David Casals –CR Us imagineu haver de fer tràfic clandestí d'un llibre molt important per a vosaltres quan viatgeu a l'estranger perquè el vostre país posa pegues a la seva distribució, o directament, el prohibeix? O que la policia local d'un municipi que visites amb regularitat et demani que no tornis mai més per portar idees suposadament pernicioses per a la convivència veïnal? Això són dos dels elements presents en la trajectòria del pastor protestant Santiago Giordano (1927-2024), que ha mort aquest dimarts.
Aquest dijous, a les 15:00 hores, serà enterrat al Cementiri de Sant Andreu, on encara hi ha un espai que, si un s'hi fixa bé, li cridarà l'atenció. És l'antic "corralito", un indret tancat i que comptava amb un accés propi, i que va existir fins ben entrada la democràcia, on estaven enterrats els no catòlics. No podien compartir el mateix recinte amb els fidels a l'església romana, ja que el lloc on descansen és "terra santa", on no hi havia lloc pels "dissidents", d'acord amb la terminologia de l'època.
Una deserció durant la "Gran Guerra"
Giordano forma part d'una llarga nissaga clau en el protestantisme català. El seu cognom indica quin és el seu origen, Itàlia. Tot va començar quan el seu pare, Giacomo, durant la Primera Guerra Mundial, es va exiliar a Espanya, aprofitant un permís mentre era soldat d'infanteria a l'exèrcit. Va arribar a Barcelona l'any 1918 i mai més va tornar al seu país d'origen.
Giacomo era membre d'una Assemblea de Germans a la seva localitat d'origen, La Sapienza. Es tracta d'una branca de les esglésies evangèliques nascuda a l'actual Irlanda al segle XIX, de caràcter assembleari, com indica el seu nom. A escala internacional, el seu pes és discret, però el seu arrelament a Catalunya i a la resta d'Espanya és molt fort. Es va acabar casant amb una membre d'una altra nissaga clau d'aquesta denominació, els Urrutia, un cognom clau per entendre l'Hospital Evangèlic, la institució social més important del protestantisme barceloní. Giordano va ser membre del seu consell i secretari.
Clandestinitat
Quan va esclatar la Guerra Civil, bona part de la família de Santiago Giordano eren ciutadans d'altres països, compromesos en l'impuls de l'obra evangèlica a Espanya. Tot i que ho haguessin pogut fer, cap d'ells va voler marxar. Amb la fi de la guerra, l'any 1939, les coses van canviar, i els seus tiets foren deportats.
Per què es prenia una mesura tan dràstica contra ells? Amb la fi de la república i el nou règim nacionalcatòlic, el protestantisme va passar a formar part dels vençuts, i van ser durament perseguits.
Els cultes van passar a ser clandestins, i es van haver de fer en cases particulars, ja que els temples van ser clausurats per ordre governativa. Van poder obrir a la fi de la Segona Guerra Mundial, l'any 1945, ja que el context internacional havia canviat: els aliats de Franco havien estat derrotats. Ara bé, les restriccions als drets fonamentals vinculats a la llibertat religiosa es van mantenir durant tota la dictadura.
Malgrat el context obertament desfavorable per a les minories religioses, i particularment el protestantisme, Giordano va decidir comprometre's amb la seva fe, formar-se a l'estranger i fer-se pastor. A més d'obrir noves esglésies, va portar també nous mètodes d'evangelització que van donar color i vida a una Espanya grisa, com ara la posada en marxa de la casa de colònies Berea, a Font-rubí (Alt Penedès), molt coneguda en circuits evangèlics com "el coll de la Barraca". En aquesta mateixa època, els metodistes posaven en marxa Aiguaviva, a Guixers (Berguedà). Les dues encara existeixen.
La de Giordano és una vida marcada per la resiliència i la constància. Periòdicament, enviava a la seva base de dades els seus estudis bíblics, i el darrer el van remetre els seus fills el dia de la seva mort. L'havia escrit a l'octubre, però no l'havia enviat, i ell havia demanat que així ho fessin. Feia el següent resum de bona part dels anys que li havia tocat viure:
"Por fin en 1978 se promulgó la actual Constitución que otorgaba la libertad, pero desde que en 1480, los Reyes Católicos introdujeron la Inquisición, salvo algunos breves momentos de libertad, fueron 500 años de tiranía, de persecución para la libertad de pensamiento y de conciencia, pero lo que es peor, persecución de la Palabra de Dios, la Biblia, era un libro prohibido, solo su posesión podía significar la prisión o la muerte, esa situación ha pesado mucho de forma negativa en la conciencia colectiva de la población española".
Giordano forma part d'una generació que no es va rendir i que va confiar en Déu, i que malgrat les dificultats, va resistir. I això va donar fruit: sense anar més lluny, com ell mateix exposava al seu llibre de memòries que va escriure l'any 2004, Berea va aconseguir salvar-se dels grans incendis forestals de 1994 que van tenir lloc al Massís del Garraf. "Una llengua de foc va entrar a la propietat i va cremar una petita porció del bosc. De forma inexplicable, va parar. Gràcies a Déu", resumia.
Ell tampoc es va frenar quan havia de portar llibres de contraban des de Tànger, que llavors era una ciutat internacional sota sobirania espanyola i francesa. Durant bona part de la dictadura, era un llibre pràcticament clandestí, i tenir-hi accés era molt difícil. Un altre moment de valentia va ser quan va anar a predicar a la comunitat evangèlica de Vilanova i la Geltrú i fou interceptat per la policia. Fou alliberat a canvi que agafés un tren i es comprometés a no tornar mai més.
El llegat
L'obra de Giordano segueix amb noves generacions. La seva neboda, la col·laboradora de Catalunya Religió Ruth Giordano és pastora d'una església que enguany compleix cent anys, la Unida de Terrassa, que sobresurt pels seus projectes socials i educatius.
Lydia Dionis, filla de la Ruth, ha promogut iniciatives a favor del diàleg i en contra de la islamofòbia, com el projecte 'Be the key' de l'Observatori Blanquerna. En una entrevista a El Punt Avui l'any 2019, posava de manifest la importància de "donar coneixement a la gent perquè pugui entendre quina és la realitat dels musulmans". "Quan no coneixem, la nostra tendència és a tenir prejudicis", afegia. Amb aquest missatge, que relliga amb el compromís continuat d'una família per un dret fonamental, el de la llibertat religiosa a Catalunya i a tot Espanya, ens quedem.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.