Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Antoni Pladevall) L'església dels comtats catalans va iniciar el seu acostament a Roma de manera continuada i insistent a partir dels volts del 950. Comtes i bisbes s'adreçaren sovint a Roma cercant butlles que garantissin l'estabilitat religiosa i les propietats dels monestirs i de diòcesis, suplantant així els antics preceptes reials o imperials carolingis. També cercaven de posar-se sota la tutela immediata de la Santa Seu, per defugir altres dominis laics i religiosos.
 
Els segles X i XI vegeren una gran implantació de monestirs i de cases canonicals religioses i amb elles l'entrada de noves idees de reforma i de vitalitat religiosa. Entre el 975 i el 1045, gràcies a l'acció de l'abat Garí de Cuixà, d'idees cluniacenques, del seu successor Oliba (1002-1046), abat de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic, de Sant Ermengol, bisbe d'Urgell (1010-1035) i d'altres destacats personatges, el país català va viure un temps de plenitud i d'eufòria que es manifesta en els camps de la cultura i de l'art. És el temps que el monjo Gerbert vingué a estudiar ciències a Catalunya (968-971) i en el que apareix tot just passat el mil.leni, l'art romànic que tant forta emprempta ha deixat a l'anomenada Catalunya vella o àmbit dels antics comtats.
 
Dintre del segle XI s'afiança el feudalisme i van apareixent les grans famílies vescomtals i senyorials, que aixecaran esglésies i monestirs i que voldran disposar de bisbats i parròquies al seu caprici, però també és el temps en que una reacció eclesiàstica, impulsada per Roma i seguida per gent del país, s'esforçarà en obtenir la llibertat de l'església a través de concilis reunits per legats papals i de la unió de moltes cases religioses del país a cases reformades de França i d'Itàlia. Bisbes zelosos com Berenguer Sunifred de Lluçà (1076-1099) i nous corrents d'espiritualitat com el dels canonges regulars de Sant Agustí, ajudaran decididament a l'èxit de la reforma religiosa.
 
Dintre de la primera meitat del segle XII s'opera al país un gran avanç tant en els aspectes polítics com en el religiós, car té lloc la recuperació total del seu territori, que en part estava encara en poder dels àrabs, els quals, tenien els seus centres de domini a Lleida, a Tortosa i al seu entorn. Abans, però, entorn el 1118, el bisbe de Barcelona Oleguer, fa finalment afectiva la conquesta de Tarragona i rep el títol d'arquebisbe i metropolità de la Tarraconense, cosa que facilita que entre els anys 1148 i 1149, amb les esmentades conquestes de Tortosa i de Lleida, es reorganitzi religiosament tot el país sota l'egida o control de l'arquebisbe de Tarragona.  Això comportarà, no obstant, constants altercats amb l'arquebisbe de Toledo, ciutat i dignitat restaurada el 1085, que voldrà exercir la seva primacia sobre tota la península ibèrica, copiant el model de l'època visigoda.
 
L'arquebisbe de Tarragona Bernat de Tort és el que l'any 1154 fixà els límits de la seva arxidiòcesi de Tarragona i el primer que exerceix plenament la seva autoritat religiosa sobre totes les diòcesis catalanes restaurades, que són: Barcelona, Girona, Vic, Seu d'Urgell, Lleida, on s'ha traslladat el bisbe de Roda d'Isàbena, i la diòcesi restaurada de Tortosa. Elna dependrà políticament dels comtes de Barcelona i aviat reis d'Aragó, però va quedar encara fins al segle XVI, vinculada a l'arxidiòcesi de Narbona.
 
Contribuiren a la conquesta de l'anomenada Catalunya Nova o àmbit de les diòcesis de Tarragona, Tortosa, Lleida, els ordes militars del Temple, dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem i del Sant Sepulcre, establertes i afiançades al pais des de feia pocs anys, com a conseqüència del testament del rei aragonès Alfons el Bataller, que els feu hereus del seu reialme. Tambe contribuiren amplament a la colonització i organització d'aquest sector del país els cistercencs establerts a Poblet el 1150 i a Santes Creus, alguns anys més tard (1168) per trasllat de la comunitat inicialment establerta a Valldaura del Vallès.
 
