Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Pere Bellvert/ El senyal) Partint de l'article del Credo "patí sota Ponç Pilat", ens preguntem sobre si té algun sentit parlar de sofriment de Déu i/o sofriment dels homes.
Sofriment de Déu: pot patir Déu? L'Omnipotent en la seva omnipotència és sofrent, passible, feble? Com pot ser que puguem afirmar que ens salva del dolor i de la mort un Déu que pateix? No és un contrasentit, això?

 
Sofriment dels homes. És evident que les persones pateixen. El sofriment, pot tenir sentit? No és el gran absurd de la vida? Un fracàs angoixant? 

El dia 28 de maig de 2006, el papa Benet XVI feia la seva entrada a Auschwitz-Birkenau, amb pas entre tímid i decidit sota l'atenta mirada d'una filera d'expresoners de l'antic camp de concentració nazi. Passats més de seixanta anys de la Segona Guerra Mundial, en aquell lloc d'horror hi entrava un papa alemany, com també uns anys abans hi havia entrat un papa polonès, Joan Pau II, originari de la diòcesi on es troba Auschwitz, fill d'aquell poble, el polonès, que patí en la Segona Guerra Mundial la mort d'una cinquena part dels seus ciutadans: sis milions de persones. 

Benet XVI, en un memorable discurs, ple d'evocacions, feia seva la crida d'Antígona, l'heroïna de Sòfocles: "Sóc aquí no per odiar junts, sinó per estimar junts". El Papa no amagava cap dels interrogants que s'aixequen en el cor de l'home que pateix o que contempla la tragèdia d'un lloc com aquell: "Per què, Senyor, has tolerat tot això? On era Déu aquells dies? Per què va callar? Com pogué tolerar aquest excés de destrucció, aquest triomf del mal?". 

Elisabeth Kübler-Ross, famosa pels seus estudis sobre el sofriment i la mort, afirma: "Les persones que no han patit mai tampoc no han viscut mai. Els qui es troben coberts de cicatrius abriguen un foc especial". 

Són precisament les persones que pateixen limitacions severes les que mostren de forma clara el fet que tothom, sense excepció, ha de viure amb límits, sobretot aquest gran límit que és la mort. En paraules de Soren Kierkegaard: " La vida de tots nosaltres és una malaltia mortal". 

Cal dir que la vida del qui pateix físicament o moralment, del discapacitat o del malalt, no és una mena de "variant a la baixa" de la vida normal, sinó una "variant normal" de l'existència humana posada en condicions difícils. (G. Greshake). El papa Joan Pau II ho va expressar amb profunditat en la seva encíclica Salvifici Doloris (11-II-1984), sobre el valor salvífic del sofriment humà, en la qual ens ve a dir que el sofriment és, en la seva naturalesa més íntima, un misteri insondable, però el dolor està misteriosament present en el món per provocar actes d'amor. 

La Creu de Crist n'és l'exponent màxim: de l'odi dels qui el clavaven en creu en treu perdó. De la mort cruenta en treu Vida per sempre. L'omnipotència de Déu es fa solidaritat amb els qui pateixen, traient bé del mal. Crist es fa solidari del qui pateix, patint. 

La resposta a la punyent qüestió d'on era Déu a Auschwitz la trobem a Auschwitz mateix.  Elie Wiesel, presoner a Auschwitz-Birkenau, ho explica així: 
"Les SS posaren en la forca dos homes i un noi jueus davant tota la gent del camp reunida. Els homes moriren ràpidament; la lluita del noi amb la mort va durar una mitja hora. "On és Déu? On es troba?" -va preguntar algú darrera meu. Quan, després de llarga agonia, continuava el noi revinclant-se en la forca, vaig sentir que aquell home tornava a exclamar: "On és Déu ara?" I vaig sentir una veu en mi que deia: "On és Déu? És aquí, penjat en la forca". 

Benet XVI acaba el seu discurs a Auschwitz-Birkenau dient que la Creu de Crist ens recorda que Déu mateix ha baixat en l'infern del sofriment i sofreix juntament amb el sofrent.  

Mossèn Pere Bellvert. Article publicat a la revista diocesana El Senyal de Girona.