Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Copio aquí el text que vaig pronunciar per presentar “La música com a diàleg” dins de la sessió final de l’Atri dels Gentils a la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona el 18 de maig.

El dia 8 de desembre de 1921 es van aplegar mil cantaires en el solar on, amb el temps, s’aixecaria la nau de la basílica de la Sagrada Família. Els dirigia el mestre Lluís Millet, director de l’Orfeó Català. Noranta anys més tard s’han aplegat sis-cents quinze cantaires, pertanyents a vint-i-quatre entitats corals, provinents de diferents indrets de Catalunya. Tots aquests cantaires es disposen a omplir de música el bosc de columnes, de colors i de formes manllevades de la natura, dins el qual us trobeu. Ho faran distribuïts en les quatre cantories de la basílica: els infants, darrere el presbiteri; les noies, en el cor de la Glòria, i els cors mixtos, en les cantories del Naixement i de la Passió. Tal com Gaudí ho va imaginar.

Antoni Gaudí va somiar aquest dia en el qual per tota la basílica la música cantaria la lloança de la Trinitat i de Jesucrist, el Fill de Déu. A través de les veus i seguint cada una de les façanes seran evocades l’encarnació en Maria (façana del Naixement), la salvació de la humanitat sencera, feble i desitjosa de perdó (façana de la Passió) i la seva majestat com a Senyor de la història, dels vius i dels morts (façana de la Glòria). Escoltarem dues obres de dos moments històrics diferents que glossaran cada façana.

Però especialment, i com a peça que culminarà el diàleg de les veus i dels segles, escoltarem l’antífona que enalteix el vuitè dia, el dia de Pasqua : «Avui és el dia que ha fet el Senyor, alegrem-nos-en i celebrem-lo ».

El compositor, Bernat Vivancos, ha compost una peça singular pensada per a ser interpretada dins una basílica única. ¿Es por traduir l’arquitectura en música? ¿Es poden recrear l’espiritualitat ascendent i la verticalitat de la nau de la basílica amb una música que els expressi? ¿És possible aixecar un conjunt harmònic on tot faci sentit i res no desdigui del conjunt? Per a Vivancos, «la textura esdevé espai, la contemplació es torna essencial, sovint amb un devessall de so en un estat de gaudi multi-estereofònic on la percepció del so no té una ubicació concreta». Vivancos pretén recrear aspectes senyers de l’obra de Gaudí: «natura, fe, misticisme, color, llum, riquesa de materials... el respecte de les proporcions... l’enllaç d’harmonies espectrals i del cant gregorià». El cant més antic de l’Església d’Occident, tan admirat per Gaudí, vibra amb la invocació matinal al creador de la llum amb el Lucis Creator optime, com abans haurà vibrat amb la invocació a Maria, com estel del mar del nostre món amb l’Ave, maris stella.

El diàleg musical que avui tindrà lloc entre els murs d’aquesta basílica, es ara molt més que diàleg. És el fruit d’un desig comú fet realitat a través del diàleg. El diàleg ha estat el caminador necessari, l’instrument, més que l’objectiu en ell mateix.

Perquè re-crear, crear de nou, una obra musical és un projecte meravellós que només és possible des de l’actitud d’escolta de l’altre: del cantaire que és al meu costat, del director que em parla amb el seu gest, de la voluntat expressada pel compositor a través de la partitura, o en el cas de l’estrena d’avui, a través de les seves paraules.

Ja ho veuen, sense diàleg no hi ha música, sense escolta de l’altre no hi ha música. I per això les nostres cantories són ja avui un Atri dels Gentils ben viu!

Per què el músic, el cantaire, és mestre en l’escolta? Per què els músics són homes i dones de pau i de concòrdia? Per què tots, religiosos, agnòstics, es transcendeixen ells mateixos en l’obra musical. Per què a través de la música combatem aferrissadament la paradoxa de l’ésser finit que malda per esdevenir infinit. En l’obra musical, en la bellesa efímera, es fa realitat el diàleg permanent de l’ésser humà amb l’ésser humà que es sap depenent de l’altre per a aconseguir fruir del moment de totalitat, d’humanitat realitzada, que és la música. Perquè cada cantaire sap  renunciar a alguna cosa d’ells mateixos per a poder bastir quelcom millor per a molts. Perquè, en paraules de Benet XVI reconeixem en la música  el "llenguatge universal de la bellesa, capaç d'unir entre ells els homes de bona voluntat a tota la terra i de fer que aixequin la mirada enlaire i s'obrin al Bé i a la Bellesa absoluts , que té el seu manantial darrer en Déu mateix" (Benet XVI, discurs agraïment concert aniversari dels 80 anys, abril 2007).

No és aquest un camí valuós per al nostre món? No seria el diàleg un camí per a donar al món un rostre més humà  a través de projectes comuns de sentit i d’esperança que ja avui la música ens anuncia?

La gent que omple avui les cantories que Gaudí va imaginar, joves, infants i adults, viuen i aprenen a viure cada dia en l’escolta i en el diàleg. Gràcies a això han fet possible que la música dialogui amb els milers de persones que som aquí i que l’acollirem amb una escolta sense fissures, sense aplaudiments, i en el silenci contemplatiu del cor. Música de totes les èpoques per a ser cantada a la Sagrada Família. Música del segle XXI composta d’acord amb les formes, les mides i els volums d’una església que respira densitat espiritual per tots quatre costats. Música que demana ser escoltada com qui contempla el degoteig d’aigua d’una font fresca. Música que truca al nostre cor, a la nostra història  i construeix  un lligam d’emocions i afectes que dóna raó de l’Atri dels gentils.

Comença el diàleg de les veus, el qual, de manera ininterrompuda, a través d’una escolta silenciosa, ens portarà set peces musicals de totes les èpoques fins a l’estrena de l’obra de Bernat Vivancos. Des del cor, i amb una gran emoció, els ho oferim.

Atri dels Gentils. Basílica de la Sagrada Família. Barcelona, 18 de maig de 2012.