Joan Tió: "A vegades val més una mirada o una encaixada de mans que no parlar massa"

Bisbat de Vic Joan Tió i Vilardell (Bellver de Cerdanya, 1963) és casat i pare de tres filles. Va ser ordenat diaca l’any 2010 i en fa tretze que atén el servei religiós a l’Hospital Universitari de Vic. 

Com és el dia a dia d’un capellà d’hospital?
Primerament faig uns minuts de pregària perquè el Senyor m’ajudi en la tasca que faré. Després vaig a veure els malats, començant pels que ja conec i llavors vaig fent segons el temps disponible. La visita sempre ha de ser amb respecte, discreció, escoltant el malalt o l’acompanyant, si estan en postoperatori, estar-hi molt poc, just per interessar-se pel malalt i encomanar-lo a Déu. A vegades val més una mirada, una encaixada de mans que no parlar massa. Quan acabo, torno a pregar, donant gràcies per la jornada i pels malalts i familiars que he vist. També vull destacar la discreció que s’ha de tenir. Mai no dic a ningú qui he vist a l’hospital.

Quan estem malalts, i sobretot quan veiem la mort a prop, ens tornem més espirituals i transcendents o bé ens enfadem amb Déu?
Hi ha de tot. Els qui s’enfaden més amb Déu són les persones relativament joves que tenen una malaltia irreversible o que han patit un accident. Penso que, humanament, moltes coses no les acceptem i sempre tenim tendència a enfadar-nos amb Déu. De tota manera, quan la persona està més calmada intento parlar-hi i llavors les coses van canviant. Sí que hem de fugir de fer servir frases fetes, perquè a vegades encara pots ferir més la persona, tant si és el malalt com si és un familiar, perquè quan algú està malalt se sent desvalgut, impotent, feble, aïllat. Avui la societat no en parla, de la malaltia i de la mort; tot és competitivitat, materialisme, fer-nos veure que tot ho podem comprar, i la salut no es compra. És molt important, si bé difícil d’explicar-ho, que Déu no envia malalties ni mort. Potser ens sembla que no hi és, però hem d’estar convençuts que sí, que hi és i que ens acompanya en la nostra feblesa. Naturalment, ajuda molt el fet de tenir fe.

Assisteix també els familiars dels malalts?
Sí, evidentment. Hem de tenir present que el malalt és el que pateix la malaltia, però a la seva manera està atès. Els familiars, moltes vegades, ho passen molt malament: patiment per la persona malalta, problemes de logística familiar i laboral, moltes hores a l’hospital, despeses extres. Tot això fa que moltes vegades el familiar necessiti una mica d’acompanyament per a poder treure les seves preocupacions i angoixes. Normalment els familiars volen estar fora de l’habitació per poder parlar. Aleshores, tant ho fem a la sala que hi ha habilitada als miradors de cada planta, a la cafeteria o al meu despatx, si bé el lloc més favorable és la capella.

D’aquests anys a l’hospital, té alguna experiència que vulgui compartir?
Doncs he tingut experiències boniques, tristes, altres que m’han arribat més al cor i haig de confessar que tant han estat de persones que són molt creients com de persones que d’entrada et diuen que no són creients però que els agrada que els vagis a veure, ja que així se senten acompanyats. Els més divertits són els joves. Moltes vegades no tenen ni idea de qui soc i, explicant qui soc i què faig, m’omplen de preguntes i a la seva manera s’interessen pel tema.