Coses d'Antes: La campana i el fanalet del Viàtic

Víctor Rodríguez –CR Sortien quan calia, sortien quan tocava, quan dissortadament tocava i sortien tocant. La campaneta ressonava i el fanal il·luminava el camí, assabentant del pas del Viàtic cap a casa d’algú que ben aviat "donaria l’ànima a Déu". Avui, a la col·lecció d'articles 'Coses d'Antes' de Catalunya Religió, recordem un parell dels objectes que l’escolà o el sagristà duien quan acompanyaven el rector d’una parròquia a donar la darrera comunió a un malalt en perill de mort imminent. El pas del Viàtic, doncs, va ser una imatge recurrent als pobles i ciutats quan la mort era un fet més normalitzat que ara, quan no s’amagava als infants ni s’apartava de l’espai públic. Era el temps quan la gent moria d’un mal lleig, es vetllava i es moria a casa i es vestia de negre durant temps. O per sempre.

Avui parlem del fanalet i de la campana que duia l’escolà per assabentar del darrer sospir d’algú i alhora ressaltar el pas del Santíssim Sagrament enmig dels homes. Una petita processó de Corpus improvisada que es donava cada cop que dissortadament, era necessari. La llum i el so, el fanal i la campana, dos senyals de dos sentits que acompanyaven el pas de Nostramo cap a una llar en pena i en pre-dol.

La cosa acostumava a anar així. Un veí avisava el rector que a tal casa algú estava a punt de traspassar. El rector avisava al sagristà i/o un escolà i se sortia cap al lloc degudament revestits segons les possibilitats de la parròquia: l’escolanet amb roquet i el sagristà amb una ombrel·la. Si hi havia campaner a la parròquia, es feia un toc especial de campanes que avisava de la sortida del Viàtic. L’escolà duia el fanalet en una mà i anava picant la campaneta amb l’altra mentre el capellà duia el Santíssim sota l’ombrel·la. Al pas del Viàtic, els passavolants s’agenollaven i si eren propers al mort, sovint acompanyaven la petita comitiva fins a arribar a destí.

Aquesta estampa, avui gairebé impensable de veure, ha estat pintada en molts quadres i encara més ben explicada per Raimon Casellas a la seva novel·la Els sots feréstecs, la primera novel·la modernista en la nostra llengua ambientada als vols de Puiggraciós. Mossèn Llàtzer, el pobre i malaguanyat rector de Montmany, seria objecte d’una broma de mal gust en ser avisat falsament d’algú que requeria el Viàtic:

"En arribar a la porta, ja va trobar-hi el jaio que l’esperava amb l’euga guarnida i la campana a la mà, i al costat seu, la vella encenent el llanternó que els havia de guiar els passos entre la fosquedat.

¡Ganning, gannang! Ganning, gannang! Va fer el jaio brandant la campana amb gran delit, com si es desbrasa per fer saber al món que tot un Déu es dignava a sortir del seu palau per anar a veure el pecador que es moria..."

De les tradicions, multitud de refranys i frases fetes

I és que la importància tant social com religiosa del darrer combregar, ha donat lloc també a multitud de refranys i frases fetes: "Poder anar darrere d’un combregar" ve a exemplificar els llargs camins que a pagès havia de fer el Viàtic fins arribar a lloc, doncs calia sortir ben atipat per aguantar tot el camí. "No ha estat a temps ni de combregar" es deia quan la mort agafava massa ràpid al difunt o alguna cosa havia anat, malauradament, massa ràpid.

"Quan fou mort el combregaren" es diu quan un remei ja no arriba a temps. I si cal exemplificar una gran falta de respecte tenim l’arxiconeguda "Riure’s del mort i del qui el vetlla", una pràctica, aquesta, que no crec que s’arribi a perdre mai.