En defensa de la comunicació local

Si fa mig any es parlava dels mitjans de comunicació local que hi havia en perill a Catalunya, la confecció dels pressupostos municipals del 2012 n’ha enterrat ja uns quants. La llista és llarga i afecta mitjans de totes les comarques catalanes: ràdios, televisions i revistes. I a molts mitjans que es mantenen hi ha retallades dràstiques de plantilla, amb la meitat del personal al carrer, o retallades dràstiques de sous, en un context de salaris que en la majoria dels casos no arriben a ser mileuristes.

Crec que els periodistes que subsistim en mitjans locals municipals, ho hem d’agrair a dues circumstàncies que, necessàriament, s’han hagut de donar alhora. La primera és haver aconseguit ser necessaris i creïbles com un autèntic mitjà de proximitat per al conjunt de la societat, donant veu a les forces polítiques locals i, en la mateixa mesura, donant veu a tota la xarxa de realitats que conviuen en un poble o ciutat, aconseguint que els ciutadans i entitats socials comptin amb el mitjà i el mitjà compti amb ells. La segona circumstància, inseparable de la primera, és que els treballadors ens haguem implicat plenament, i que els responsables polítics i tècnics hagin actuat amb prudència, evitant creixements excessius dels mitjans que després els han fet econòmicament insostenibles quan les arques municipals s’han buidat. Val a dir, però, que també hi ha mitjans locals on totes dues circumstàncies s’han donat i ara també es veuen abocats al tancament, arrossegats per les immenses dificultats econòmiques de molts ajuntaments.

Tal i com recorda el Col·legi de Periodistes de Catalunya, aquests mitjans de comunicació locals i de proximitat, molts d’ells nascuts amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, són un dels principals actius de la comunicació allà on estan implantats. Són necessaris per la pluralitat informativa i el servei públic a la ciutadania, i els seus continguts no es podrien oferir mai des de cap gran empresa de comunicació. I aquesta visió de servei públic, d’actiu per la cultura i la cohesió social, és una realitat arreu de Catalunya, com per exemple han expressat en un manifest de defensa dels mitjans locals de Manlleu (Osona): “És desolador que es vulgui veure el periodisme, exclusivament, des d’una òptica empresarial. D’aquesta manera, es resta importància al seu paper social, cultural i integrador. Moltes decisions polítiques estan canviant les redaccions periodístiques per gabinets de premsa.” O aquesta reflexió al Diari d’Anoia, que comparteixo plenament: “En l’era de la globalització correm el risc d’estar informats al minut del que passa a les primàries republicanes dels Estats Units i no tenir ni idea del que passa al poble del costat o al nostre propi barri.”

Val a dir també que en alguns casos, s’han vist els mitjans locals com una simple escola de formació. Jo sempre he defensat els molts periodistes que, formats a la universitat, hem apostat professionalment per la comunicació local perquè hi creiem. A l’igual que hi ha metges que aposten per treballar a un ambulatori més que a un gran hospital, o professors que prefereixen una escola rural a un gran centre educatiu, o capellans que mai canviarien la parròquia de barri per una gran catedral, molts periodistes hem reivindicat la validesa i la professionalitat dels mitjans locals. Si neva, qui informa del que passa més a prop? Si estem pendents de la construcció de l’edifici de l’institut, què diuen els professors i alumnes? Si hi ha una epidèmia de grip o canvis a l’ambulatori, què explica la directora del nostre CAP? Si hi ha una iniciativa solidària, com es transmet als que viuen al mateix poble perquè hi donin suport? Si una àvia fa 100 anys, quantes coses pot explicar a tot el poble a través de la ràdio? Si hi ha un debat ciutadà, quin altaveu tindrà? Qui entrevistarà el gran golejador de l’equip local? Qui donarà veu als nens i joves perquè descobreixin la ràdio i diguin les seves opinions? I naturalment, qui emetrà en directe el ple municipal (on es prenen les decisions que ens afecten més a prop) i qui entrevistarà tots els portaveus polítics? Són exemples, no rebuscats, sinó d’aquesta mateixa setmana, en una ràdio municipal, on treballem sis persones contractades i en un municipi de 26.000 habitants. Ens considerem ben valorats professionalment i humanament per la ciutadania i pel consistori, els oients participen a la programació de forma activa i el comerç local compta amb l’emissora per anunciar-se. Esperem poder seguir fent camí, amb la resta d’emissores i mitjans locals per ajudar a construir una societat més informada i més cohesionada, on allò que passa a prop tingui tant o més valor informatiu que el que passa a l’altra banda del planeta.

Maria-Josep Hernàndez és periodista a Ràdio Pineda. Ha estat guanyadora dels premis Ràdio Associació de Catalunya al millor programa de ràdio local (2005) i el Rosalia Rovira al millor programa informatiu i divulgatiu (2006).