Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(CR) Aquesta setmana ens ha deixat un capellà poeta. Dilluns moria a Barcelona mossèn Manuel Tort, als 93 anys. Estimat per la seva vida pastoral a diversos barris de Barcelona però sobretot a Gràcia i conegut per la seva obra poètica i literària.

Un dels llibres amb més repercussió va ser Guerra Incivil, publicat el 1981 i reeditat el 2000. El llibre aporta la visió de la guerra d’un infant i dels qui la van perdre dues vegades, com a catòlics i com a catalanistes. Ho explicava a Catalunya Religió el 2014 coincidint amb els 75 anys del final de la guerra a Barcelona. El seu testimoni ajuda a entendre la generació de capellans que van omplir els seminaris els anys 40 i el seu compromís amb la reconciliació i amb el país..    

L’historiador Albert Manent definia la poesia de mossèn Tort com “essencialment lírica i radicalment religiosa i ha evolucionat sota la influència primicera de Maragall i Joan Alcover, fins a Carner, Riba, Machado, Miguel Hernández i Guerau de Liost” i en destacava “el seu rigor formal i riquesa lingüística”.

Per recordar mossèn Tort, recuperem el text que ha escrit el prepòsit de l’Oratori de Sant Felip Neri, Ferran Colàs, en el full de la parròquia de Sant Joan de Gràcia.

 

De tot cor, gràcies Mn. Manuel Tort i Martí

(P. Ferran Colàs) El dilluns dia 6, cap al migdia, em feien saber que ens havies deixat per anar a la casa del Pare i entrar a formar part de la Comunió dels Sants.

Moltes vegades t’he expressat el meu agraïment per tot el que has estat per mi; sé que si he arribat a ser prevere va ser gràcies al teu mestratge i al teu bon fer i a la teva pregària. Per la meva ordenació presbiteral vas escriure i dir entre d’altres coses: “volem agrair a la comunitat de Sant Felip Neri de Gràcia que, d’entre tants nois i noies que de sempre ha afaiçonat l’Oratori, hagi lliurat a l’església de Barcelona un clergue amb esperit universal perquè –ara i ací– vulgui donar-se plenament a la salvació de les ànimes...”. És l’Oratori de Gràcia en ple i no sols l’Oratori sinó tot l’arxiprestat de Gràcia, de manera particular les parròquies de Sant Carles, de Sant Joan, de Corpus Christi i de Sant Miquel dels Sants, qui dona gràcies a Déu d’haver-te tingut com a pastor d’aquest ramat que en el seu moment Ell et va confiar. I no m’equivoco gens si en aquesta acció de gràcies hi afegim totes les comunitats a les quals el Pare et va cridar a servir, com també tants i tants mossens que t’han tingut com a mestre no sols a la Conreria –algun d’ells, amb el pas del temps, bisbes– sinó en la vida... per no parlar de tantes i tantes persones per les quals també has esmerçat la teva vida, siguin de la teva mateixa família, de la qual em sento part, siguin de la molta gent que s’ha creuat en el camí de la teva vida.

Tot i que havies nascut a Ripollet (Vallès Occidental, 7-IV-1927), eres fill d’allà on estaves: com et senties gracienc! Fins i tot ambdós vam estat guardonats amb el Premi d’Honor de la vila de Gràcia. Però, ei! No parlem de mi... parlem de tu, per donar glòria a Déu, sobretot de cara als que no t’han arribat a conèixer:

Vas estudiar al seminari de Barcelona i et vas llicenciar en filosofia i lletres, en la branca de pedagogia, a la Universitat de Barcelona. Eres diplomat en psicologia infantil. Vas ser ordenat prevere a Montserrat –com has estimat sempre aquesta llar de la Mare!– l’11 de juliol de 1954.

Has tingut diversos càrrecs pastorals: vicari d’Esparraguera i de les parròquies de Sant Carles Borromeu, de la Mare de Déu de Montserrat i de Sant Joan de Gràcia, de Barcelona; rector de les parròquies de Sant Vicenç de Vallromanes, i de Corpus Christi i de Sant Miquel dels Sants, de Barcelona; director del Secretariat de catequesi; delegat diocesà d’ensenyament; arxiprest de Gràcia; consiliari dels Lluïsos i president del Col·legi de Rectors de la ciutat de Barcelona ; director tècnic i, del 1964 al 1982, professor de literatura al Seminari Menor (La Conreria). Fins que et vas jubilar i et vas retirar a la residència sacerdotal de Barcelona l’any 2002.

