CR A cavall entre la pedagogia, l’arquitectura i la teologia s’han publicat tres articles a la revista Carthaginensia amb el títol Los lugares de culto como experiencia educativa. La Basílica de la Sagrada Familia de Barcelona, un ejemplo paradigmático de diversos autors del Grup de Recerca en Educació, Didàctica i Aprenentatge (GREDA) i del Grup de Recerca en Pedagogia, Societat i Innovació amb el suport de les TIC (PSITIC) de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport Blanquerna (URL). Aquesta reflexió transdisciplinària serà presentada en una sessió singular del Seminari de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall, convocada per la Delegació Diocesana de Pastoral Fe i Cultura de l’arquebisbat de Barcelona, a la basílica de la Sagrada Família aquest dimarts 5 de març, comptant també amb el suport de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC) atesa el seu vessant educatiu. En parlem amb Anna Maria de Monserrat, coautora dels articles i professora de la FPCEE Blanquerna (URL), juntament amb Àngel Jesús Navarro, Xavier Marín, Anna Eva Jarabo i Eloi Aran, i que parla en nom de tots els autors.
Quina reflexió poden aportar aquests articles als equips de titularitat de les escoles cristianes en un moment en què es qüestionen els espais de culte escolars o, en alguns casos, s’opta per la dessacralització per a la seva reconversió, per exemple, en espais d’interioritat?
L’objectiu final dels tres articles publicats és suggerir que els centres de culte, en tant que llocs de reunió i de celebració litúrgica obeeixen a una lògica que va més enllà de l'arquitectura per obrir-se a una comprensió antropològica i teològica que contempli també una aportació pedagògica d'aquests. La sacralització de l’espai que representen els espais de culte permet recórrer al simbolisme de l'orientació i de l'ordenació, com a claus de lectura d'un itinerari humanitzador. Els centres de culte comporten una dimensió mistagògica i iniciàtica perquè, en el seu recorregut espacial, tracen itineraris de sentit, com a àmbits de possibles experiències compartides que ajuden a interpretar el món. Així, una mirada pedagògica als centres de culte els percep com una expressió simbòlica dels camins possibles que l'ésser humà transita al llarg de la seva vida, com una metàfora del procés educatiu de fer-se, desfer-se i refer-se, construint una identitat que ens permet expressar idees i, sobretot, expressar-nos a nosaltres mateixos tot restant oberts al misteri.
Quin és el valor afegit d'aquests espais?
El valor afegit dels espais de culte en una societat secular és que possibiliten el treball de l’espiritualitat a l’alumnat, no únicament de l’aprenentatge del silenci interior sinó també de presa de consciència, de comunió, de celebració, de comunitat, d’obertura al transcendent, d’escolta, de renovació. Urgeix doncs elaborar una paideia dels espais sagrats com a llocs educatius, és a dir, com a memòria del passat i models d’humanitat que donin pas al futur.
Els espais de culte son “espais simbòlics”. Quina implicació té aquesta concepció per a l’educació?
L'espai de culte no és un “espai” en abstracte, sinó un lloc sagrat, un lloc on viure i celebrar la fe. Un lloc ple d'identitat per generacions successives que exerceix el paper de matriu constructiva de l'esperit del lloc com a conjunt d'elements materials (llocs, paisatges, construccions, objectes) i immaterials (memòries, relats, ritus, festivals, coneixements), físics i espirituals, que donen sentit, valor, emoció i misteri al lloc. Considerem que els espais de culte s'han de convertir en allò que Lluís Duch anomena teodicees pràctiques, per la qual cosa no es poden activar exclusivament mitjançant els ressorts de l'instint, sinó que requereixen imperiosament l'acció de la paraula humana adquirida mitjançant els processos d'aprenentatge al si de les estructures d'acolliment –família, ciutat i religió– que per a l'ésser humà són entitats emparauladores, implicades en processos de traducció.
És aquest “esperit del lloc” el que es vol transmetre, cosa que ha d'experienciar qui entra en contacte amb l’espai de la basílica de la Sagrada Família fent que allò sagrat sigui comprensible, afavorir el "descobrir" (desvelar allò que està velat). A través de la interpretació del llenguatge simbòlic, metafòric i iconogràfic subjacent, es pretén despertar l'interès, la sorpresa i la fascinació de tal manera que l’espai de culte, considerat un lloc per excel·lència de transmissió i comunicació del coneixement, es converteixi en una experiència de silenci, contemplació, observació guiada, sorpresa de la interacció amb allò sagrat, reinterpretació. Es tracta, doncs, de convertir l’espai en un lloc d’experiència significativa i contemplativa provoqui en l'educand la interacció amb el que és sagrat, despertant interès i desvetllant preguntes.
