Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Massot i Muntaner) El 25 de març de 1938 les tropes del general Francisco Franco començaren a entrar a Catalunya amb l’ocupació de Fraga. El 3 d’abril del mateix any arribaren a Lleida i dos dies més tard fou abolit l’Estatut d’autonomia de 1932 i, “de acuerdo con el principio de la unidad de la Patria”, fou retornat a les quatre “províncies” catalanes (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) “el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España”. El 23 de desembre de 1938 s’inicià una forta ofensiva a tots els fronts de Catalunya, que dugué a l’ocupació de Barcelona el 26 de gener de l’any següent. El 10 de febrer de 1939 havia estat completada la conquesta de Catalunya i l’1 d’abril, després de l’ocupació de Madrid, es donava per acabada la guerra civil i el generalísimo Franco començava un període que, amb diverses vicissituds, no acabaria fins a la seva mort, el 1975.
 
No costa gaire d’adonar-se que, a Catalunya, la guerra civil va ensorrar tot el que s’havia fet durant els cinquanta anys anteriors i va impossibilitar que es despleguessin les noves tendències que començaven a apuntar. Per això l’Església del 1939 hi era una barreja de sentiments oposats. Hi havia una joia indubtable de la majoria per la fi d’una guerra cruelíssima, que hi havia qui considerava una victòria i qui considerava només com un mal menor, una derrota o simplement la pèrdua d’una batalla. Hi havia una tristesa profunda per les destrosses materials i espirituals causades per aquesta guerra, una de les més greus de la qual era la pèrdua de les característiques pròpies de Catalunya. L’aixecament de les dretes i la revolució de les esquerres havien arruïnat la convivència anterior. Catalunya ja no era l’”oasi” sospirat del temps la República. El triomf final de les forces totalitàries havia portat a una abolició de l’Estatut de Catalunya i a un intent de castellanitzar-la totalment, contra l’opinió de molts ingenus que creien de bona fe que el govern de Franco a Burgos respectaria l’autonomia catalana. L’Església es trobava, doncs, com el país, en una “hora zero” que no podia ésser comparada amb cap altra de la seva història.
               
Els líders de l’Església catalana d’abans de la guerra havien estat assassinats o havien hagut de fugir, sovint ben a contracor. El cardenal Vidal i Barraquer –que no havia volgut signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol a favor de la “Cruzada” de Franco- i el canonge Carles Cardó hagueren de romandre a l’exili. Altres, com Lluís Carreras o Albert Bonet, pogueren tornar, després d’adherir-se de grat o per força al nou estat de coses, però foren malvistos i marginats i influïren molt poc en la represa de la vida de l’Església a Catalunya.
               
Com és fàcil d’imaginar, la “nova Església” nascuda de la derrota dels uns i de la victòria dels altres no s’assemblava de res a la de la preguerra. Hi fou prohibit, per ordre de les autoritats civils, l’ús públic del català. La prohibició arribà, encara amb més vehemència, als llibres i a les revistes, que hagueren d’utilitzar únicament el que llavors s’anomenava “la lengua del Imperio”, el castellà. Un intent, fet a Valls el 19 de febrer de 1939, de ressuscitar un modest “Full parroquial” en català, acabà en sec. L’Obra dels Exercicis Parroquials continuà, en castellà i amb una perfecta adequació a les directrius de l’hora, però no fou permesa la continuació de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, que tenia una bona part dels seus militants entre els “màrtirs” i els “vencedors”. El Foment de Pietat, Montserrat i totes les editorials que havien publicat tantes coses fins al 1936 hagueren d’emmudir, sotmeses a una censura totalitària que no consentia cap desviació de les consignes donades.
               
Mentre una part de l’Església catalana vivia l’eufòria de la represa, àvida de reconquerir posicions i de reconstruir temples i seminaris, el cardenal Vidal i Barraquer, des de Suïssa, protestava amb energia de les destrosses de tota mena fetes en nom de la religió i amb la col·laboració d’un episcopat feble o esporuguit. Es queixà al papa Pius XII de la prohibició, per part de les noves autoritats, d’usar el català a les esglésies i lamentà el nomenament de bisbes no catalans al Principat i dels perills d’un concordat entre el govern espanyol i la Santa Seu, que tenia el perill de consagrar un “catolicismo oficial, que es violento, belicoso, regalista y espectacular”.
 
Una voluntat de supervivència
Malgrat la repressió a tots els nivells i el desmantellament produït per la guerra i per l’exili, l’esperit català no morí. Ofegat i colgat per les circumstàncies, renaixé de les seves cendres amb una vigoria cada cop més acusada, enmig de la sorpresa dels qui el consideraven enterrat definitivament. Arraconat primer a l’esfera cultural –l’única en la qual fou possible d’anar aconseguint una certa tolerància, afavorida per l’aïllament en què es trobava el govern espanyol després de la derrota dels seus antics aliats nazis i feixistes-, passà aviat a l’àmbit polític i, després de superar la negra nit d’una persecució cega i despietada, anà fent passes fins a aconseguir un reconeixement ple dels drets que havien estat arrabassats el 1939 a punta de baioneta.
               
