“És possible quedar-se al Senegal, guanyar-se la vida i fer créixer el pais”

(Escolapis) Samson Ehemba, responsable general d’Obres i Projectes, i Fabien Diatta, responsable de Finances, ambdos de l’Association Education Solidaire (AES), han visitat Barcelona. L’AES, entitat contrapart al Senegal de la Fundació Educació Solidària dels escolapis, constituïda el 2001, atén a més de 2.000 nois i noies a través de diferents projectes educatius formals i no formals a zones properes a Dakar com Pikine, però també a altres zones com Sokone i Oussouye. Els objectius de la seva visita eren analitzar la situació dels projectes actuals, concretar-ne de nous i trobar nous espais de col·laboració conjunta. Les dues entitats estan relacionades amb l'Escola Pia.

Per què neix l’AES? Quins són els seus fundaments?
Fabien Diatta: Per garantir que tots els nois i noies puguin accedir a l’educació al nostre pais. Sobretot, com deia Calassanç, aquelles persones que viuen en barris desafavorits, en risc. Escola per tothom, però no qualsevol escola. Escola de qualitat. El Govern té moltes escoles però no sempre són de qualitat i els equips professionals que hi treballen tampoc no tenen sempre el nivell necessari. Nosaltres volem oferir escoles de qualitat que ensenyin a escriure i sumar però també valors. I oferir-la no sols als qui poden pagar-la.

Samson Ehemba: Ja feia un temps que els escolapis treballàvem en aquesta línia però fa 11 anys vam organitzar-nos i vam crear l’AES, una organització local que treballa com a contrapart de la FES, que ens dóna suport econòmic i organitzatiu per acomplir els nostres objectius. L’Association és la responsable de portar endavant més de 20 projectes a tot Senegal. Per fer-ho possible, es dota d’un Secretariat, que s’ocupa de la coordinació, la gestió i les qüestions pedagògiques.

Quins són els camins per aconseguir-ho?
Fabien Diatta: Tenim quatre camins per treballar per la formació. El primer, la formació reglada a través de les escoles. L’AES compta amb tres escoles d’Infantil, cinc de Primària i tres de Secundària . El segon camí seria a través de la formació no reglada, que busca recuperar aquelles persones que no van acabar el sistema formal i ofereix ensenyamens pràctics i lligats a oficis amb l’objectiu de facilitar l’accés al mercat laboral. Un tercer camí serien les activitats de lleure, com els esplais, casals d’estiu, colònies… Aquestes activitats permeten també la participació de joves voluntaris, tant del Senegal com de Catalunya, que col·laboren amb els projectes durant un temps.

Samson Ehemba: El quart camí, un camí que ens permet fer molta feina, són les residències d’estudiants. D’una banda, en un pais amb distàncies tan grans, facilita l’accés a l’educació Secundària o Superior de nois i noies de molts racons. Però també ens obre un espai on continuar treballant amb els nois i noies, fora de les aules. També els eduquem allà, en aspectes humans, morals… Són com una gran família: l’AES posa les infraestructures i els tutors, però els nois s’ocupen de la neteja, del menjar… de la gestió diària. Els més grans ajuden els més petits.

Quin tipus de formació no reglada doneu?
Fabien Diatta: D’una banda, formació en mecànica, fusteria, metal·lúrgia i electricitat a Sokone, una població amb certa activitat econòmica. Oferim formació acadèmica de base però a més, hores de pràctica en taller. D’altra banda, a zones més rurals, tenim les granges escola, al sud i centre del Senegal. Els alumnes aprenen assignatures bàsiques com la geografia o el càlcul però sobretot fan pràctiques agràries. Mentre estudien, els facilitem un tros de terra per tal que el treballin. El treballen per a ells i per a la seva família: allò que cultiven ho poden vendre per garantir-se uns ingressos.

