Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Bisbat de Lleida/Carles Sió)  L’Església està anant més enllà del moralisme, de l’actitud de condemna obsessiva de les petites transgressions morals i de la vigilància interior rigorosa d’algunes conductes pretesament pecaminoses. Aquesta moralina ha amargat, cal reconèixer-ho, generacions d’homes i dones, amb un puritanisme, sobretot de caire sexual, que portava a una conducta mental permanentment autovigilant. Promocions senceres de persones educades en la fe ho eren també en la culpabilitat, en la sospita de la caiguda, en la por a un pretès càstig incommutable. Els pensaments i les accions més nímies eren motiu de vergonya, i el temor a la confessió –el sagrament del perdó- era la por a exterioritzar davant d’una altra persona accions inflades de pretesa pecaminositat.

El puritanisme portava a la criticoneria beata sempre vigilant i insana. I la repressió duia a una  idealització badoca, per una banda, o a cometre  actes realment immorals, per l’altra. Mentrestant,  un fidel podia manipular els altres, enriquir-se  il·lícitament a costa seva, fer d’homes i dones  objectes útils per als seus desigs absolutament
deshonestos. Això, és clar, no esdevenia ni acte culpable, ni acció a perdonar. Actes
absolutament reprovables surten avui a la llum pública, gràcies a Déu, i sacsegen la consciència  de l’Església i dels creients.
 
Però pensem que hi ha, i que cal que hi hagi més encara, en l’Església, una nova visió de “pecat”. L’Església, en el món actual, ha de ser autocrítica i crítica sobre les faltes ètiques que tenen com arrel la manca d’un interès sense condicions, d’un afecte  sobreabundant vers la persona concreta, que és el gran valor que manifesta Jesús de natzaret en tots els seus actes. La falta ètica es troba no en les preteses impureses religioses, sinó en deixar de banda un valor fonamental i fundant: el valor de l’amor, com a àgape, com a festa personal del sentit, a través del qual la nostra vida és afirmació, comunicació, obertura, paisatge, plenitud, amb l’altre i els altres. I això, ni tan sols el dolor no pot enfosquir-ho. Un amic meu sol dir que d’una Església que practica això, no se’n riu ningú.
 
També l’Església, avui, està anant més enllà d’un ranci racionalisme i crec que aposta pel fet raonable de creure. Enrere resta una part de la història de l’Església que ha estat plena de debats racionalitzadors entorn de la fe i dels seus atacants, plens d’argumentacions a favor i en contra, debats altisonants i pretenciosos al voltant dels quals es vol dirimir si val la pena creure o no. Sembla que per cada raó podem trobar una contra-raó, i el resultat de tot plegat és l’escepticisme popular, per un costat, o la fe ceballuda per l’altre. En aquests debats s’hi associen lleis científiques i teories reconegudes amb voluntat de desacreditar l’àmbit de la creença personal i col·lectiva. Moltes vegades determinats representants de l’Església han caigut, amb bona intenció, en paranys explicatius que emboliquen, més que no aclareixen, el fonament de la fe.
 
Penso que la resposta està en retenir sempre el que hem dit més amunt: la fe no és ni científica ni tampoc estúpida. La fe és l’aposta totalment raonable pel sentit, i aquest sentit que engloba el nostre ésser i el nostre existir el trobem en situacions en les quals l’amor que rebem i l’amor que donem, sense condicions, sense restriccions, com Jesús va fer, ens fa sentir moments de plenitud, malgrat els patiments. Ens afirmem i afermem com a persones, de manera individual i col·lectiva, en una vida que val la pena viure.