Deia el teòleg Romano Guardini, en la seva centenària obra de referència L’esperit de la litúrgia (1918), que "Celebrar la litúrgia (...) vol dir complir la paraula del Senyor i 'esdevenir com infants' (Mt 18,3); per una vegada, renunciar a ser adults, que pertot arreu cerquen treure’n algun profit, i decidir-se a jugar". En un context educatiu on es parla sovint de gamificació de l’aprenentatge, què aporta la vivència de la litúrgia?
La mateixa paraula "litúrgia", com ens recorda el gran teòleg Romano Guardini, ja ens dona una pista molt vàlida en aquest sentit. "Litúrgia" per als grecs era pròpiament un ritual públic en què certes persones oferien algun tipus de servei o ofrena per a la comunitat. Aquest mateix sentit s'estengué a les "litúrgies públiques romanes" i per extensió trobà correspondència en el servei de culte de les primeres esglésies cristianes.... Els nens, quan juguen practiquen també "rituals" que emmarquen i avalen un joc concret: canten una cançó quan salten la xarranca a peu coix, o vocalitzen paraules claus mentre mouen el cos en el pica paret. Evidentment que per als nens la "litúrgia del joc" és important, perquè permet un ús endreçat i ordenat de les accions; però el més important és passar-s'ho bé, compartir plegats uns moments d'oci, i sentir-se de la colla, del grup d'infants. Seguir les regles del joc o la seva gamificació, entesa com a estratègia que trasllada el ritual del joc a l’àmbit educatiu, és sens dubte important, perquè permet dur a terme l'eina, el joc, per aconseguir la finalitat, passar-ho bé. El joc és la manera natural en què els infants aprenen. Però els mateixos nens, adapten aquesta gamificació a les seves circumstàncies.... i no criden ni fan soroll si juguen en un moment que no convé, o adapten els moviments si algun company no els pot seguir en aquell altre joc.... Així tota litúrgia té un espai, un temps i unes formes, però el seu sentit últim no es pot perdre mai de vista... és el Senyor.... com per als nens, al joc, és l'alegria! Als nens mai no se'ls acudiria renunciar a l'alegria per mantenir les regles d'un joc... Aquestes coses només les fem els adults, que a vegades pensem que el ritual és més important que el sentit i la finalitat que el mateix ritual amaga.
Finalment, la presentació dels articles es fa a la basílica de la Sagrada Família. Entenem que no és casual i ens agradaria que poguessis indicar-nos breument per què els articles posen aquest temple com a exemple paradigmàtic d’experiència educativa.
El fet que la basílica sigui un espai obert a convertir-se en una experiència crítica i transformadora, significa que és una experiència amb un potencial d'aprenentatge important i potencialment valuós per a totes aquelles persones i institucions que s’hi involucren, participen i comprometen. Valorar aquestes experiències i arribar a tots els ciutadans, i molt especialment a les futures generacions, dona la possibilitat de transcendir els espais explícitament dissenyats per a l'educació formal. A la basílica de la Sagrada Família de Barcelona es posen en joc totes les dimensions humanes: corporalment, a través de la percepció dels sentits i la disposició del cos per ser més conscients d'allò “que passa”; a través de les emocions, tant en l'àmbit personal (dimensió emocional) com en la interacció amb el grup (dimensió social), ser més conscients del que “ens passa”; sense oblidar, ni obviar, allò que “ens traspassa” (dimensió espiritual i transcendent).
Des de l’any 2016 hi ha una estreta col·laboració entre el Servei d’Assessorament i Innovació Psicopedagògica (SAIP) de Blanquerna i la basílica de la Sagrada Família per al suport en el disseny, desenvolupament i avaluació del seu projecte educatiu. En aquest sentit, a partir d’una proposta concreta i compartida de projecte educatiu, es van plantejant propostes educatives cada vegada més innovadores i que impliquen més centres educatius, professionals de diversos àmbits i especialment professionals del món de l’educació en el seu sentit més ampli vinculats a institucions, la qual cosa implica un procés transdisciplinari que posa la basílica a la punta de llança de les experiències més capdavanteres, a escala internacional, d’institucions de característiques similars. I és precisament d’aquesta col·laboració que va emergir la iniciativa de diferents membres dels grups de recerca GREDA i PSITIC de la FPCEE Blanquerna d’escriure els tres articles que, a través de la recerca, reivindiquen els llocs de culte com a experiència educativa de primera línia, posant la basílica de la Sagrada Família com a exemple paradigmàtic d'aquesta.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.