Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Des que sóc a Roma ja he viscut unes quantes Assemblees del Sínode dels Bisbes. L’última, sobre la Nova Evangelització, ha estat molt ben relatada i sintetitzada en aquest portal per en Salvador Pié-Ninot. Si fos la primera que he seguit, potser tindria grans esperances però no és així.
 
El Sínode és molt lluny del laics i laiques del Poble de Déu, la majoria dels quals no saben ni què és, ni quan se celebra, ni quines conseqüències té, quan el Sínode és l’instrument que ve només darrere el Concili. Potser és perquè tot queda en paper mullat.
 
El Sínode hauria d’estar al servei de l’Església com a eina de coŀlegialitat. Però per què només els bisbes tenen dret a vot quan hi ha tot un reguitzell de teòlegs, experts, superiors generals convidats que treballen de manera infatigable per als bisbes? I, si és una eina de coŀlegialitat, les proposicions sotmeses al papa per què no tenen validesa i han d’esperar llargament almenys un o dos anys l’Exhortació Apostòlica pertinent escrita més o menys pel pontífex que pot fer cas omís d’aquestes proposicions? On, és, doncs, la sinodalitat?
 
El fet és que en aquests anys jo he vist molts debats interessants que després no han trascendit, he escoltat testimonis reveladors dels quals avui no en sabem res, he llegit proposicions que no han anat més enllà (per exemple, una qüestió tan minsa com el ministeri del lectorat de les dones!)...

Sínode ve del grec syn-hodós, una paraula que vol dir reunió i camí, i que podriem traduir com a caminar junts.  La meva sensació és que durant les assemblees s’intenta aquesta experiència, però caldria introduir canvis en l’estructura per tal que aquesta experiència acabés sent realment vida per a tota la comunitat eclesial.