Un cop confederats els paisos de Catalunya i Aragó (1137) amb l'anomenada Confederació catalanoaragonesa, aquesta continuà la seva expansió per terres del migdia de França fent vassalls els comtes de Tolosa, Carcassona, Beziers i dominant Montpeller, però l'extensió de l'heretgia càtara o albigesa i el paper delicat del rei Pere el Catòlic, que el 1204 havia estat coronat i nomenat Confalonier papal pel papa Innocenci III, varen fer que la croada papal, orquestrada pel rei de França contra els càtars, anés arrabassant aquells territoris al domini del rei d'Aragó . Després de la mort de Pere el Catòlic a la batalla de Muret el 1213 i de la renúncia del seu fill Jaume I pel tractat de Corbeit (1258) els dominis catalans es limitaren als territoris peninsulars, ampliats per Jaume I amb les conquestes de Mallorca (1229) i de València (1238). A l'altra banda dels Pirineus només van restar unides o integrades a la corona catalano-aragonesa les comarques del Rosselló, Conflent, Vallespir i Capcir, que formaven el bisbat d'Elna.
 
El nou esperit més humanista i acostat al poble que caracteritza el segle XIII a tot Europa també es manifstà amb plenitud a la nostra església i societat: ho revelen la creació de les ciutats i burgs amb gent lliure del domini feudal i sovint enfrontada als abusos dels nobles; la creació de nous ordes de redempció de captius (trinitaris i mercedaris) i es constata una espiritualitat més evangèlica aportada pels nous ordes mendicants en especial pels dominicans presents a Catalunya el 1219 i pels franciscans documentats aquí des del 1224. L'acció del papat també es deixà sentir, sobretot a través del legat Jean d'Abbeville, cardenal Sabinense, que introduí a partir del 1228 les reformes del quart concili Lateranense. Gràcies a ell s'inicià la llarga llista de Concilis provincials de la província eclesiàstica Tarraconense, que tingueren molta assiduitat en temps medievals i es continuaren fins el segle XVIII; en ells es donaren normes sobre la vida, moralitat i pràctiques religioses a tot el país. Aquestes normes eren refrendades per cada bisbe en els sinodes diocesans i en les visites pastorals.
 
En aquell temps la província eclesiàstica Tarraconense abraçava encara tot l'Aragó i Navarra, el País valencià i les illes Balears.
 
Hom observa tot al llarg del segble XIII un esperit de renovació en l'església catalana, s'introdueixen noves devocions, sobretot la mariana, amb la creació d'esglésies que esdevindran santuaris famosos i també es creen confraries amb finalitats religioses i assistencials i molts hospitals. Les diòcesis es divideixen en deganats sota la vigilància d'un degà, es creen nous convents de mendicants arreu i també de deo-donats, a semblança dels beguins centroeuropeus.
 
Les velles cases dels benedictins que sovint tenien crisis per intromissions senyorials o laicals s'uneixen en la Congregació Claustral Tarraconense (1219) que els dóna un nou impuls, amb un esperit més congregacionista. En canvi, entren aviat en decadència els monestirs o cases de canonges per no voler-se unir en cap federació o congregació.
 
Cal destacar en aquesta època per la seva projecció en tot el cristianisme occidental, el dominic sant Ramon de Penyafort (1185-1275), jurista i general dels dominics a qui es deu també l'organització de la Inquisició a la Corona d'Aragó (1232) per vetllar per la puresa de la fe; també destaquen l'especulatiu i apocalíptic Arnau de Vilanova (1240-1310), científic i metge de papes; i, sobretot el Doctor il·luminat Ramon Llull (1232-1316), escriptor, missioner, místic, filòsof i català universal, que es mogué dintre d'una estranya barreja de realisme i rauxa que caracteritza bona part del segle XIII.
 
El segle XIV marca l'inici d'una decadència institucional i privada que perdurarà un parell de segles. El desgraciat afer de la supressió dels templers (1312) anuncia l'inici de la claudicació dels papes devant del rei de França, que serà causa de l'allunyament dels papes de Roma i que culminarà amb el Cisma d'Occident (1378-1416). Catalunya es veurà fortament involucrat en la crisi i en el cisme per l'actuació de l'aragonès Pero de Luna, més tard papa cismàtic Benet CIII (1394-1422).
 
