Diuen les informacions de premsa que un de cada cinc llatinoamericans és protestant. I afegeixen que aquest canvi de tendència s’ha produït en poc menys de 40 anys. Si a principis del segle XX els evangèlics representaven l’1% de la població llatinoamericana, actualment se situa molt a prop del 20%.
És cert que la mitjana estadística del continent no reflecteix la singularitat de cadascun dels diferents països però ens explica i ens ajuda a saber per on van les coses.
Les diferències entre països llatinoamericans, també en aquest punt, poden ser molt importants.
Mentre que hi ha països on els evangèlics se situen per sobre del 30 ó del 40 per cent n’hi ha d’altres on no arriben al 8 per cent.
Però també s’ha de tenir en compte que el 20% de la població brasilera sempre suposarà moltes més persones, pel diferent nombre d’habitants d’ambdós països, que el 40% de nicaragüencs, per posar un exemple.
Amb tot, el que es pot constatar també és que els evangèlics creixen fins i tot en contextos socials diferents. Un bon exemple és l’ Uruguai. En aquest país hi ha només una diferència de cinc punts entre el percentatge de la població que es declara catòlica i la que es declara no creient. Malgrat aquest diferent context, el protestantisme se situa en el 15% de la població.
Aquest canvi de tendència ha portat a què en països com Xile el 31 d’octubre, data commemorativa del Dia de la Reforma Protestant, sigui festa nacional. Tota una novetat en països fins fa poc de l’òrbita catòlica.
Salvant les diferències entre països el que podem constatar és el següent:
En primer lloc, el protestantisme és una realitat creixent no només en països com la Xina, on cada dia 10.000 persones es fan evangèlics, sinó en tot un continent com és el llatinoamericà.
En segon lloc, aquest creixement numèric és un creixement sostingut en el temps, més de quatre dècades, la qual cosa implica un arrelament social que va més enllà d’un esdeveniment puntual.
En tercer lloc, aquest creixement no es limita a un sol país, ni tan sols a un grup de països, la qual cosa explica que és un fenomen transfronterer.
I en quart, i darrer lloc, que és més que previsible que aquesta realitat arribi entre nosaltres a no tardar gaire.
En definitiva, el mapa religiós és mou perquè la religió és i serà un dels definidors socials de principis del segle XXI.
Tags
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.