Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Eloi Aran/CR) Aquest dijous al vespre ha tingut lloc a l’espai de l’absis romànic de Sant Climent de Taüll, al MNAC, el primer acte de l’Atri dels Gentils a Barcelona, fent-la capital mundial del diàleg entre l’Art, la Bellesa i la Transcendència. Aquesta primera trobada duia per títol “L’art, ànima de la cultura, camí de transcendencia” i va estar presidida pel Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i pel President del Pontifici Consell de Cultura, el Cardenal Gianfranco Ravasi. Com a ponents, moderats per la Rectora de la URL Esther Giménez-Salinas, van participar Daniel Giralt-Miracle, crític d’art; Lluís Duch, monjo de Montserrat i Antropòleg; Rafael Argullol, professor d’estètica a la UPF i Micol Forti, responsable de la secció d’art contemporani dels Museus Vaticans. La vetllada va comptar també amb l’actuació musical de la cantant Lídia Pujol acompanyada per Daniel Espasa.

La nota d’entrada a aquest primer acte de l’Atri dels Gentils va venir de les paraules de Ferran Mascarell i Gianfranco Ravasi. El primer va destacar el lloc i el notable pes de l’absis romànic de Sant Climent de Taüll, el cor del MNAC i, tot seguit, va repassar l’estret lligam entre l’art i l’espiritualitat en molts dels creadors catalans, com ara Gaudí, Tàpies o Espriu. "És un honor rebre l'Atri a Catalunya, una proposta que cerca engrnadir la convivència", va dir el conseller remarcant la necessitat de diàleg i "d'una mirada a llarg termini i sobre les grans qüestions".
 
Mascarell va lloar la iniciativa i l'oportació de l'Església alertant d'una "societat en la que veritat i mentida s'eclipsen" i "la paraula dita està quasi sempre summergida per paraules sense sentit". Ferran Mascarell va definir "Catalunya com un bon exemple de la relació entre la construcció d'una identitat nacional, i la religió" i va concloure reivindicant la cultura com quelcom constitutiu i no merament ornamental: “Els qui governem aquest país tindrem molt present les seves paraules i reflexions”.
 
Per altra banda, el Cardenal Gianfranco Ravasi, després de fer referència a dues citacions de Joan Pau II i Benet XVI, va apuntar que “L’art veritable genera inquietud, no deixa indiferent. (...) L’art contemporani a voltes s’acontenta de representar l’insatisfacció però no mostra la profunditat o misteri de l’ésser” per continuar desgranant la relació entre fe i art a partir d’autors creients i gentils, entre els quals cal destacar el filòsof nihilista Emil Michel Cioran.
 
"Art i fe juntes trenquen la superficie de les coses i et fan penetrar en la profunditat" va dir Ravasi per situar art i fe com una obertura vers l'absolut.
 
Un cop acabada la presentació, es va introduir l’emotiva interpretació musical (especialment quan es va dirigir cantant al crist de Taüll) de diferents cançons medievals a càrrec de Lídia Pujol i Dani Espasa. Els rimers ponents van ser, Daniel Giralt-Miracle i Lluís Duch.
 
Del primer, cal destacar la reivindicació d’obres no explícitament religioses com la Rothko Chapel o l’Espai de Meditació d’Antoni Tàpies entre d’altres destacant que “Aquestes obres no són específicament art sacre, però apunten a quelcom més enllà, són capaços de fer-nos descobrir el sentit de la vida”. Del segon, cal destacar l’extensa reflexió sobre el símbol com “aquell artefacte que ens fa present l’absent”, fins al punt que “l’home és un constant acomiadament, on la meta és el camí, una constant orientació”. Tema que després va reprendre en la segona tongada de ponències Rafael Argullol, desenvolupant la constitució simbòlica de l’home confessant que “tinc la idea que naixem amb la meitat de la frase escrita i ens passem tota la vida cercant d’escriure l’altra meitat”. La darrera ponència, de Micol Forti, va senyalar l’art religiós com un àmbit de revelació i de diàleg entre Déu i l’home.
 
La vetllada va finalitzar amb un breu espai de diàleg entre els diferents ponents dirigit per Esther Giménez-Salinas, que va llençar la pregunta sobre el pes de les ciències humanes a la universitat en aquest context de crisi, on sembla més prioritari el pa que la paraula.