Les Jornades de Teologia d’Urgell reflexionen sobre què ens fa humans

Bisbat d'Urgell El Seminari Diocesà d’Urgell ha acollit el dimecres 30 i dijous 31 d’agost, a La Seu d’Urgell, les Jornades de Teologia que organitza cada final d’estiu la Delegació d’Ensenyament del Bisbat d’Urgell. Presidida per l’Arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, ha comptat amb una gran assistència de laics vinculats amb la pastoral de l’educació, la catequesi, l’assistència social, així com de sacerdots i professors i mestres de religió, que han superat els 120 inscrits.

El tema escollit ha estat: “Què ens fa humans? Neurociències i Teologia”, que ha estat desenvolupat per Jaume Duran, metge, director general d’una fundació sanitària al Mollet i per Francesc Torralba, doctor en Teologia i Filosofia i Coordinador de les Jornades de Teologia. A les Jornades d’enguany, es tractava de descobrir què és la persona humana. En aquest sentit, Torralba ha citat a Sant Pau: “Ens diu que som esperit, ànima i cos”. I en la divisió tradicional sempre s’ha dit que som cos i ànima, però això té sentit avui? Què ens diuen les ciències? Quines hipòtesis s’han buscant al llarg de la historia de la filosofia que ho entenguessin? La nostra realitat és nova en la creació on el cos no ens ho diu tot. Hi ha un misteri del que és la persona, què és allò que ens fa humans?”, ha reflexionat el filòsof.

Després de la introducció de Torralba, Duran ha obert les conferències. En la primera, “¿Què diuen les neurociències de la persona humana?”, Duran ha explicat que les neurociències, un camp científic dedicat a l'estudi del sistema nerviós i especialment del cervell, han donat llum sobre la complexa naturalesa de la persona humana. En els darrers anys, els avenços en el camp científic han revelat com el cervell desplega una xarxa de connexions i estructures que estan intrínsecament relacionades amb diversos aspectes de l'experiència i la sensibilitat. Una de les revelacions més impactants és la capacitat del cervell humà per comprendre i entrar en el camp de la transcendència espiritual. A través de la seva evolució, el cervell ha desenvolupat regions que permeten la contemplació espiritual, el pensament ètic i l'apreciació estètica. Aquestes capacitats que, assenyala Durán, semblen distingir-nos d'altres espècies animals, tenen la seva base en una realitat biològica profundament arrelada.

Ha detallat també com la neurociència ha demostrat que les nostres emocions, decisions i comportaments tenen correlats neuronals. El cervell no només processa informació, sinó que també influeix en com experimentem el món i com hi interactuem. En la vessant espiritual, Durán explica que s’ha demostrat que les persones que preguen poden ampliar la seva capacitat cognitiva.

Tots aquests elements s’han de considerar alhora de definir la relació entre neurobiologia i experiència espiritual. Per finalitzar, el Dr. Durán ha recordat com les neurociències ens han proporcionat una comprensió més rica i matisada de la persona humana en demostrar com les nostres capacitats espirituals, ètiques i emocionals estan arrelades en una base biològica. És aquesta interconnexió entre la biologia i l'experiència humana la que ens porta a una apreciació més profunda de qui som i com funcionem al món.

Seguidament en la ponència “La persona humana segons l’Antic Testament” el Dr. Durán ha explicat com, contràriament a la tradicional dualitat amb la què el món de la filosofia ha tendit a explicar la persona humana de manera força reduccionista al llarg dels temps, l’Antic Testament presenta una visió holística i multidimensional de la persona humana. A través dels seus escrits, es revela que l'ésser humà no és simplement un conjunt de funcions biològiques, sinó que té diverses dimensions que el fan únic i especial.

La Jornada ha continuat per la tarda amb l’última ponència del Dr. Durán anomenada “Síntesi entre la visió neurocientífica i la visió bíblica”, centrada en profunditzar sobre com la neurociència ens apropa a un coneixement més precís dels espais interiors d’espiritualitat i de concepció ètica que explica l’ésser humà.

La primera jornada s’ha tancat amb la celebració eucarística, a la capella de la Immaculada del Seminari Diocesà, presidida per l’arquebisbe, Joan Enric Vives, en que els mestres i professors de religió han rebut la seva “missió” pel curs escolar que ha de començar.

