben en un moment”. L’endemà, divendres, 1 de febrer, arriba la resolució judicial, i tot que hi consten com a “fets provats” aspectes greus com la doble comptabilitat que denunciaven els advocats, també hi consta que han de cobrar 20 dies per any treballat (el mínim). Els treballadors es pregunten: Per a qui estan fetes les lleis? Com pot tancar, si hi ha tanta feina i volum de facturació? No es podia quedar una part de la plantilla? Amb els advocats decideixen presentar un recurs per reclamar més indemnització, però almenys ja podran cobrar la prestació de l’atur.

I arriba l’hora de plegar sacs de dormir i recollir mantes, l’emoció és a l’ambient i els cauen llàgrimes dels ulls. Uns dies intensos, en què han fet pinya i han lluitat pacíficament. Allà, en aquelles immenses naus plenes de centenars de màquines aturades, hi deixen bona part de la seva vida, en un silenci esfereïdor.