Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

S’afirma sovint que «Catalunya és el país més secularitzat del món després d’Holanda», que «Catalunya és un dels països europeus (i la comunitat autònoma espanyola) on la gent se sent menys religiosa», etc.

Enfront d’aquestes afirmacions que, a base de repetir-les, es consoliden en l’imaginari col·lectiu, em pregunto si es tracta d’una formulació científica, sociològicament comprovable, o d’una etiqueta. Si aquestes conclusions sorgeixen d’un estudi, cal analitzar amb rigor les variables que s’han aplicat en la confecció, així com el mètode i els criteris d’interpretació utilitzats. Moltes vegades es dóna gat per llebre i es distorsionen els resultats. Per exemple, no es poden comparar els matrimonis catòlics amb el total de matrimonis civils, perquè un matrimoni catòlic, extretes les dades de bodes per nul·litat o viduïtat, poc rellevants numèricament, només és comparable amb el matrimoni civil contret en primera instància, no amb tots. El Dr. Joan Estruch, investigador prestigiós, va afirmar fa dos anys a partir d’un estudi fet per la Lliga per la Laïcitat que «es pot afirmar que “Catalunya ha deixat de ser catòlica” i es pot afirmar tot el contrari, depèn del punt de vista des del qual es parla». L’objectivitat és el primer requisit per apropar-se respectuosament a la realitat i intentar conèixer-la sense prejudicis ni pors. Però no sempre és així. A Catalunya, vam creure ingènuament que si es publicaven les balances fiscals tothom obriria els ulls. Amb tot, els que no hi volen veure, neguen les xifres o n’ignoren la validesa.
 
Les etiquetes segueixen una altra dinàmica. Poden tenir diversos orígens, però fixen en la ment diagnòstics inamovibles de realitats canviants. Es perden els matisos. Es prescindeix de les anàlisis i dels aspectes crítics. Es creuen a ulls clucs i no es discuteixen. Es consoliden per repetició. Els grups creadors d’opinió poden manipular els fets per convertir-los en etiquetes amb l’interès de dirigir el pensament col·lectiu en una direcció determinada. La perversió parteix del desig per forçar la realitat perquè sigui vista d’una manera precisa. El diagnòstic no sorgeix dels fets. Una societat que estructura el seu pensament en etiquetes no és lliure. Hi ha moltes etiquetes i resulta indispensable desactivar-les.
 
El problema es presenta quan les persones actuem d’acord amb les etiquetes, perquè les assumim sense més ni més. La realitat religiosa de Catalunya està influenciada pel món global, però presenta perfils propis. Hi ha ombres, però a la vegada nombrosos punts de llum. La diferència amb altres zones no implica més secularització, sinó sensibilitat diferent. Si la jerarquia no és bel·ligerant amb el poder polític en general, com en altres territoris, no significa manca de consistència. Potser avala un caràcter més dialogant. El compromís social de les comunitats cristianes és innegable. Els mitjans de comunicació subratllen, quan ho fan, les aportacions socials dels cristians, però deixen en la penombra la dinàmica espiritual que les promou. No és just comparar sense més ni més, des d’una òptica espiritual i creient, la realitat actual amb les èpoques del nacionalcatolicisme. Hi ha un retrocés sociològic, però potser hi ha més personalització de la fe. Existeix inquietud espiritual.
 
Em resisteixo a acceptar etiquetes sense més ni més, perquè gairebé sempre són injustes i manipuladores. Podem dialogar sobre la secularització de la Catalunya actual, però sense prejudicis ni etiquetes perquè uns i altres impossibiliten el diàleg i allunyen de la veritat.