Samson Ehemba: Ara, estem replantejant-nos aquest model de granja escola. En una zona agrícola com la nostra, els alumnes vénen, fins i tot des de països veïns, per aprendre l’ofici ja que la seva família té terres. Volen aprendre noves tècniques o com millorar les seves terres. Estem reflexionant sobre la possibilitat de posar en marxa un centre tècnic agrícola, amb reconeixement oficial, i oferir una formació de més nivell.

Senegal és, per als europeus i en els últims temps, un país d’immigració. L’educació és una via per retenir els joves al país, per donar-los oportunitats?
Samson Ehemba: El Senegal és un pais jove. El 51% de la població té entre 18 i 25 anys. Són gent amb formació, sobretot al sud que és de tradició cristiana, on el 62% de la població està escolaritzada. Al Nord, de tradició musulmana i on el valor que es dóna a l’educació és diferent, només estan escolaritzats el 38% de la població. Aquest grup de població és un fort grup de presió política pel govern. No tenen treball, no poden accedir a la universitat… què fan? No sols emigrar a Europa. El veritable problema és també l’emigració a la capital, on es formen bosses de gent aturada, sense possibilitats. No hi ha res a fer a Dakar.

Fabien Diatta: Al nostre país, el sistema universitari no s’ha descentralitzat. Les universitats estan a Dakar i Saint Louis, i en algunes ciutats més petites, només alguns estudis. Però a més, els professors són els mateixos que van d’una ciutat a una altra! Però a més, el sistema és un coll d’embut. La Universitat, creada als anys 60, tenia capacitat per 18.000 estudiants. Avui, són més de 50.000. Així que les portes estan tancades. Hem viscut un gran increment d’escolarització i la no previsió provoca que molts estudiants no puguin continuar el seu camí formatiu accedint a nivells superiors.

Samson Ehemba: Amb els projectes com el de les granges escoles volem enviar el següent missatge: és possible quedar-se a casa, treballar, estudiar, guanyar-se la vida. Millorar. No cal emigrar. Coneixen el que hi ha fora, els arriba per televisió, per internet… però cal explicar que aquí també es pot viure i es pot viure de la terra, d’un ofici. Viure i fer créixer el pais.
Fabien Diatta: Fins fa uns anys, el turisme va obrir portes als joves. Però ara s’ha degradat molt i la feina que oferia ja no és el que era. Així que tenim joves que parlen idiomes, capacitats i sense res a fer. Al sistema públic s’aconsegueix feina per afinitats polítiques i, en el sector privat, cada cop més, els xinesos s’han fet amb els petits negocis. Els senegalesos que tenien petits locals a carrers molt comercials de Dakar prefereixen llogar-los a xinesos, que tenen diners per pagar, que llogar-los a compatriotes o treballar ells mateixos.

Hi ha diferències en l’accés a l’educació entre els habitants del nord i del sud, entre els de zones agràries i els de ciutat. I entre homes i dones? Com és la situació actual al vostre pais?
Samson Ehemba: En el nostre cas, a les nostres escoles, el percentatge de nenes és més alt que el de nois. Això passa a la majoria del pais en els nivells inicials i primària. Quan es fan grans, les nenes deixen l’escola per casar-se o per dur la casa i ocupar-se dels germans. En els nostres projectes, el percentatge de noies ha crescut. Però no per accident ni atzar. Estem fent molta feina a través de les associacions de pares per conscienciar la gent de la importància de la formació de les dones. Volem mantenir-les a les escoles i per això, hem obert guarderies on puguin deixar els petits.

Fabien Diatta: A banda d’aquesta política més general, tenim en marxa el Centre de Promoció de la Dona. A més d’aprendre geografia o francés, les noies aprenen costura, manipulació de conserves i com treballar en restauració. Tenim en projecte obrir un petit restaurant al centre, on fer pràctiques.

La feina de l’AES és més àmplia que només impartir primària o ensenyar fusteria…
Fabien Diatta: Sí. No sols volem obrir escoles. Volem treballar per desenvolupar el pais, conscienciar la gent perquè prengui les seves responsabilitats.