Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Mercè Solè, treballadora social

El passat 25 de novembre va tenir lloc el dia dels sense llar. Una situació que en un principi defineix un col·lectiu de característiques peculiars: persones sense llar, desarrelades, sense família, sense feina, de vegades amb malalties associades. Passavolants que dormen al carrer i que no solen encaixar amb els esquemes dels serveis públics. I que entitats com Càritas, com Arrels, o com tantes d’altres, aconsegueixen acollir i estabilitzar. Però avui, la paraula “sense llar” desvetlla també en nosaltres altres alarmes: les famílies desnonades, les que viuen rellogades, els pisos pastera... Situacions que amb la crisi estan afectant cada cop més persones i que probablement portaran a la marginació les més febles, les més soles. Per conèixer aquesta realitat de més a prop, vaig tenir ocasió de visitar el Centre d’Acollida Abraham de Càritas de Vilafranca i de parlar amb alguns dels seus estadants...

Xerrrada distesa a l’eixida. No és gaire difícil iniciar una conversa. Jo no pregunto, escolto allò que bonament em volen contar. Els homes tenen ganes d’explicar la seva veritat de les coses mentre fan una cigarreta. Una veritat que té a veure amb el seu bagatge, amb el seu sentir-se persona útil, amb capacitat. Potser han viscut moments millors però continua vigent el seu sentit de la dignitat. No té gaire importància si de tant en tant algú cola un sopar de duro. Percebo que una relació tan efímera com la que tenim, a ells els permet sentir-se reconeguts i a mi, retornar a l’essencial de les coses.

L’X havia estat cambrer, i esportista d’un esport amb retribucions modestes. Primer va perdre el seu lloc a l’equip professional, per allò de les lesions i l’edat. Després va treballar en un bar, com a cambrer. Fins que el bar va tancar. Ha anat exhaurint tots els ajuts un cop esgotat el subsidi d’atur. Ha hagut de deixar el pis de lloguer.  I està mirant si, amb trenta-tres anys cotitzats, té dret a rebre una pensió. Perquè als seus gairebé seixanta anys ho té molt difícil per tornar a treballar. Mentrestant, un company el va convèncer per venir a Catalunya. El company demana caritat, ell no en té ganes i per això han separat les seves rutes. Un dia aquí, un altre allà, fins que es resolgui la situació. Sensació d’anar lliscant cap avall. A la conversa no surten les arrels familiars ni els seus afectes. Té un posat trist i manté l’esperança en la pensió que podria cobrar, per modesta que fos.

En J. ve de Saragossa. Tota la vida vivint en el món del toreig, com a mosso en una ramaderia. No m’explica malalties ni desgràcies, sinó la passió amb què sempre ha viscut la seva feina. La seva experiència l’ha fet sentir eficaç, valorat, preparat, però en el seu moment no li va facilitar la cotització necessària com per gaudir d’una bona pensió. Quan va deixar de treballar es va desarrelar. I sembla que està pensant a iniciar un procés d’estabilitat que li permeti, entre d’altres coses, millorar la seva precària salut.

I en P. es mostra molt animat i no para d’explicar acudits. És carnisser de professió i ha passat temporades guanyant-se molt bé la vida a grans cadenes d’alimentació. Fins que va arribar la reducció de personal i va anar al carrer. També ha exhaurit tots els ajuts possibles. Va a la verema  i fa feinetes aquí i allà. i és un home inquiet, que es mou constantment.  

Tots tres s’entesten tossudament a desbordar fronteres i encaixonaments. Pel senzill fet d’anar d’una banda a l’altra i de no empadronar-se enlloc queden al marge dels ajuts socials que demanen com a requisit una residència estable. Un fet que pot acabar deixant-los totalment al marge, cosa que em fa pensar que hauríem d’aprendre a no encaixonar les persones dins dels recursos, sinó a crear els recursos que necessiten les persones.

Sembla que l’actual trencadissa de l’Estat de Benestar fa que s’abandonin les polítiques de prevenció i que s’obrin les portes als mecanismes que trenquen la cohesió social, baixen l’autoestima,  porten a la indefensió. Tornem molt, molt enrere. 

Mercè Solé