L’Església de Catalunya va tenir un paper important en aquesta recuperació, no sense contradiccions i contrarietats. Els primers llibres catalans publicats després de la guerra foren, de fet, llibres religiosos, que sortiren amb una data falsa, o bé s’escudaren darrere un imprimatur eclesiàstic per mirar de burlar les prohibicions oficials. A partir del 1941 reprengué tímidament la tasca del Foment de Pietat Catalana, coincidint amb una tolerància davant els fets consumats que a poc a poc retornà al català la possibilitat d’ésser la llengua de l’Església i de les institucions que controlava. El 1945 ja foren autoritzades per la censura de Madrid –amb moltes restriccions- les primeres edicions “normals” en català, però fins al 1947 –i gràcies a la relativa comprensió del governador de Barcelona, Bartolomé Barba- no fou possible una tasca col·lectiva d’un abast important: les festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, en les quals per primera vegada després de la guerra fou propugnada públicament la “reconciliació nacional” i fou usat el català com a vehicle oral i escrit més o menys normal. Des de 1950, Montserrat –dirigit per l’abat Aureli M. Escarré, que passà d’actituds col·laboracionistes inicials a actituds d’oberta oposició al règim de Franco- augmentà progressivament les seves publicacions en català: reprengué la Bíblia iniciada pel pare Ubach i a poc a poc creà noves col·leccions, entre les quals les revistes “Qüestions de vida cristiana” (1958) i “Serra d’Or” (1959). Aquest mateix any 1959 aparegueren dues noves editorials, Nova Terra i Estela, que pràcticament es dedicaven només al llibre religiós i que, gràcies a la relativa liberalització de Manuel Fraga Iribarne –ministre d’Informació i Turisme-, pogueren editar abundoses traduccions, no sempre permeses els anys anteriors.
               
Al costat d’aquesta activitat “visible”, hi hagué un seguit d’iniciatives poc o molt clandestines, que molts homes i institucions d’Església empararen o promogueren en obligada funció de suplència, entre les quals l’escoltisme catòlic i diverses entitats que afavoriren una reflexió cristiana i catalana. En un moment determinat, l’Església cedí també locals per a reunions de tipus polític o sindical, cosa que produí un acostament entre creients i no creients que trencà molts esquemes habituals.
               
L’aire nou que es va anar respirant a poc a poc a l’Església de Catalunya va tenir com a conseqüència una renovació pastoral notable, que va connecar sovint amb les realitzacions de la preguerra. Assenyalem la represa i l’encaminament del moviment litúrgic –que té un òrgan de primer ordre en el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona-, del moviment bíblic -que va dur a la creació de l’Associació Bíblica de Catalunya, de la qual formen part alguns protestants de la Fundació Bíblica Evangèlica- i del moviment catequètic –que treballa a nivell interdiocesà-, i la nova orientació del moviment ecumènic, no acceptat per la major part dels protestants catalans. D’altra banda, va sorgir un interès per l’estudi de la teologia, molt superior al d’abans de la guerra, que ha quallat en la Facultat de Teologia de Catalunya o l’Associació de Teòlegs Catalans.
               
L’Acció Catòlica unificada de la immediata postguerra va ser substituïda aviat per moviments especialitzats, a to amb les experiències europees, i molts sacerdots es preocuparen pel món del treball i per la problemàtica del tercer món. Fruit d’aquesta preocupació, nasqué, per un cantó, una vigorosa pastoral obrera i, per altre, la institució anomenada Agermanament, que es dedicà a la promoció des de múltiples aspectes dels països subdesenvolupats.
               
Després del parèntesi forçat dels primers anys –en els quals no era possible publicar res en català-, van anar apareixent llibres i revistes, de divulgació o d’investigació, en molts casos d’una qualitat indiscutible, com la “Revista Catalana de Teologia” (1976). En aquests moments, alguns dels llibres catalans més divulgats foren llibres religiosos, com ara el Nou Testament de Montserrat, les Pregàries i Reeixir de Michel Quoist, La joia d’envellir de Jacques Leclercq, etc.
               
El Concili Vaticà II trobà l’Església catalana en ebullició, plena d’idees i d’inquietuds, i hi tingué una repercussió important en múltiples aspectes.
 

De l’article L’església a Catalunya al segle XX (fins al Concili Vaticà II) de Jaume Massot i Muntaner publicat al catàleg de l’exposició Germinabit, L’expressió religiosa en llengua catalana al segle XX. Roma, 2001.   

-Deu anys de Germinabit

-Roma era la nostra autoritat moral màxima (Germinabit I)

-Els orígens de l'Església a Catalunya (Germinabit II)

-L'Església medieval autònoma a Catalunya (Germinabit III)

-L’Església catalana en els temps moderns (Germinabit IV)

-Una Església encarnada en el país (Germinabit V)

-L’Església entre Primo de Rivera i al Guerra Civil (Germinabit VI)

-Postguerra i supervivència de l’Església catalana (Germinabit VII)

-Del Vaticà II al Concili Tarraconense (Germinabit VIII)

-Pluralisme i crisi d’identitat institucional de la teologia (Germinabit IX)

-Teologia universitària i/o popular a Catalunya (Germinabit X)

-Concili Tarraconense: l’Església avança amb línies no sempre contínues (Germinabit XI)

-Ignasi Garcia i Clavel: "Amb Germinabit ens vam fer sentir a Roma