Monsenyor Uriarte o el compromís històric de l’Església basca

ANTONI BATISTA –CREl llegat de Juan Maria Uriarte, bisbe emèrit de Donostia, escriu una pàgina brillant i emotiva del compromís històric de l’Església basca amb la societat civil d’una terra que remunta un conflicte atàvic a la rereguarda de l’imperi romà, lluitant per mantenir una preciosa llengua que va resistir a ser subsumida pel llatí. L’Església basca ha estat al costat del seu poble defensant l’èuscar, però també mirant de portar la pau, que es rememora evangèlicament en cada missa, a l’últim terrorisme de la vella Europa.

Juan Maria Uriarte va morir als 90 anys el proppassat dia 17 de febrer. La seva aportació al final d’ETA és molt important, com a mediador, però també com a motor imprescindible del procés de reconciliació d’una societat tensa i fracturada. Era psicòleg i sabia com s’havia de tractar els delicats temes del dolor i del dol, posant en comú sofriments que eren parells, independentment de qui fos el victimari; així, un pare redemptorista, Alec Reid, va anar bastint els ciments de la pau a Irlanda, una col·lectivitat encara més dividida, i així don Juan Maria esdevenia Juan Mari, respectat per uns i altres, i establia llaços afectius entre víctimes de trinxeres oposades.

La importància de la reconciliació i la pau per Uriarte

Inoblidable en aquesta línia la seva participació essencial en la jornada acadèmica “Parlem de reconciliació”, celebrada a la Facultat d’Història de la UB, el 21 de novembre de 2012, per commemorar el dotzè aniversari de l’assassinat d’Ernest Lluch. Hi van participar víctimes d’ETA –la pròpia filla de Lluch, Rosa Lluch, professora del centre--, víctimes del GAL i representants del col·lectiu de presos, algun amb delictes de sang, i de l’esquerra abertzale. Va ser un acte històric perquè, per primer cop, l’esquerra independentista, en la veu i el discurs del portaveu de Sortu Pernando Barrena, reconeixia i lamentava davant de víctimes el dany i el sofriment causats per la violència d’ETA. Monsenyor Uriarte va ser el bàlsam de totes les ferides i va obrir l’acte amb una ponència memorable sobre la reconciliació, que després desenvoluparia al seu llibre La reconciliación (Sal Terrae, 2013). Defensava que la pau s’havia de formular no per passiva com absència de violència sinó propositivament trenant una societat sense divisions, amb respecte i reconeixement de l’adversari sense que cap de les parts hagués de renunciar a les seves idees, a ser qui eren, a la identitat que sentien. L’arrencada va ser emotiva:

“Participar en aquesta jornada consagrada al record admiratiu d’Ernest Lluch té per a mi una rellevància especial. He intentat en la meva vida episcopal defensar i promoure el diàleg eclesial, social i polític. Des d’aquesta modesta preocupació he admirat sempre la lúcida i apassionada opció d’Ernest Lluch pel diàleg polític, per la funció mediadora, per la creació de ponts de comunicació i per l’abolició de murs separadors. A ell i als seus dedico la meva conferència”. (Totes les ponències estan editades per les Publicacions i Edicions de la UB, “Hablemos de reconciliación. Un encuentro con víctimes del conflicto vasco”, 2013).

El bisbe Uriarte podia situar-se en l’espai intersticial entre dues persones enfrontades al límit, potser fins i tot amb odi, i fer-les sentir còmodes, a partir de la seva tranquil·litat d’esperit i de, com a bon psicòleg –tot un psicòleg amb títol de la prestigiosa universitat de Lovaina--, deixar parlar i saber escoltar. Tenia un enraonar pausat, un tarannà tranquil, un discurs dens però planerament exposat, i molt sentit de l’humor que adornava quan calia amb anècdotes que feien compartir si més no un somriure en qui potser no hauria compartit res més. Aquella del seu amic Javier Clemente, entrenador després de futbolista, que quan el va anar a veure per primer cop quan era bisbe de Zamora --temps prehistòrics sense navegadors-- va preguntar a un vianant com s’anava a la catedral, i l’interlocutor, trapella, li va respondre: malament rai, senyor Clemente, si un lleó de pedra picada com vostè no sap on és la catedral... En referència a l’estadi de San Mamés!

