Joan Arimany: “Les vacances proporcionen les hores per invertir-les en el coneixement sobre la religiositat”

Ramon Bassas -CRSegons per quines vocacions, l’estiu és un no parar. La d’en Joan Arimany i Juventeny és la cultura popular i, sobretot, la divulgació sobre les relíquies. Sorgida arran de l’antic culte als màrtirs cristians, la devoció a les restes humanes, de prendes o d’instruments martirials dels sants va ser, sobretot al Barroc, un important fenomen que ha merescut l'atenció d’aquest manelleuenc. “Sí, des de fa uns quants anys estic hi especialitzat, especialment, en la devoció a les relíquies de sants a Catalunya. Pensa que és un fet més viu d'allò que, de vegades, pot semblar. I, de forma totalment altruista, dirigeixo la revista Reliquiae Sanctorum in Catalonia, de subscripció gratuïta”, precisa. Gratuïta, dius? Doncs no se’n parli més.

—Has fet llibres, comissariat exposicions, publicat un munt d’articles i pronunciat no sé quantes conferències. Com vas arribar fins aquí?

—La meva ocupació laboral és de tècnic auxiliar de biblioteca, però la meva formació acadèmica inclou l’educació social, les humanitats i la gestió cultural. I d’aquí tot…

—Si haguessis de triar un "estiu de la teva vida”, quin seria?

—No podria identificar un sol estiu sinó que formen part d’alguns anys de la meva vida. Els estius de la meva adolescència els passava a casa meva. La meva família no tenia cotxe i no teníem la possibilitat ni la necessitat ni els mitjans econòmics per estiuejar a la platja. No érem els únics del veïnat. Quan el sol anava a la posta, els meus pares i veïns treien les cadires al carrer, amb molt poc trànsit de vehicles, i començava una conversa que durava hores i només s’aturava per sopar, cadascú a casa seva. Després del breu recés, es tornava a “prendre la fresca”, com dèiem aleshores, i ocasionalment la trobada podia durar hores, fins més enllà de mitjanit.

—Tot un món, això

—Sí, aquell entorn acollidor, entre diferents famílies, em mostrava un model social de companyonia i solidaritat que depassava cap a altres moments de la vida. Aquella experiència m’ha aconsellat seguir amb l’afecte cap a la gent del meu entorn, sigui família directa o no, i considerar-los una part important de la meva vida.

—Dèiem que ara a l’estiu no pares, però

—Sí, per qüestions personals i laborals, els darrers estius han esdevingut una etapa de canvi de feina. Vull dir tant de la que em permet guanyar-me el sou com la que em motiva passionalment tot fent recerca i divulgant la devoció popular. Si la resta del temps de l’any l’ocupo, bàsicament, per l’activitat professional, les vacances proporcionen les hores per invertir-les en l’increment del coneixement sobre la religiositat i l’inici de futurs projectes.

—¿I amb quin estiu penses quan te n’afigures un d’especial?

—Moltes vegades he somniat en aconseguir la distància física i mental per oxigenar la ment, practicar la introspecció, en una platja solitària, poc després de l’albada, amb els pensaments bressolats per les onades del mar. Per assolir aquest desig, em caldria trencar temporalment amb algun deure que, per altra banda, gratament em lliga a casa meva.

—Haurem de dir al proper que t’enganxi per fer una conferència que sigui d’una relíquia d’un sant mariner, a veure si tenim sort!

—Bona idea!