Tanmateix, si com a prevere hem de donar gràcies a Déu, no podem deixar de banda la teva gran vàlua com a català i la teva gran vida literària catalana sobretot com a poeta, de la qual només en faig un resum: Poesies: L’íntim esguard (1952), Cenacle interior (1953), Sonets i tankes (1962), Aigües amargues (1976, 2a. ed. 1977), Ciutat de l’alba transparent (1985, 2a. ed. revisada 2000), Romeu del vent (1991), Antologia poètica (1977), El gust del temps (1999), Tercer mil·lenni (2000) i Del dol i de la joia (2007). En prosa: Lema sabactani (1978), Benaurats (1981), Guerra incivil (1981, reedició 2000), Amics i enamorats (1982) Germà Jesús (1989), Gràcia al cor (2003, 2a. ed. revisada el mateix any), Ponent multi-color (2007) i ¡Viure, quina joia! (2011, 2a. ed. revisada el mateix any). En prosa i vers l’any 2000, publicà El meu llibre de Nadal. I, amb la col·laboració del doctor Jordi Avilés –fa poc ordenat de prevere−, Himnes d’Advent i Nadal (1997), Himnes de Quaresma i Pasqua (1998), Himnes quotidians de la Litúrgia de les Hores (2004) i Llibre d’Or dels Himnes al Senyor (2004). I vas cloure la teva singladura literària amb la publicació d’uns Quaderns de fi d’any: Breu antologia de poemes (2007), Cor meu, per què n’estàs tant, de content? (2008), Tercines (2009), Com he plorat davant de tes despulles (2010), Del goig de Déu (2011) i Marial (2012).

Com no hem donar gràcies a Déu per una vida tan rica i plena espiritualment!

Doncs, permeteu-me encara personalitzar una mica més i entendreu el per què el meu sentiment respecte al “mossèn”, perquè tu Manuel a les teves memòries vas arribar a escriure això: “...en Ferran era com de casa, no solament per l’estimació que entre ell i jo anà creixent més i més fins al dia d’avui, sinó àdhuc per l’estimació amb els membres de la meva pròpia família, amb alguns dels quals, i fins i tot amb amics d’ells, es crearen uns forts llaços d’amistat, mitjançant el tracte personal, estones de pregària o excursions; i també, amb el seu esperit de felipó, per l’ambient de comunitat familiar que es va crear amb la gent, especialment amb aquells que més col·laboraven en les tasques pastorals (...) Sens dubte que l’estimació creada i creixent amb en Ferran Colàs ha estat i és gran i coneguda per tots. Per això, quan pel setembre-octubre de 2000 la meva salut és va veure afectada per la malaltia, impedint-me d’exercir a totes el meu càrrec de Rector a la parròquia de Sant Miquel dels Sants, Mons. Pere Tena no dubtà d’anar a cercar en Ferran Colàs, que com ja he dit estava de Vicari a Sant. Joan, per demanar-li el favor de posar-se al meu costat i ajudar-me a portar la parròquia. Davant d’aquesta petició, en Ferran ho consultà amb la seva comunitat de l’Oratori i amb el nou Rector de Sant Joan, Mn. Joan Torrent i Tusell, que feia ben poc havia estat anomenat Rector. A l’Oratori es va veure amb bons ulls i en Ferran era molt el que havia d’agrair a Mn. Manuel Tort; Mn. Joan Torrent va posar la condició que no li traguessin el seu Vicari (...) Sí, en Ferran, de bon principi i encara ara, com de la família; només cal recordar el seu sentiment en morir la meva mare.”

Sí “mossèn”, sí Manuel, gràcies de tot cor per la teva estimació, la teva amistat, el teu ensenyament, la teva confiança, la teva fe... gràcies des del cor de Gràcia!!!

 

Ferran Colàs, felipó, és prepòsit de l’Oratori de Sant Felip Neri i col·labora en diverses parròquies de Gràcia.