(Anton Monner –CR) La Fontcalda és un dels racons més preuats del sud de Catalunya, amb llaços evidents amb les comarques del Baix Aragó i el Matarranya, i enclavat dins les Terres de l’Ebre. Els seus paisatges salvatges, majestuosos, plens de gràcia i encants naturals: muntanyes encrespades, un petit riu d’aigües cristal·lines engorjat entre rocams verticals, una font calenta que dóna el nom al lloc i una verge trobada dins una balma avui reconstruïda dins un petit oratori. Indret descobert i aprofitat pels romans usant llurs aigües curatives per guarir reumes i artrosis.
Propietat que fou potestativa dels reis catalano-aragonesos i que Pere III ho cedí a Gandesa, feu dels hospitalers i capital de les comandes que agrupaven la Castellania d’Amposta, coincidint en una estada a la vila, per celebrar-hi les Corts Generals del Regne.
Però no solament té una història rellevant sinó que també excel·leix pel romiatge que s’hi celebra cada primer diumenge de maig, reiteradament des del segle XV quan els Pares Trinitaris hi tenien establert un petit convent per pregar, contemplar la Verge i aprofitar-ne les virtuts naturals, amb un paisatge tranquil, silenciós i esplèndid.
Els romers, en pregària, cantant les lloances, l’invitatori i els salms i en processó surten per la portalada del temple parroquial, joia del romànic del segle XIII, presidint l’acte l’arxiprest mossèn Jordi Centelles, acompanyat per la bandera i la creu.
En sortir de la ciutat, el rector celebra la benedicció del terme, dirigint-se creu en mà, als quatre punts cardinals, pregant pel les collites. Al peiró centenari de la Fonteta, s’hi fa la pregària dels difunts. Al cap de la Costa s’esmorza i recuperades les forces després de dues hores de camí, es canta el Salve Regina. Novament a uns dos-cents metres de l’església el rector agrupa els romeus i en processó s’entra al temple, cantant el Sant Rosari. Després de gairebé tres hores de camí, la gent descansa fins l’hora de la Missa.
En acabar l’ofici els romeus passen tots pel cambril de la Verge, cantant l’Himne de la Fontcalda, amb música i lletra del teòleg, el doctor Joan Bta. Manyà i Alcoverro. Havent dinat als hostatges o a l’aire lliure, es celebra dins el temple la pregària dels malalts. A les nou de la nit, els romers, entren cantant el Sant Rosari i s’acaba la romeria amb un crit col·lectiu de "Visca la Mare de Déu de la Fontcalda".
Són centenars els fidels que acompanyen el rector. Molts altres aprofiten el dia de festa. Tradició?, folklore?, festa?, romiatge religiós?. Certament és tracta d’una barreja de tot però sí que existeix una profunda passió dels gandesans per la Mare de Déu de la Fontcalda. I prova d’això és que romeus practicants i no practicants, i, fins i tot, declarats agnòstics, persones “fetes i dretes”, els cau alguna llàgrima quan miren de fit a fit la seva Mare de Deu.
Un romiatge, font de salut, per la llarga caminada, pels costums ancestrals que ajuda a conèixer millor una manifestació de caire religiós, a la vegada que un singular racó de Catalunya, i per viure’l intensament aquells forasters que any rere any acompanyen els romeus, vinguts de diferents racons de les comarques veïnes.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.