El dijous 31 d’agost s’ha celebrat la segona jornada de reflexió a l’entorn de les neurociències i la teologia. En la primera ponència, titulada “¿Quina és la singularitat humana? El nostre lloc en el cosmos”, ha explorat com la filosofia és l’eina emprada per clarificar o projectar llum a un debat que al llarg dels segles ha demostrat ser molt complex, variat i a dia d’avui encara actiu. No hi ha unanimitat en què som singulars, o si ho som, però a grans trets es pot dividir en dues posicions: l’ésser humà és poc més que matèria complexa en moviment tot i haver unes cèl·lules, com les neurones, que ens permeten l’activitat mental; l’altra considera que l’ésser humà és matèria complexa i el que ens fa diferents no és la façana sinó allò que hi ha amagat al nostre ésser. El primer raonament, destaca Torralba, no treu que aquesta vessant filosòfica reconegui l’humà com a ésser amb capacitat de transcendència estètica i ètica tot i que ho consideren com una capacitat més que emergeix de la matèria. La ponència s’ha centrat en la darrera convicció sobre que la complexitat humana és tal que el materialisme no és sinó una forma de reduccionisme: “No podem negar el caràcter físic, com subratllava Durán el dia anterior, però les nostres experiències fan que sigui imprescindible referir-se a altres dimensions de la persona”, ha afirmat Torralba.

En la segona ponència “Humans, transhumants i posthumans. Crítica del transhumanisme”, Torralba ha aprofundit en el corrent del transhumanisme. La tesi bàsica és que l’ésser humà pot ser millorat a través de les tecnologies: a través de la incorporació de tecnologia al cos i sistema nerviós central, especialment en el cervell, millorar les capacitats. Això planteja dues visions, una positiva (les utopies) i una negativa (les distòpies). En la primera es parla del millorament humà o de l’home augmentat que, a través de les tecnologies, es podrà augmentar les capacitats humanes i generar-ne de noves. Aquestes tesis suposen que no hi ha límits creant una sèrie d’expectatives fonamentades en el desenvolupament tecnològic, però també hi ha d’altres que no tenen bases garantistes. Torralba encabí la hipòtesi més radical de la vida eterna, mitjançant la creació d’òrgans 3D per exemple, on l’ésser humà tindrà la capacitat de decisió de no morir i romandre indefinidament. En la visió distòpica cal observar la destrucció massiva de llocs de feina, cosa que generarà molt patiment social fins que no es produeixi un ajustament.

Sobre el poder tecnològic i la idolatria de la tecnologia Torralba ha demanat prudència doncs quan la tecnologia és usada per corregir dèficits humans és ètic i acceptable, però quan parlem d’eixamplar els sentits i potències interiors hem de parlar de la regulació, el cost i l’accessibilitat i la igualtat de condicions posant sobre la taula la competitivitat de la persona.

En la seva darrera ponència, “Cridats a transcendir-nos. Som éssers de frontera”, duta a terme després de dinar, Francesc Torralba ha ofert una conferencia de caràcter sintètic i recapitulador. Ha parlat del terme “frontera” com una expressió manllevada al filòsof català Eugenio Trias, per qui el concepte de ‘frontera’ era molt important definint l’esser humà com un ésser de frontera o limítrof. Què vol dir això que estem entre dos mons? Tenim una situació d’indefinició entre dos mons. Pascal ens parla que estem entremig de dos mons i no formem part instal·lats en cap dels dos, de manera que en el món que som no trobem la plenitud que hi cerquem i busquem encaixar en l’altre on encara no hi som.

Som éssers de frontera: entre la bèstia (la materialitat) i l’àngel; entre la temporalidad (la nostra finitud física) i la interporalitat (el nostre anhel de transcendir el temps i d’eternitat); som també éssers límitrofes en un altre sentit: podem viure cap a fora o podem viure cap endins, on s’estableix una relació diferent amb el nostre ésser, i quan el que vivim a fora acaba ressonant a dins, i que és molt pròpia de l’ésser humà. Un altre frontera és la que es marca entre l’acció i la contemplació (les persones que cerquen modificar l’exterior o simplement observen, en una acció que és complementaria una de l’altre. La que s‘estableix entre les raons del cor i les raons de la raó, on hem d’entendre que som éssers en els que el cor i la raó es complementen. I la darrera, la que hi ha que hi ha entre cos i esperit.