Hi va haver vaga el 14N?

Salvador Clarós és sindicalista

Quan un país fa vaga general és perquè almenys una part molt important de la ciutadania ja no confia en els seus governants. Darrerament Catalunya ha viscut fets excepcionals com la gran manifestació de l’onze de setembre, la vaga general del 14N, i unes eleccions anticipades el 25N. En poc més de dos mesos, la ciutadania s’ha expressat al carrer i a les urnes, contradient pronòstics, desequilibrant majories.

Sembla un final escaient per a un any amb una conflictivitat creixent a Catalunya i a l’Estat, que s’ha vist expressada amb vagues sectorials i manifestacions, disputes i enfrontaments a molts nivells. ¿Fins a quin punt erraven aquells que han fet lectures interessades de la voluntat popular, intentant apropiar-se l’expressió i la intenció dels ciutadans, i també menystenint les protestes al carrer? La negació de la realitat o la seva exageració, manipulant les xifres de manifestants, no han enganyat ningú més que els qui les proclamaven. És innegable que el 14N es va imposar el crit d’una majoria social que sobrepassa l’àmbit estrictament sindical per abraçar una pluralitat ciutadana que clama contra la injusta conducció que els governs estan fent de la crisi. Les grans manifestacions que van tenir lloc a Barcelona i a moltes altres ciutats de la geografia catalana en van ser l’avís, i els resultats de les eleccions onze dies més tard la confirmació per aquells que encara no ho havien vist.

A menys de dues setmanes de la vaga general, el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya no podia amagar el descontent i l’emprenyada pel desastre econòmic, tot i els esforços d’alguns per desviar la tensió social cap a l’emocional vàlvula sobiranista. La sagnia imparable de llocs de treball, la reforma laboral, el drama creixent dels desnonaments, les retallades i l’augment del cost de serveis i dels productes bàsics..., tot això en una malaltissa sensació d’impunitat pels rics defraudadors, els empresaris blanquejadors i evasors de capitals, els polítics corruptes, els banquers i alts directius d’empresa, els especuladors, etcètera, va fer pujar la participació, capgirant pronòstics.

De raons per anar a la vaga n’hi havia de sobra, encara que sempre hi ha qui opina que una vaga no resol res! El cas és que la gent va optar el 14N per anar a la vaga. Entitats de tota mena i organitzacions informals van donar suport a la mobilització general convocada pels sindicats majoritaris que, agradi o no, cal reconèixer que mantenen avui per avui una alta capacitat mobilitzadora. La indústria va parar majoritàriament, tot i la por latent dels que encara conserven un lloc de treball i no saben fins quan. També malgrat el cost de la renúncia al salari del dia de vaga. Amb tot, la gent es va organitzar en piquets per fer-se sentir. Molts comerços no van obrir seguint la consigna de convertir la jornada també en vaga de consum. Les mares i pares d’escolars es van tornar a vestir de groc per manifestar-se amb la canalla. Les assemblees proliferaren a les universitats i els estudiants van sortir novament al carrer. Una multitud es va manifestar pel centre de Barcelona i de moltes altres ciutats de Catalunya.

Malgrat l’evidencia, hi ha qui ho nega. Com també hi ha qui vol espanyolitzar els escolars catalans. Hi ha qui encara no entén per què “el govern dels millors” ha estat el pitjor i més curt dels governs. Hi ha qui creu també encara que cal sanejar els bancs amb diner públic i continuar desnonant mentre s’amnistia els defraudadors. I qui es resisteix encara a recaptar de les fortunes, dels patrimonis i dels beneficis empresarials, però no dubta a retallar en protecció social i benestar. Mentre això passi continuarà la lluita cos a cos contra els desnonaments, i continuaran les manifestacions i les vagues i les càrregues policials, que és el darrer recurs que té el poder per resistir. Només cal mirar països com Grècia per entendre que no hi ha límit a la indignació.

La regeneració democràtica és avui l’únic horitzó polític possible. Com sempre ha passat, no vindrà espontàniament sinó per mitjà de la conquesta. Per mitjà de la vaga, que vol dir deixar de treballar perquè tothom pugui treballar.