L'època de sequeres i fams i sobretot la pesta negra (1348) engendraran pessimisme i misèria material i moral. Catalunya com la major part de l'Occident, va perdre dos terços del seu poblament, almenys en les zones rurals i això alterarà l'orde social fins aleshores vigent entre senyors i vasalls i afectà molt l'Església i en especial els monestirs, senyors d'amples dominis, que varen perdre gran part dels seus ingressos i de personal. Amb les convulsions socials, que desembocaran a partir del 1450 en les guerres remences o aixecament dels pagesos contra els seus senyors, també es produiran discussions teològiques i ben aviat descontentament i avalots populars seguits a partir del 1390 d'assalts a calls jueus i matances, que trencaran l'equilibri social fins aleshores existent i minvaran el comerç i l'esperit comercial expansiu que fins aleshores Catalunya havia exercit al Mediterrani, sovint en competència amb les ciutats repúbliques d'Itàlia.
 
Una conseqüència d'això fou l'aparició d'un esperit derrotista i d'apocalipticisme, que serviren a molts predicadors per excitar o calmar la gent segons les circumstàncies; destacaren en aquest camp sant Vicenç Ferrer (1350-1419), conseller i confessor algun temps del papa Benet XIII, i el tremendista fra Mateu d'Agrigento, que amb motiu dels terratrèmols d'entorn del 1425 predicava sermons sovint aterradors. Altres testimonis de l'esperit contradictori de l'època són el moralitzador i esquilibrat franciscà Francesc Eiximenis (1340-1409) i el derrotista i renegat Anselm Turmeda (1350-1430).
 
Durant el segle XV s'accentuà la crisi, sobretot al Principat de Catalunya i menys agudament a València. La nova dinastia dels Trastàmares poc vinculats al país, foran causa de guerres civils, d'allunyament de la cort dels problemes reals i de l'enverinemant de les guerres remences entre pagesos i els seus senyors, fossin aquesta laics o eclesiàstics. La societat dels creients vivia en un clima de misticisme superficial i exacerbat que era fàcil d'explotar per qualsevol motiu, com succeí en la ràpida i misteriosa mort del princep Carles de Viana (1461), que el poble preferia al seu germanastre Ferran II.
 
Per aquest temps, l'antiga província eclesiàstica de Tarragona experimentà unes fortes retallades, el 1325 es creà seu metropolitana la diòcesi de Saragossa i se li uniren els bisbats d'Aragó i Navarra i el 1492 s'erigí en metropoli la de València i se li uniren les diocesis valencianes i dues de les Balears. A la metròpoli tradicional de Tarragona només li restaren les diòcesis del Principat de Barcelona, Girona, Lleida, Tortosa, Urgell i Vic, i el 1564 se li uni la d'Elna-Perpinyà, fins aleshors sufragània de Narbona.
 

De l’article L'Església a Catalunya fins al segle XIX d’Antoni Pladevell i Font publicat al catàleg de l’Exposició Germinabit, L’expressió religiosa en llengua catalana al segle XX. Roma, 2001. 

-Deu anys de Germinabit

-Roma era la nostra autoritat moral màxima (Germinabit I)

-Els orígens de l'Església a Catalunya (Germinabit II)

-L'Església medieval autònoma a Catalunya (Germinabit III)

-L’Església catalana en els temps moderns (Germinabit IV)

-Una Església encarnada en el país (Germinabit V)

-L’Església entre Primo de Rivera i al Guerra Civil (Germinabit VI)

-Postguerra i supervivència de l’Església catalana (Germinabit VII)

-Del Vaticà II al Concili Tarraconense (Germinabit VIII)

-Pluralisme i crisi d’identitat institucional de la teologia (Germinabit IX)

-Teologia universitària i/o popular a Catalunya (Germinabit X)

-Concili Tarraconense: l’Església avança amb línies no sempre contínues (Germinabit XI)

-Ignasi Garcia i Clavel: "Amb Germinabit ens vam fer sentir a Roma