En la distància llarga de la tarima del conferenciant o en la taula de negociacions, mantenia les formes i un poderós discurs argumentatiu, savi i erudit, i en la distància curta s’apropava d’una manera natural, era afectuós i tendre, bon conversador i, com a bon basc, apreciava la bona taula i els bons vins de la Rioja i la Ribera. Aquest tarannà pròxim i quotidià li va ser molt útil en l’altra faceta de la seva vida –podríem dir que la vida oculta, la que no transcendia—que era fer cursos a capellans i, quan calia, teràpies, sobre les problemàtiques del seu estatus. Aquestes experiències l’havien menat a una elaborada teoria sobre el celibat i la religió vista intel·lectualment, un àmbit que li permetia establir un marc de debat interessant amb els no creients.

El bisbe Uriarte és –el present històric permanent que es mereix la seva obra-- tota una sinècdoque d’una Església basca que, a partir d’uns principis religiosos sòlids i arrelats com els deixebles petris d’Oteiza a Arantzazu, plens de tradicions i cultes, va defensar el seu país i la seva gent. No ha de quedar tan lluny que un bisbe basc, Mateo Mujica, juntament amb el cardenal Vidal i Barraquer, es va negar a signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol donant suport a la “croada” franquista. Més cap aquí en el temps, juny de 1970, el bisbe Cirarda va acabar amb la tradició de celebrar tedèums a la basílica de Begoña commemorant “la liberación de Bilbao”. El seu successor, el bisbe Antonio Añoveros, en una homilia de la Quaresma de 1974 –ara fa exactament cinquanta anys--, va defensar la identitat basca, creant un conflicte seriós amb l’Estat espanyol, que el va confinar en arrest domiciliari perquè ell va resistir a marxar a l’exili.

Als últims episodis del final d’ETA, hi va intervenir la diplomàcia vaticana, amb el cardenal Roger Etchegaray, nascut a Baiona, que va ser president de la Conferència Episcopal Francesa, i el bisbe José Sebastián Laboa, ambaixador de la Santa Seu en els afers de Panamà i Líbia. I, és clar, monsenyor Uriarte de mediador en les converses de l’esquerra abertzale i ETA amb el govern de José María Aznar, en ple procés de la treva de Lizarra Garazi –1998--, la distensió més llarga fins aleshores i que va ser el campament base de les converses de pau definitives del govern Zapatero, i l’elaborat procés de reconciliació. Tot plegat, començant per la logística, va comptar amb el paper decisiu del deixeble estimat de don Juan María: l’actual bisbe de Bilbao, Joseba Segura, que ha destacat “la seva capacitat per connectar amb els diferents”. Entre bambolines, el bisbe Karmelo Etxenagusia, de la Real Acadèmia de la Llengua Basca, traspassat el 2008, i la discreció, l’elegància i coneixements de teologia, economia i patrimoni cultural de Gaspar Martínez Fernández de Larrinoa, antic secretari general del bisbat de Bilbao i professor emèrit de la Facultat de Teologia de Vitoria-Gasteiz. Un dels amics més pròxims d’Uriarte, i un dels encarregats de les cerimònies funerals a Begoña, al peu de l’Amatxu a la que professava una devoció gairebé familiar.

En les últimes converses que vam tenir –una amistat sòlida de molt de temps--, m’explicava com resava i el sentit de l’oració en el moment de preparar-se per a la mort: amb respecte, però sense por, perquè la por, deia el psicòleg, minva les persones. En pau descansi monsenyor Juan Maria Uriarte Goiricelaya, basc universal, un dels grans de l’Església.